La invisibilitat és una altra de les meves obsessions, sense ella, la humanitat no culminaria un del seus grans propòsits que és el que ens perfila de cara a l’altre, el propòsit de la visibilitat. Dia i nit, blanc o negre, tot té un contrari, que li diguin als amants de l’esport o als enemics de la pau.Ser o no ser, com el millor dels enginys i el més màgic, com la sentència més absoluta i eterna del déu de la literatura, encara mai no superada amb el temps: Ser o no ser. Un altre contrari. Però si canviem la conjunció, la dita que modelaria l’obsessió d’avui seria : Ser i no ser, una altra qüestió.
Hi ha ocasions on la mania de la visibilitat és molt desitjada i arriba inclòs a prendre caires de neurosi, és quan l’ego pren més força amb el consequent perill d’esdevenir un suplici per aquells que observen l’excés maniàtic de qui vol “ser” i que en el gaudi de mostrar-se s’hi repenja. En d’altres ocasions és la invisibilitat el premi, arribant a ser, possiblement, més que un plaer una necessitat i el procés, un massatge per agafar embranzida i seguir tirant el dia a dia sense deixar de pensar que amb els anys la vida es torna estranya i la sociabilitat esquerpa, tornant la neurosi a ser una característica. És el cas en la meva persona i d’això segurament que d’altres se’n beneficiaran i no es falsa modèstia... però en general i gairebé la majoria es reconforta amb la neutralitat, conformada per unes dosi de reconeixement i altres d’oblit. Aquest és el camí del mig, el que els més savis recomanen i segueixen.
Però és, en aquestes dades de desembre quan veig l’excentricitat de les festes i l’augment circulatori de paraules i altres mostres, quan em revisita l’obsessió asocial i se'm torna més temptadora la possibilitat de poder-me convertir en “amic invisible” , i a modus de regal embolicat amb llaçada vermella, per allò què no diguin que no estigui guapa (l’ego sempre a punt), ser-hi present sinó invisible davant de les cerimònies nadalenques que tant ens reclamen, podent gaudir d’un anonimat que observa, riu i se’n pitona des de la més neutra escena i el més improbable perill, i apostar per la celebració de la pau i la felicitat , això sí amb un somriure divertit que des d'un forat que estripat li ha pres la perfecció al regal i que a mi , per sort, em permet com un lligam umbilical seguir unida a la vida.
Hi ha ocasions on la mania de la visibilitat és molt desitjada i arriba inclòs a prendre caires de neurosi, és quan l’ego pren més força amb el consequent perill d’esdevenir un suplici per aquells que observen l’excés maniàtic de qui vol “ser” i que en el gaudi de mostrar-se s’hi repenja. En d’altres ocasions és la invisibilitat el premi, arribant a ser, possiblement, més que un plaer una necessitat i el procés, un massatge per agafar embranzida i seguir tirant el dia a dia sense deixar de pensar que amb els anys la vida es torna estranya i la sociabilitat esquerpa, tornant la neurosi a ser una característica. És el cas en la meva persona i d’això segurament que d’altres se’n beneficiaran i no es falsa modèstia... però en general i gairebé la majoria es reconforta amb la neutralitat, conformada per unes dosi de reconeixement i altres d’oblit. Aquest és el camí del mig, el que els més savis recomanen i segueixen.
Però és, en aquestes dades de desembre quan veig l’excentricitat de les festes i l’augment circulatori de paraules i altres mostres, quan em revisita l’obsessió asocial i se'm torna més temptadora la possibilitat de poder-me convertir en “amic invisible” , i a modus de regal embolicat amb llaçada vermella, per allò què no diguin que no estigui guapa (l’ego sempre a punt), ser-hi present sinó invisible davant de les cerimònies nadalenques que tant ens reclamen, podent gaudir d’un anonimat que observa, riu i se’n pitona des de la més neutra escena i el més improbable perill, i apostar per la celebració de la pau i la felicitat , això sí amb un somriure divertit que des d'un forat que estripat li ha pres la perfecció al regal i que a mi , per sort, em permet com un lligam umbilical seguir unida a la vida.
3 comentarios:
suposem que l'amic invisible col·lectiu que respon al nom de penya bogarde, ja t'ha fet arribar per correu secret un meravellós regal que podras disfrutar i lluïr aquestes festes nadalenques...revisa la teva electro-bùstia.
mira quin articulasso del J.MILLÀS:
A ver si nos ponemos de acuerdo con el significado de las palabras porque esto empieza a parecer la Torre de Babel. Esos chicos que se encadenan a las puertas de una reunión del G-8 no son antisistema. Por el contrario, lo fortalecen al dar trabajo a la policía. Antisistema es el que bombardea un país entero amparado en una documentación falsa fabricada por él mismo. Antisistema es el cómplice de esa acción. Antisistema es el que colabora en el traslado ilegal de seres humanos secuestrados a punta de pistola para ser torturados en agujeros antisistema como Guantánamo. Antisistema es el juez que en vez de comportarse como un poder del Estado hace declaraciones propias de un tonto del culo. Antisistema es el que pretende convertir a la Universidad en la correa de transmisión de los intereses empresariales. Antisistema es el banquero que da préstamos a personas que no tienen ninguna posibilidad de devolverlos. Antisistema es el tasador que valora en 100 un piso de 70. Antisistema son las personas de orden como Madoff, con el que hasta hace cuatro días querían cenar hasta los obispos. Antisistema, por cierto, son los obispos y arzobispos pederastas y quienes les protegen para que no vayan a la cárcel. Antisistema es, por ejemplo, el presidente de la Comunidad de Valencia, que ha estado boicoteando durante tres meses una asignatura (dos, si contamos el inglés) que forma parte del currículum escolar. Antisistema es quien pone sus intereses particulares por encima de la lucha antiterrorista (Aguirre, sin ir más lejos). Antisistema son los supervisores, los gestores, los auditores y los custodios que han estado mirando hacia otro lado. Antisistema es el que presta el dinero gratis, revelando así su auténtico valor de mierda. Antisistema, en fin, es el sistema, que viene a ser lo mismo que si el hígado fuera antihígado.
auxili ! Nadal apreta !
Publicar un comentario