El temps per desaparèixer

"Recuerdo que miré con tanta intensidad hacia la lejanía que hasta creí presenciar el momento en que una hoja caía y, sin hacer ruido alguno, tocaba la línea del horizonte."

Enrique Vila-Matas

La verdad es que sí

La verdad es que estoy un pelín cansada de nacionalismos, la verdad es que si, que dice el futbolista. Y si me esfuerzo soy capaz de llegar a la conclusión que tengo un lío monumental, la verdà es que si... Yo nunca he sabido nunca de dónde era, sé dónde he nacido y que tierras me caen más simpáticas, pero ser lo que se dice ser, nunca lo he sabido, quizás que tampoco me ha interesado, es decir, quizás es que no quiero ser de ningún sitio, así de una forma especial. Es cierto que cuando veo subir un “castell” culminado por un “enxeneta” se me pone la piel de gallina, también me pasa lo mismo cuando veo a Paco de Lucía tocar la guitarra, no digo ya cuándo lo escucho. Cuando leo a Richard Ford me encuentro instalada en la parte este de Estados Unidos y casi vivo allí pongamos que durante una primavera; lo mismo me pasa cuando me tumbo al sol y oigo el rugir del agua en cualquier rio francés…, casi duermo como en mi casi olvidada cuna. La semana pasada, como cada año, esperé escuchar el chupinazo y allí me ví aunque tan sólo fuera desde la cafetería de mi barrio. Incluso cuando canto el mantra “ommmm” también es el mío; eso sí, cuando veo un muerto, si es pobre lloro más. Caray que lío. No dejo de pensar que mi poeta preferido no es más que un escritor exiliado de un país en el cual nunca nació y que me gusta el sonido del término “aguas internacionales” o … el de “terreno neutral”; pero claro, ni femenino ni masculino sino neutro... seguramente no podrá ser en la vida. Los cauces nacen no se hacen.
Ya sé, como dice Pla (uno de ellos) que hay que organizarse y que aquí es cuando se lía, que no todo el personal tiene los mismos intereses ni la misma historia para que el mundo se disponga así tan buenamente como la caja de hilos de la abuela, el color con el color, el blanco con lo claro. Quizás es que hemos insistido demasiado ya sobre los términos y sus formas. Quizás es que es cómo el burro que lleva la zanahoria a la que no llega ni llegará nunca a pegarle el diente, y como no podemos nadar contra corriente hemos de expresarnos a través de experiencias y crecer desde sus errores hasta ir alcanzado metas. La gran dificultad es que el progreso actualmente tiene poca lectura o es poco atenta y mucho menos reflexiva; en ocasiones está altamente equivocada, que de eso saben mucho los budistas, que no es más feliz el que más tiene sino el que menos necesita. Doy fe. Hace falta dejar de compartimentar sentimientos dejando que la costura se deshile a la primera lavada; tampoco sirve ya el pret a porter para avanzar. El progreso hoy es una mirada conjunta a través de la emoción y hacia la igualdad de las personas, conservando en buen recaudo los yoes y dejándolos salir cuando se celebran años y poco más, tanto en política como en la vida que la encierra. Catalunya hoy; España, Europa, el mundo hoy, se ha de descentralizar de lo político y centralizar en lo humano, que es lo mismo pero no. Horas y horas de humildad y muchas crisis para embarcarnos en este proyecto. Entonces la naturaleza nos agradecerá cánticos de todos los colores y nosotros alzaremos en algún momento la bandera mundial sin complejos. En fin, la vida como en el deporte, una diversión, pero para todos, incluidos los extraterrestres que tengan corazón.

Comprendre sense permís

Comprender a Perelman
Imma Monsó
Su crimen es la austeridad. No gustan un pelo los que no necesitan nada. Nada del mundo material, digamos
Por favor, deje de molestarme: estoy recogiendo setas", dijo Grigori Perelman a uno de los escasos periodistas que consiguieron que les cogiera el teléfono. El periodista andaba tras el escurridizo Perelman a la caza de la noticia. Pero ¿de qué noticia? Perelman es un matemático insigne que lleva una vida solitaria consagrada a su pasión por las matemáticas. Y aunque hace un tiempo resolvió la conjetura de Poincaré, algo que nadie había logrado antes, lo que le ha hecho verdaderamente famoso es negarse a recoger el dinero del premio que el Instituto Clay le entregaba en París la semana pasada. Perelman ha declarado: "No necesito nada", y con tan austera declaración ha cabreado a periodistas, ciudadanos, organizaciones humanitarias que le increpan: "Coge el dinero y dánoslo"... Numerosos programas televisivos se han ensañado con él: se conoce que rechazar el dinero es propio de locos y de tarados, y una buena cantidad de telespectadores enfurecidos llamaron al programa para diagnosticarlo a cajas destempladas: "¡Psicópata! Que coja el dinero y nos lo dé".
El crimen de Perelman es la austeridad: no gustan un pelo los que no necesitan nada, nada del mundo material, digamos. A no ser que se dediquen a la caridad. Pero si, encima de no necesitar nada viven consagrados a una pasión por lo abstracto, por algo que no se puede ver, oler ni tocar, entonces la incomprensión se tiñe incluso de agresividad. Dicho esto, ¿quién comprende a Perelman?
1) Los matemáticos en general han salido en su defensa. De hecho tienen precedentes: Grothendieck, otro insigne matemático precursor de Perelman en lo de rechazar la pasta, dijo cuando le concedieron la medalla Fields que no quería dinero y que su salario de profesor bastaba y sobraba para sus austeras necesidades. Ahora vive en algún lugar secreto de los Pirineos, en plan ermitaño.
2) El Instituto Clay, que lejos de sentirse ofendido por el desaire, ayer seguía manteniendo en su página web una muy respetuosa posición hacia su díscolo galardonado.
3) Muchos ciudadanos (entre los que sin duda se cuentan aquellos a quienes les gustó La soledad de los números primos),que tienen razones variopintas para pensar que el gesto de Perelman es hermoso, o simbólico, incluso heroico. Diré la razón por la que envidio y admiro la suerte de Perelman: aunque ya aviso de que yo no rechazaría el millón y pese a que la austeridad no me dice gran cosa, nada me parece más envidiable que tener una pasión tan voraz tan voraz tan voraz que todo lo demás a su lado queda deslucido... ¿Se lo imaginan? Andar todo el día ensimismado, con la cabeza en una nube de fórmulas, no depender de nada ni de nadie, ni del matrimonio ni del amor ni de las ilusiones engañosas del dinero, ni de las emociones fatuas y fugaces de la vanidad, ni de los proyectos que (dicen) ayudan a vivir, como por ejemplo "vamos a construirnos una piscina, a tener trillizos, a cambiar el coche", cosas todas ellas que se palpan y se tocan... Pasarse el día en casa, solitario, dándole a la conjetura mientras tu madre te hace la cena y la colada... Eso es una suerte tan inmensa que no se puede comparar con nada: porque el amor al conocimiento nunca decae, es insaciable e infinito y además es gratis. Como lo digo lo siento: si me dieran ese millón de dólares y la pasión por la conjetura de Poincaré o cualquier otra conjetura a mi alcance estuviera en venta, yo me la compraría. La pasión, digo. Pero hay cosas que ni se compran ni se venden. Y el rechazo de Perelman a ser tratado como una mercancía es todo un símbolo de ello, tanto si a él le gusta como si no.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Permiso para disentir

Pilar Rahola
Difícil artículo, no en vano remar contra corriente siempre comporta grandes riesgos. Y sin embargo, ¡qué necesidad de poner la postilla a tanta adulación acrítica, a tanta elevación a los altares, aunque el santo en cuestión fuera un descreído impenitente! Hablo de José Saramago, cuya muerte se ha parecido más a un duelo nacional que a la triste pérdida de un escritor. Por supuesto, se trataba de un gran escritor, y personalmente llegué a amar tanto su obra, que incluso recorrí los paisajes portugueses de su bella novela Memorial del convento. Sin embargo, con Saramago me pasó lo mismo que con Cela, que amé su literatura tanto como desprecié su pensamiento, en ambos casos porque cuando dichos escritores se calzaban las botas de pensadores, no salían perlas de sus bocas. Cela era un machista maleducado, un grosero malhablado, un tipo desagradable, y, sin embargo, La familia de Pascual Duarte es un monumento literario.
Y Saramago, cuyas formas eran educadas, estuvo toda su vida vinculado a los pensamientos más reaccionarios de la izquierda, hasta el punto de dar su apoyo a dictadores comunistas, a partidos como el PC portugués, que habitan ideológicamente en el jurásico inferior, y a todo quisque que machacara a los norteamericanos, hiciera populismo tercermundista y, por supuesto, hablara mal de los judíos. Si las ideas de Saramago hubieran triunfado, habríamos vuelto a los peores tiempos del estalinismo, porque este "lúcido pensador" –según la mayoría de las crónicas laudatorias de estos días– despreciaba a la malvada democracia "burguesa", tanto como amaba a la dictadura del proletariado. Villatoro lo explicaba muy bien ayer en sus "Trossos" del Avui: "Muchos escritores se han fascinado por formas de pensamiento totalitario, y nadie les discute que sean grandes escritores". Pero no son buenos pensadores. La cuestión es preguntarse por qué Saramago, después de toda una vida defendiendo ideas extremas, mantuvo intacto su prestigio como intelectual "comprometido". ¿Comprometido con qué? ¿Con algunas de las ideas que destruyeron el siglo XX? ¿Y si hubiera defendido al extremo de su propio extremo, el fascismo? Entonces habría sido condenado al ostracismo, porque a la extrema derecha se le niega, por suerte, el pan y la sal. Los intelectuales de extrema izquierda mantienen su prestigio ideológico intacto, incluso después de que su propia ideología haya fracasado. Disiento, pues, de tanto elogio desmesurado. Lamento la muerte del escritor cuyas novelas me han hecho gozar tanto. Pero nunca pensé que detrás del escritor hubiera un intelectual, sino que había un viejo comunista aferrado a ideas sin futuro, tan obtuso en su pensamiento como sutil en su literatura. ¡Viva, pues, la buena literatura, la única que quedará (por suerte) tras la guillotina del tiempo!

------------------------------------------------------------------------------------------------

No vull explicar l'evidència ni estendre'm més en aquest llarg post..., només dir: Permiso para disentir: Comprender a Perelman. Sempre!

Per Sant Tinnitus! i per la nit de Sant Joan! visca la lletra i visca la diferència! en aquests temps en què abunden les intencions de notables i de ments preclares... vull amb ànsia denunciar l'èxit de les diferència, i acotar: comprendre sense demanar permís. Sempre! Un nexe d'aquest text és la lletra, el caràcter, i l'altra, la gran diferència en la qualitat del pensament, en la qualitat de la seva expressió, avui quan més que mai calen significar categories davant les diferències!

Cirugies humanes

Tinc una amiga que porta burka, porta burka des de no fa gaire, és que li fa por ... no pas el seu marit ni la seva religió, li fa por el món. Ella és jove, de raça blanca i és bonica, té el cabell negre i l’ànima trista, té poques ganes de viure perquè enyora l'essència, alguna cosa mínimament permanent, no en té ni treball ni gaire família, només compta amb una quasiamiga o coneguda, algú així com vosaltres o com jo; una habitació i un llit on dormir i un món fosc. Li falten estris i molt de suport, clar té l’ànima trista, i gens de ganes de mostrar-se, per això es posa de dol; no vol veure aquest món. És massa fràgil, i llavors li parla la soledat: T'has de disfressar. I llavors és quan se’l posa, el burka; de nou, i no em fa cas, es torna com molts una illa.
Tenir una amiga que porta burka no és fàcil, dol. La prohibeixen i això que tant se li en donen les ideologies.., bé, sí, creu en una cosa... no haver de prendre, d'agafar... No en té ni idea de cap a on va la vida..., la seva, la de tots..., perquè fa temps que viu expropiada. Imagineu-vos per no tenir no en té ni un tiquet de bus atrotinat, ni un bolígraf per signar, res no paga, res no rep. I clar, té un burka al cor, una túnica amb una escletxa per on li entra, per on es fica l’estranyesa, per on hi caben conceptes i visions malabars, estrambòtiques, on s’esmicolen les prohibicions i la falta d’amor, per on li prenen la llibertat i el somriure, per on se li escapen les il·lusions.
No se’l vol treure, el burka, té massa por; despullada sentiria com li intervenen l’interior sense pudor. No sap si demà cosir l’escletxa i tancar-se per sempre, amagada del tot.
No sé què dir-li. Potser li explicaré que jo també en porto, de burka, i que lluito perquè sigui cada cop menor, amb menys roba i més exterior. Dir-li que dos ulls són un cor, i aquests en un burka no s'amaguen, només es tanquen per dir prou. Dir-li, que abandoni la desesperança, no tothom prohibeix tot; i que esperi uns dies que potser el món, el de fora, serà més bo, perquè entre una cosa i una altra, entre molts, cada cop la por és menor.
Tinc una altra amiga... que també porta un burka, però aquesta no ho sap. Quan parlàvem l'altra dia anava gairebé desputllada, entre toballoles em deia prop del mar que un parell de dies de dolor, quinze de repòs i tant les dones com els homes en lloc de mirar-la als ulls s'hi queden al bell mig del pit instal·lades...
Cirugies humanes.

Aquelarres

Ai Sitges, Sitges, Sitges!!! Sempre he considerat que aquest poble vora el mar tenia una idiosincràsia molt poc tel•lúrica, il•lusòria; Sitges encara que sense arribar a l'engany em feia pensar en una mena d'amagatall excèntric, una cova amb un tresor que guarda lladre refugiat,(que em disculpi la seva bona gent, la imaginació campa lliure, la confiança i la llibertat d'explicar-me també) Sí...la màgia és la màgia i la seva història així l'ha perfilat : ciutat de carnavals -que no de xirigotades-; espai gay per excel•lència -que no de marietes-; ciutat de cinema - res de martingales : de fantasia i terror-. Però, i do? que dirien els que la miren des de l'altre costat. Aquest Sitges aquests dies acull al CLUB. El club? Quin Club? Sí, aquell club del que mai havíem sentit parlar aquí a ca nostra i que de sobte, com el conill de la txistera, apareix per "art de birlibirloque" i ens deixa bocabadats per no dir dramàticament estupefactes, per trobar-se ara i aquí, i pel misteri de les seves característiques . El club Bilderberg amb la cinquentena llarga des del seu origen és un club selecte, exclusiu, per gent d'una única espècie. Ja se sap, la paraula club dóna per fer excepcions i reserves: o ets o no ets, res de termes intermitjos, i aquest acompleix tots els articles de la norma. I mira ...Sitges... sembla que s'escau. Des de l'època dels "americanos" ja la cosa pintava...especial. Però aquest no és el tema, aquest inici xorra describint el poble català que alguna que altra passejada observadora m'ha regalat, m'ha servit d'introducció mig tranquila per topar en un tema al què dramàticament s'ha d'entrar a drap encara que només sigui per petar-la. La resposta és òbvia però la pregunta s'ha de fer. Com ha estat? De quina manera? Per a què es troba aquesta penya tan eclèctica? des d'una reina al més que possible nou presidenciable socialista espanyol, des d'un Nobel de la Pau indesitjable, des d'un periodista vingut a més, des d'una xiflada terratinent manxega a una colla de Gates, Soros..., etc... bla, bla, bla?????
Tirant del fil treiem l'entrellat, encara que no calia esforçar-s'hi gaire.
Una colla d'"experts" del món de les finances i del poder es reuneixen a la "chita callando" amb motiu, allò notable que ens abdueix a espais siderals propers a l'al•lucinació opiàcia, d'anar argüint estratègies de futur davant dels esdeveniments que, succés a succés, omplen els dies de cada any i que segueixin resultant beneficioses per als seus interessos particulars, de poder i de capital, que no de l'interés global, per així seguir perpetuant-se i acabar d'una punyetera vegada amb el nostre planeta quan abans millor.
De fet, la notícia és que no hi ha notícia, és sabut des què el món és món que el que té la vaca no vol perdre-la, es quedaria sense llet, i sobre tot, sense el guany del seu rendiment, i així El Club es tanca amb pany i clau maquinant com cuidar "el ramat" sabedors que la vaca ja està seca, l'herba eixuta i el ramat afamat, i amb uns resultats dels beneficis de sempre en el compte general, que això només ha estat un cop d'aire. Notícia vella notícia. Per a qui hi hagut sorpresa és pels de casa, la gent de Sitges (com ho deuen viure tan a prop i amb tal descaradura?), la de Catalunya, els de rodalies en sabem de l'aquelarre ... i precisament encara que tenim la pell dura, a dies d'una vaga general, la reunió sembla, és, una frivolitat.
Seguretat pública a gogó, oficialitats, pompes i pompes i més sumptuositats.
I quan l'any vinent canviin de país, perquè encara tenen vida per uns quants anys, els que facin la descoberta de l'existència del Club a ca seua també fliparán. O no és per flipar?

------------------------------------------------------------------------------------

Dona amb ventall

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva".

Elogi de Viure. Joan Maragall. Any Maragall.

La femme à l'éventail. Modigliani. Quadre robat del Museu d'Art Modern de Paris el 20 de maig.

El poeta i el pintor, la dona, la vida i el seu sentit; el folklore com a il·lusió, potser un camí de faralaes en aquest maig quasi final, amb música, amb poesia, amb esport, amb festa. Com a esperança, com a futur, entre molts, el deure. El deure de viure d'acord a l'amor a la vida, el respecte a l'esvenidor.

Ventant les mediocritats m'apropo al cap de setmana orientant-me al sol, a l'herba..., com sempre, i atenta al que em xiuli el riu.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Comunicat de revolta

Es veia a venir, ja està aquí i és pitjor encara de l’esperat. Zapatero ha anunciat el matí del dia 12 de maig al Congrés dels Diputats les primeres mesures del seu pla de xoc que consisteixen en una rebaixa del 5% de mitja en els salaris dels funcionaris i la seva congelació el 2011, l’anul•lació del xec-bebé, la retallada de 600 milions d’euros en ajuda al desenvolupament, s’elimina la retroactivitat en el cobrament de la prestació per dependència i es congelen les pensions per al 2011, entre altres.
Aquestes mesures signifiquen un atac directe a les condicions de vida de milions de treballadors i treballadores i pensionistes, i se sumen a les retallades salarials i als acomiadaments massius que des de fa dos anys es vénen donant com a resposta a la crisi. Ni una sola mesura toca els interessos dels qui són alhora, i cada dia més clarament, responsables i beneficiaris de la crisi: la classe capitalista.
Anys de bombolles immobiliàries i financeres, de capitalisme de casino, d’injeccions milionàries a la banca i d’impunitat total del món de les finances tenen ara el seu complement en aquest pla de xoc que, amb el suport de la Unió Europea del capital, del FMI i del propi Obama, es disposa a aplicar servilment el Govern “socialista” de Zapatero.
Si no hi ha resposta, molt aviat es retallaran nous drets, afeblint i desmoralitzant a la classe treballadora. Així Zapatero està obrint les portes i estenent la catifa roja per a un futur govern del Partit Popular, que anirà més enllà encara en la seva carrera per a guanyar-se la confiança del capital.
L’única forma de sortir de la crisi és un repartiment radical de la riquesa, augmentar els impostos als capitalistes, reduir la jornada laboral a 35 hores i repartir tots els treballs (a la feina i a casa), combatre l’evasió fiscal i reduir dràsticament les despeses militars (començant per la retirada immediata d’Afganistan).
Estem patint un atac especulatiu d’una “manada de llops” als quals tots els governs occidentals sense excepció han salvat amb ajudes públiques milionàries que han deixat buides les arques de l’Estat. Ara són aquests sectors els que s’estan enriquint amb el deute públic adquirit per a salvar-los de la ruïna fa tot just uns mesos. És un escàndol inacceptable. És urgent una auditoria pública i independent sobre el Deute Públic.
Davant d’aquest atac brutal contra la gent treballadora, i per a plantar cara a la dictadura dels mercats i els governs al seu servei, és ja inajornable la convocatòria per part dels sindicats d’una Vaga General que digui: prou! I obri un procés de mobilitzacions socials que generin força i confiança en una alternativa solidària i anticapitalista enfront de la crisi econòmica.
Les nostres vides valen més que els seus beneficis!

Revolta Global

Dues piscines, un CAP..., una biblioteca: Premià de Mar

He fet el que he volgut i això no sempre passa. Avui, tot plegat fa unes hores, ha estat inaugurada la nova biblioteca de Premià de Mar, Biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, i m'he bellugat segons els meus criteris inicials, no assistint-hi, i això, repeteixo, malauradament no sempre em passa. N'estic contenta, de la inauguració de la BMR, però sobre tot de la meva decisió de no ser-hi.

Fa uns anys, quan es va decidir la construcció d'aquest nou espai la notícia em va suposar com a lectora una alegria però alhora un neguit; l'equipament d'una nova biblioteca àmplia i moderna era bona pel poble, però el trasl.lat d'una punta a l'altra per als veïns d'aquesta part suposava un detriment per al barri, per tant per a la ciutat encara més; però no hi havia torn de rèpliques, tocava el perdre, les coses van com van ... que hi farem...Insatisfeta va seguir preocupant-me saber què seria de l'espai relegat, quin ús d'ell se'n faria; en Martí va argumentar la idea de la possibilitat de poder conservar un petit espai al barri on deixar i fer les comandes; s'apuntava una bona solució, ell tant contagiava la preocupació com les possibles iniciatives, estimava aquell petit racó ple de lectura i lectors i no volia que ningú el perdés, era raonable, per tant estàvem amb ell. El temps passa i les obres seguien i, finalment arriba la clausura de la vella, l'inici de la nova. Arronsant els bigotis, la mosca al nas..., no arribavaren notícies de com es tancaria la masia, la possibilitat de conservar un tros de biblioteca s'esfumava setmana a setmana , en Martí patia, la resta, habituals de CanManent amb ell. Mal cop de falç. Inicis del 2010. Gran sacsejada. En Martí mor, semblava que el món literari al barri tenia una doble sentència. Clar que ... la vida no s'atura, ja se sap: gran sentit per la pèrdua, d' aqui poc l'obra s'inaugura, no ha passat res que la vida no pugui resoldre, tindrà el seu nom: ostres què bé!, anem a celebrar-ho, ningú no haurà de dir gaire. Del tot cert.

Aquest ha estat un espontani resum però no menys cert ara que en vull fer ressò, ja què avui és el dia del per què de tot plegat, que diria el seu admirat Monzó. Comença doncs, una nova etapa, les eleccions no s'aturen , i és ara quan xiuxiuexo que m'inquieta saber que la política local - autonòmica i/o estatal- oblida que som una ciutat vora el mar i dues piscines potser no cal i, sí que 30.000 donem ja per augmentar l'espai, la infraestructura , la visió d'una sanitat millor i més gran. I si aquí acaba la demanda és per avui i perquè em fa mandra..., iaios i joves m'ajudaran en endavant i si és menester em farè ús de més paper i del recer del temps .

Del tot cert. Ningú no dirà gaire i jo tampoc, però el dia d'aquesta nova fita no he pogut ni he volgut anar a la inauguració; ben bé tot és ben estrany, en Martí mort, Can Manent tancat, una nova biblioteca i amb un nou nom, el seu, quines paradoxes dóna la vida. Poc de la seva mort i malgrat que el nom de la biblioteca sigui un motiu prou engrescador, no he volgut aplaudir les lloances institucionals, ni les de fora, ni les de dins, ni dels que el coneixien ni dels que tampoc ; les paraules d'amor cap un mort mai sonen prou sinceres i segons qui les diu són... distracció, un moment aburrit, un badall, cap cancó... ni tan sols un poema, tal dia farà un any, adéu siau senyors....No he pogut ni he volgut més que quedar-me a casa malgrat el sol brillant i el mar en calma. ummmmmmmm.

Així doncs, mentre visc les poques ganes de res penso, la ja BMR és a Premià des d'avui oberta, inaugurada, però sense l'enginy d'en Martí Rosselló i la seva posició lliure del: "preferiria no haver-ho de fer" que m' ilustra ara tan bé. La megabiblio no té massa penjades, d'en Martí és buida, ni tan sols mai va passejar-s'hi, per tant la seva disortada absència em demana calma i temps per trobar-li les gràcies que amb els nostres diners han fet (només faltaria!) el que és ara; en sóc conscient que cal esperar-se que no vol dir callar-ne. Aquesta tarda, tot just a les sis i de forma bastant autòmata he obert el seu bloc i m'he trobat a casa seva, el lloc on congratular-me per l'inauguració i fer palesa les meves instàncies , on notificar-li les meves sensacions i, absurdament felicitar-lo. Fet això, em toca esperar i escollir un dia bo per passejar-me pels 2.000 metres que dia a dia afortunadament aniran empapant-se de vida lectora, de nens, noies, vells i xatejadors, aquella gent que ell com a persona honesta, com a bon professional, va cuidar i assessorar en aquell altre espai, molt més petit, molt més antic, però ple d'ell viu i que ara .... resta orfe de llibres i de llibreter i sembla ser que d'idees. Segurament passat el temps i a còpia de mostres de vida, llavors, m'estimaré la biblioteca que porta el seu nom i li farè una fotografia que li faci els honors.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------P.D.: Sempre em quedarà el dubte de saber com en Martí hagués celebrat en vida - quins ats i uts hagués expressat, inclòs la forma i el ritual o el text de la seva columna al "El punt"- la inauguració de la que ara porta el seu nom nova i única biblioteca de la ciutat. Se admiten apuestas.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Una data per cantar, dimarts

L'animal polític: dona, blanca i...independent

Dura l'exclamació de sorpresa davant la decisió de la dimissió de la regidora de ciutat vella, barri on neix sense mort amb més desídia la desigualtat social. De la notícia, entre alguna esporàdica opinió d'alegria, la de la majoria és d'una gran decepció; a minut que passa, in crescento, es tendeix a pensar que és una molt mala notícia política i social. Parlem-ne.

En temps que el lideratge polític està a vessar de mediocritat, que lluny d'autoexigències el canditat al poc d'esser escollit no recorda que la virtud de la seva intel.ligència, en tant que animal polític, és la de ser capaç de discenir quines conductes són censurables i quines desitjables en tots els fronts, i que lluny de practicar els valors més "animals" com la valentia, el coratge, l'atreviment , s'instal·la en la por possiblement més animal, com és la de patir que els seus propis- o no- congèners polítics, en tant que habitants de la gàbia global, l'expulsin o el feregin, escull disortadament un discurs general i pla, practicant un "deixar fer" conservador i inútil allunyat de la realitat per la qual ha estat elegit fent que cada cop hi hagi més distància de la real democràcia (o l'inrevès). En aquests temps, deia, trobar-se una dimissió neta d'escàndols i corrupcions, propera a la denúncia de les màfies polítiques, socials i econòmiques, consultora de la vida de la "polis" amb la proximitat més perillosa, és una mala notícia i per moments, una notícia bomba.

Malauradament fer política està essent anar molt més enllà de treballar en nom de la ciutadania, és una pràctica molt més concreta. Un polític ha de ser un ventríloc, un mèdium que parla amb la veu de qui l'ha votat, sense transformar-la ni omitir-la, per desprès fer que es practiqui la millor tècnica que resolgui la demanda. Per una altra banda fer política, malgrat que la democràcia hauria ja de demostrar que té una edat, ara no és una conjunció d'objeccions, sembla que sigui un exercici que nens de primària poden practicar amb destresa a l'hora del pati mentre es reparteixen el joc sense importar que el mestre no miri, mentre que els adults durant i dins "la classe" política han de tenir "el profe" que corretgeixi i ordeni el joc; la política actual és una pràctica de suma de molts interessos però on no prima la majoria perquè la majoria no hi participa. En aquesta situació per fer bona política t'has de deixar la salut i després pagar el beure. És el cas de ciutat vella.

És necessari recordar el context per analitzar les reflexions. Primer deceni del segle XXI de la nova era, poca broma. Actualment ser representant de la ciutadania: exercir d'oient pacient de reclams i misèries d'un bocí dels mortals al bell mig de la xarxa "política", s'enten, partit i partits, administracions, premsa, societat, economia, és actualment, i comptant amb contradiccions com la que quasi superem la velocitat de la llum si parlem d'avenços tecnològics, és tan agosarat com fer equilibris dalt d'una corda alta anant ben mamat - política de la bona, clar, si no no cal ni gastar línies de word-.

Ja m'ho deia el meu oncle, "aquest sistema no funciona" i parlava en temps del dictador. I seguim...

A la regidora de ciutat vella li ha pogut el cansament, per no dir la decepció, sentiment que se li llegeix entre línies. I a mi mateixa, per mimetisme vital quasi em pot.. Insisteixo, una molt mala notícia quan un polític abandona per eternes decepcions. És reiteradament decepcionant o díficil d'ilusionar-nos en aquest tipus de democràcia quan els recolçaments d'equip en les batalles polítiques es converteixen en guerres i lluites individuals, favors pendents i temes pagats, i el/la bon polític es queda com les tietes d'abans, per fer de padrines, "per vestir sants", otrosí: más solos que la una; i sabedors que la "política real", la del dia a dia, està més embrotllada que els cabells d'un rastafari. Valorar i resoldre amb la millor fortuna les desigualtats socials no tan sols és utòpic si no que ara per ara sembla irrellevant. Fer política és, en aquest deceni de segle, una altra cosa; avui és tenir por, és ocultar, és negociar amb negoci, és omitir, és deixar de comptar, és desconfiar, és individualitat, és el vot, és el guany, el poder: bla, bla, bla: és oblidar-se del futur, fer-lo inexistent, no existeix, prou, carpe diem, els que vinguin s'espabilin!. I tot això des de la reflexió d' una sola ideologia, una, la de la socialdemocràcia, amb matissos però una, la que s'ha venut com salvadora de les desigualtats, del progrès. Fals discurs.

Però, m'hi nego. En contra de l'enèsima decepció no m'hi penso esgotar, hi ha més dreceres; com tampoc crec que ho faci d'ahir en endavant la senyora Itziar González Virós - des d'aquí ¡chapeau! pel treball fet, per la falta d'acomodament, de ben segur que farà bona feina des de l'ombra de la política oficialista- . I jo no em cansaré com molt(e)s que no han fet mai, possiblement com aquesta regidora de barri, i segurament la mala notícia serà una bona notícia. Temps al temps, com el treball de les formigues fent un formiguer. I des de la confiança en la conciència que està sota les bases de què un és l'altre a través de la pròpia individualitat, i a l'inrevès, penso lluir la bandera vermella ben dins i bastant en fora, com una brusa roja que algú amb orgull vol passejar com si d'un clavell es tractés él darrer dia d'una falsa revolució.

A la fotografia: Itziar González Virós, ahir fent pública la dimissió.

Dissabtes

Passar una tarda de dissabte fent debat no és freqüent per a mi, i més si el debat és públic i més si té èxit; la tarda de dissabte procuro que sigui minimalista, però del dia dels fets que parlo no es va donar el cas. Un dissabte de xerrada es fa de tant en tant i creuant els dit perquè s’ompli la sala i el debat sigui generós; aquesta excepció es va produir el passat 20, i el resultat... jo no demanaria millorar-lo, en tot cas, mantenir-lo.
Sense nervis, dos dones i un documental van ser les primeres protagonistes just en el moment que començava a començar la primavera.
Primer les veus del documental, després les paraules de l’assistència.
Shorok, realitzat per la Yolanda Olmos, és una fotografia en moviment de la vida de quatre dones del nord del Marroc; dones que amb el seu esforç i la seva confiança descriuen el que fan, el que volen i per què; joves i no tan joves que han decidit treballar sense fer-ho a l’ombra de l’home, del pare o company; fugint del victimisme són poderoses perquè volen un espai laboral i vital propi, volen ser protagonistes de la seva vida a casa seva, no migrant fan la feina al seu país, poder perquè estan menys necessitades que aquelles que no sobreviuen i han de marxar per ajudar a sobreviure la família. El documental arriba versionant el que la Yolanda va experimentar en el seu projecte, però aconseguint no només uns testimonis si no copsant l’ànima d’aquests; entre rialles vergonyoses i astutes complicitats, sempre sense deixar de treballar, modelant la farina o conformant la forja, ens ensenyen a prendre consciència de la seva vida i com així volen seguir endavant.
Després, la sociòloga de Revolta Global- EA, Sandra Ezquerra va ser l' altra veu, aquesta teòrica, encara que sovint ilustrativa, i marcada per la ressenya anticapitalista de la lògica alternativa que defuig sempre del discurs oficial; això si, amb l’ explícita insistència de com la societat del primer món trasl·lada a la dona migrada a uns treballs d’economia submergida i de precarietat. Les seves paraules van deixar un discurs obert a la reflexió.
Però la sorpresa va ser el públic, l’assistència, si busco un terme neutre. El públic d’aquella tarda de dissabte va trobar una estona, tant de temps com d’espai, de complicitat, de qüestionament, d’apunts i de nexe; ningú, però, va preguntar per les solucions, perquè les solucions anaven implícites amb les aportacions, que no van ser poques. Des de dones que els hi preocupa el trasl.lat que està fent la societat del primer món en el mercat laboral, en el sector de la cura als altres, cap a la dona migrada, un sector poc visualitzador d’economia i reconeixement; la demanda de necessitat de cohesió, cooperació entre nosaltres, joves i adultes, autòctones i immigrants; el qüestionament dels valors i les necessitats de les noies envers al seu futur; fins, com ja he dit, l’ interès de fer visible el sou de qualsevol col.lectiu que formi part de l’anomenada economia submergida, que si més no reconeixem, ara, encara que sobradament insuficient ja no es treballa per no res. Altres intervencions, de felicitació i de dubtes, com la d’un home que recordava els masclisme femení i al qual se li va respondre, que d’experiències i casos n’hi ha a gogó i a tot arreu, no poden generalitzar-se amb personalismes; aquesta mateixa persona també va reconèixer la pesada motxilla de la dona; i es va cloure amb una gran demanda final: poder escollir, fet que encara no té la dona; verb i acció, ara per ara, molt més freqüent en la vida de l’home i que representa molta més llibertat per ambdós sexes.
En fi, tarda rodona, gairebé ens van fer fora, ja què el debat va seguir a micròfon tancat, gràcies a les inquietuds d'altres dues noies que explicaven què el fet de dur vel anava molt més enllà d’una expressió religiosa i espartana.
Bona tarda de dissabte; en cap moment vaig enyorar la butaca ni el llibre, i això no ho superen gaire coses.

Visions femenistes i anticapitalistes

El dissabte 20 de març a les 6 de la tarda (centre Cívic de Premià de Mar), el grup local de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista a Premià de Mar us convidem a participar en aquesta activitat enmarcada en les jornades del Dia Internacional de la Dona Treballadora.Enguany volem mostrar visions i alternatives en el context de crisi sistèmica, lluny de la celebració insubstancial i propagandística oficial. Volem fer visibles les dones immigrants, les treballadores, la precarietat i una doble mirada enllà d’Europa i, també, al nostre país.En aquest acte comptarem amb la participació de la sociòloga, activista feminista i militant de Revolta Global-EA, Sandra Ezquerra. La ponent ens parlarà de la recepció de la crisi entre les dones i, especialment, en el col·lectiu immigrat. La segona part de l’acte consistirà en la projecció del documental Shorok. Aquest treball ens mostra unes visions de la relació dona-treball-crisi a la societat marroquina. L’autora del documental, la premianenca Yolanda Olmos, estarà present a la sessió i participarà en el col·loqui.

Us esperem.

Tornant a la càrrega, uns dies després...

Sota una espessa manta blanca ha quedat amagada la celebració del dia de la dona d’aquest any al nostre país. Algú diria que sóc una exagerada dient que sempre ens toca el perdre, que inclòs la naturalesa la tenim en contra; és molt possible que no sigui feminista la persona que així opini, o que tingui una visió sobre la realitat que no coincideixi amb la meva, no deixaré de practicar el respecte. Però sí, el 8 de març del 2010 passarà a la història per l’absència de mobilitzacions a Catalunya sobre les reivindicacions de necessitat d’equilibri social, laboral, cultural...e.t.c., e.t.c., entre dones i homes, allò que ara en diuen feminisme post-modern; i allò que ara encara es qüestiona si cal o no festejar: quina millor forma de demandar que tenir un dia significatiu per celebrar la queixa ? celebrant-les les demandes és quan les accions admeten fotografia. I això és el que es veu. És així.

És un fet que la naturalesa no admet sentimentalismes (és d'en H.Hesse) i ataca per allà on ens fa més mal: la imprevisió i la naturalitat, la falta de pudor davant el control de totes les coses referents a la humanitat, trets, d'una altra banda, que subratllen la seva idiosincràsia però que malauradament molesten a molta gent (hay que joderse o, per ser més fina, és el que hi ha, condició humana, i a qui no li agradi que es tiri a la via). Aquesta nostra incontrolada naturalesa, deia, aconsegueix que les vindicacions ideològiques passin a segon terme, o al tercer, qualitat humana, repeteixo, però... ¿no és qüestió què siguin els seus habitants, amb capacitat de reflexió, sense valer-se de la mare terra , els que ignorin fets i demandes de forma absoluta i per discriminació?. Un exemple proper i dolorós com pocs, el darrer Fòrum Social. Absoluta indiferència per autoritats, classe política i mitjans. I sobre això en volia queixar. Arribat el punt que en aquest país només es dedica a gestionar, lluny es deixen les ideologies, ni des del govern ni des de la classe “política” es practiquen; al carrer quan a modus de bolet neix alguna, s’obvia descaradament. I això fa pupa a tothom, encara que poc parlo dels que aguanten sota la copa del fong que ja van sobradament segurs i satisfets, aliens, quan volen, de tal indiferència. Deia que si, sí, el 8 de març a Barcelona s’ha celebrat, malgrat que no sortís en lloc, que la neu ho cobrís toooot, inclòs el sentit comú. El passat 8 de març, com fa 100, va ser el dia de la dona : felicitacions entre companys i companyes, escrits conxorxats i proclames i, una manifestació. Sí, senyores i senyors, l’alternativa feminista no perd comba i plogui o nevi està al peu del canó, i jo que ho celebro, i ho celebro fent públic en un petit espai públic com aquest, que sembla que és dels pocs que queden amb perfil comunicador, el de la xarxa; aprofitem-ho, doncs, i per a que consti.
I moltes felicitats a la lluita feminista, una lluita jove malgrat la vellesa de la nostra civilització, i acabo com he començat: les coses per a les dones mai han estat fàcils i si nó, com s'explica la joventut de la diada? Per això és un altre tema.

Esperem doncs que, al contrari que la vida, la lluita sigui curta i compartida, a eso vamos...

http://www.revoltaglobal.cat/article2746.html

Entre blocs

Aquest espai necessitava un descans. Aquestes pàgines abstractes, parides entre el paper i la imaginació estranya que neixen a través de les ones virtuals s’havien d’aturar, sense càlcul, per imperiosa emotivitat circumstancial. A continuació m'explico.
Si una cosa té la signatura d’ un bloc és tenir-ne d’amics (més que fer-ne, que també), de blocs amics, d’amistats reals traslladades més enllà del que diu el costum, d’amistats en xarxa, i aquí hi veig més el fil d’un pescador, l’agulla que cus, que no pas la línia telefònica en aquella paraula ja tècnica, la xarxa. Els blocs són, a part d’un indicador sobre el grau personal de narcisisme, allò, un passeig d’amistat i, de pas, un exercici amb dosis grans de molta curiositat cap a l’altre. Dos anys de bona experiència m'ho confirmen.
Quan s’està front la pantalla i busques per aquí, per allà assaboreixes la fortuna de l'instant, com a glopets . La situació em recorda a quan, de la mateixa manera què davant unes tapes de vermut en dia de festa, mentre es conserva l’atenció al descans del diumenge, t’abandones al picoteig -del platet de l’oliva verda a la tria de la patata daurada, recargolada i perfecte-i sí, s' assaboreix la fortuna de l’instant. Com aquest ritual , quasi idèntic en el tanteig, en la gana i el determini, en la consecució , és el que s’exerceix quan es va cap a l’entrada del bloc amic, es busca el darrer text, es fa la conseqüent lectura, es té una estona de reflexió, es fa un somriure, i, si s’escau, s'afegeix un comentari , per complicitat generalment, i , reprenent la litúrgia, es pitja de nou el clic de la sortida, s'abandona aquell espai i, quasi mecànicament, es dirigeix amb un altre cop de tecla cap a l’entrada d’un altre, i així fins que s'acaba la repassada pels “habituals”, per familiars i col·legues, fent una pràctica d’amor a la lletra, a la música o qualsevol art, o contra-art, tot acabant satisfet per haver practicat una connexió que té un to i un do d’amistat, de complicitat positiva i quasi biològica, d' augment d’endorfines: la nova experiència d’amistat en les nostres ments gràcies a una intersecció, el bloc, fenomen dels nostres temps.
Però com la vida, el passeig blocaire també duu pèrdues, més enllà o paral.lelament, no deixa de ser un ens ben viu. Aquesta nova forma de comunicació no ens havia advertit del contrari, però mai m’havia plantejat que aquest sentiment l’experimentés tan ràpid i de forma tan punyent. La pèrdua d'un amic i a més d'un amic blocaire. Sembla com si la vida dins d’un bloc, més enllà dels blocs, fos eterna. No, clar.
Ara ja fa quasi un mes. Un genial text datat el 31 de gener s’ha quedat penjat amb la imatge d’un tauler d’escacs, com si el destí intuís un jac mat que no volia anunciar ..., i punt final, com si res. I és aquí, quan, en l’ínterim d’aquest temps, a aquest meu espai li ha calgut un no-res, cap paraula, cap gest, perquè de costat ha vingut el buit i el gran vertigen de la mort i per tant, el necessari dol també d'aquest bloc.
Havia de fer aquest text, no podia seguir escrivint com si res, necessitava el meu temps, això és el que es diu en aquestes ocasions i carai què n’és de cert. Per moltes tempestes cruels, fraus cruels, cruels declaracions, notícies hiperbòliques o esdeveniment agreujants, o gols anotats, jo m’he quedat amb un buit; res no em venia de gust escriure; per molt que la vida seguia empenyent res feia que aquest blog s'unís amb ella, estàvem de dol, el bloc i jo... Encetant un nou mes s'intentarà seguir fent "xarxa" amb el buit d'un bloc aturat pel xiulet linial de la màquina finiquitadora; i sabedora que ell res no escriu, la visita encara serà d'obligat compliment, no fos cas...que en aquest espai, entre blocs, si existís l'eternitat.

Flors amb destinatari

Dissabte vaig veure la primera mimosa d’aquest any. Feble, trencadissa, efímera però tanmateix omnipresent i arbre espatarrant ben florit que engalanava el tomb d’un carrer de Premià; queia més que no pas s’aguantava, era sorprenent l’equilibri que aconseguia, i així generós convidava a prendre-li un bon ram i sortir amb calma carrer amunt; em vaig estar, només era qüestió de prendre-li la mida per posseir-lo una estona més, mirar-lo i a tornar-lo a mirar a cua d’ull mentre m’allunyava i el perdia, per fer-lo més perdurable dins els meus sentits.
Diumenge vaig gaudir la carretera breument tancada per primer cop aquest any, el sol desafiava la mandra que l'hivern deixa a l’asfalt, i un petit cúmul de pixallitses lliuraven a la lluminària del dia amb salut mentre els timbals colpejaven el silenci per la falta de cotxes; des de la finestra de casa meva la remor del mar quasi era una cançó maresmenca.
Avui he entrat sense més esperança que la de fer el café al bar dels cafes de diari; és dilluns i arrossegava esma, poca empenta. Sense voler, com divendres, com ahir, he vist brotar una alegria per sorpresa; al final del net i fred mostrador de la cafeteria, un gerro transparent lluïa un ram de tulipes de copa ataronjada, mango, i tija verda que fent pinya no s'obrien a l’espectacle forà, poder per son, poder per timidesa.
Totes flors, flors grogues que quequegen, flors grogues que emmudeixen, ataronjades que desperten, totes vives i només amb un instant, només un de tristesa per Al sempre amable i prudent ocupant del nínxol 75, en etern agraïment (Anna K., Martí Rosselló) des d’aquesta blanca pàgina.
------------------------------------------------------------------------------------------------

Martí

El mestre és mort!!!

El mestre és mort?

El mestre és mort.


En Martí ha mort, sí ¿?


I dins l'ull de l'huracà se'n va anar fugint de misèries, flipant les sinuositats de la força del vent... allà, just a l'ull de l'ull sec, on l'aire és càlid i els núvols no destorben; allà on el mar és més mar, ara brau, perpètuament enèrgic, per sempre ple de vida, en un dolç terbollí.


Apa, siau! digué... Ningú no va sentir el seu crit serè, però ara des de ben lluny ressona i aquí, a terra, se'ns fa ben estrany.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

La merda per aqui la treballa

El problema de les escombraries sempre ha estat un tema feixuc, controvertit, inclòs de transcendència gairebé filosòfica; ningú no vol la merda a casa seva, a tothom li costa amargar-la ja sigui en un contenidor, sota un arbre o en un espai del cervell, allà on es desen els secrets, si parlem de misèries humanes. Sí, les escombraries són un problema des què el món és civilitzat; els detritus molesten, fan pudor i si els toquem ens deixen la mà llefiscosa i ens conviden a la ganyota: quan algú “s’embruta” el primer que xiscla és: ¡merda! ... per alguna raó serà.. Més: La brossa ocupa massa espai i per si fos poc és lletja i putrefacte, convida les mosquetes a fer niu i envalenteix als ratolins a sortir del cau. Ah i les despeses que ocasiona pagaríen la nómina de mig Europa, per dir alguna bestiesa. Menys a l’oïda ofèn a tots els sentits, i donada la importància i efectes aprensius que té en les nostres vides és molt possible que ens recordi la nostra pròpia mort. Però cada dia és més un nou” cada dia” el temps que obliga a desfer-nos del cúmul de sobres de la nostra vida diària, des d’una pell de poma fins al plàstic que embolica el rotllos de paper de vàter ; és més la quantitat i és més la diversitat; aquest és el veritable problema. Que cada dia en fem més de brossa, i cada hora que passa tenim menys espai per amagar-la. I d'aquí el tema que ens ocupa aquests dies al carrer, els residus, però els residus nuclears, que posant-nos poc tràgics aquests sí qe afecten la nostra vida de forma incipient, perquè d’on siguin enterrats depèn la nostra salut amb escreix. És un tema recurrent - encara recordo, i ja és una relíquia, la xapa que reivindicava amb el dibuix d’un sol vermell envoltat d’un groc intens, un: nuclears no gràcies! i que molts la teníem per triplicat-, i malgrat els anys, doncs encara seguim...en les mateixes, i seguirem si no s'avança. És possible que amb el temps i moltes reivindicacions es tanquin les maldites centrals i s’aposti per una energia tova, és possible ... però... i la merda feta què? qui se la menja, qui se la berena? qui se la cruspeix? Els negritos de l'Àfrica oriental? Ningú la vol -bé alguns són mercenaris i per quatre calerons...i un nou model de poble...són capaços d'embrutar-se per mil generacions- ; sí, quasi tothom diu no gràcies, però tothom l’ha fet servir...., la fa servir d'alguna manera.

Durant la meva vida ha circulat una dita andalusa per graciosa i atrevida que diu: cada perrillo que lama su pijillo. Doncs això, seré irreverent i proposaré: un grapadet a cada porta, directament proporcional al consum efectuat al llarg de la seva vida i que Dios nos lo componga (exclamació novament familiar). O s’acaba el consum o morint en el intent. És a dir, a modus de resumen: La merda per a qui la treballa, i les nuclears, no gràcies!

--

Terratrèmols

Agafa la cullera i li posa sucre al cafè amb llet, fora fa fred i cau plugim. És un ritual que fa a diari sobre la mateixa hora; avui el dia acompanya a remenar l’escalfor que surt de la tassa amb més parsimònia i delit; el soroll de rerefons no és més que una còmoda companyia; a l’hora que ella es pren aquella pausa no sol haver-hi gaire escàndol en el local. Porta dies que li ronda allò, una mena de sensació estranya que de nou ara li torna amb força creixent ; és del tot desagradable: allà ben endins les seves entranyes li punxa malgrat que ella no fa més que intentar ignorar-ho, fer-ne com si res. Fa dies que li ronda allò allà. La dona, com una litúrgia, dia rere dia busca aquell mateix racó; sota la televisió que penjada remuga passa les pàgines amb més força o amb més deteniment segons l’acompanyi estat d’ànim o el caire de la lectura. Avui els fulls avancen sense ni tan sols haver-se impregnat de la seva mirada. Atura el moviment de la cullera, alça la mirada i en un no res la deixa perduda mentre de nou torna l’ànsia que el seu cos no oculta, respira amb consciència i intenta no témer la fiblada. Quan feia batxillerat elemental va tenir un profe de filosofia jove i estranyament guapo, del qual totes estaven enamorades i a qui escoltaven incondicionals , a estones amb atenció i a estones amb luxuriosa abstracció. Un bon dia, el professor, es va presentar amb el cap cot i la ment encaparrada i no va poder evitar d’explicar-les en el perquè de la seva inquietud. Eren els temps quan a Vietnam hi havia guerra; llavors, pre-adolescents, totes del final de l’època franquista, ignoraven molts dels mals del món, però eren ben capaces d’escoltar i seguir amb curosa fidelitat cada un dels discursos de l’atractiu professor. Aquell dia amb més atenció, si cal, van escoltar l’afecció del mestre, sense poder es va confessar especialment afectat pel seu propi comportament davant la guerra d’Àsia que llavors es lliurava. L’afecció emocional del profe no anava més enllà d’un pensament de culpabilitat aparentment greu i tot plegat efectivament lleu, però, passional i extrovertit, els hi va confessar la seva impotència: com podia ser que estès passant aquella barbàrie i mantenir-se impertèrrit assegut a la butaca amb un got de bona aigua a la mà fent la vida de cada dia. Aquell record tot d’una es va escenificar a la memòria de la dona mentre bellugava els ulls amb moviments nerviosos de ratolí que busca i no troba, que s’amaga... Vietnam! Impotència! Culpabilitat! la punxada en lloc de ser més punyent va començar a decréixer pausadament de la mateixa forma que va tornar sobtadament la veu histriònica del locutor que l'aparell del bar semblava que hagués aturat com si fins llavors hagués estat emmudit pel fre d'un temps en blanc. La dona va recollir els ulls de nou cap a les pàgines de premsa i va dirigir la mà cap a la tassa, allà es va aturar. Les fotografies ressorgien entre les paraules, les exclamacions entre els titulars i els testimonis callaven en la successió d’imatges terribles, sagnants, sàdiques. Va doblegar el diari, va fer un últim xarrupeig al cafè i amb moviments segurs es va posar l’abric i va calçar la bossa a l'esquena, a la mà hi va guardar un llibre, Saber perdre, el duia per deixar-lo, l'havia recomanat. Mentre el pensament sortia al carrer, la reflexió li va venir com un cop de vent : Saber perdre! I quan saps que mai guanyaràs res, mai? Com s’aprèn això?, la pregunta li va esclatar com una bufetada, girant-li la cara. La resposta era, si cap, més seca i aspre, molt més que una punxada a les entranyes.

--

Cap fotografia avui ilustra aquest text, amb tota la intencionalitat.