Premediá, premediá!!!!!!!!!

Premediá, premediáaaaaaaa! cridaven els s'atormenta.....ni dalt ni baix, premediá era el crit de guerra que sintetitzava l'impuls, les ganes, la feina i l'esforç fet durant mesos pel Cau premedià (mig d'aquí mig d'allà), L'Expolsada per oferir una revetlla celebrant l''entrada en el solstici d'estiu i què, amb tan bona pencada aconseguiren a més fer què aquesta nit de tint vermell foc, per segon any, arreplegués gairebé tots els elements necessaris, l'arribada de la flama per encendre una autèntica foguera, vi de taula, salt de brasses, tall d'un criollo excel.lent, carn ben brassada i, gent premediá, mig d'aquí mig d'allà i, faltaria més, el ball de revetlla que només els S'ATORMENTA poden ja oferir, ja què a d'altres, ara per ara, ningú no vol; ells mateixos s'autoproclamaren els reis d'aquest dia al regne de PREMEDIÁ. Vagi doncs, des d'aquest espai, una reverència de reconeixement als joves del Cau l' Espolsada què celebraren a ritme d'un Mickael Jackson, d'un Eagles, Jamiroquey, d'en Marley, al crit heavy de guitarra de la Bola del Drac, els Cazafantasmas, i el pop més actual, la verbena amb moviment de taules, bellugadissa de cadires, recollida de molles i papers, i reciclatge de restes, la nit més jove.
Quan encara la verbena sonava a petard i música variada, en concret la dels Sindicato del Riff, parlaven en Martí Rosselló i jo de la voluntat de fer un text en els nostres blocs sobre la festa; tots dos deiem que calia escriure també sobre les coses bones; ell ja ho ha fet : http://www.lacoctelera.com/martirossello i jo tenia moltes ganes d'enganxar especialment algunes fotografies, de fer-les públiques en aquest meu racó; de fet, teTnia ganes de repartir-les entre els seus protagonistes, però la feina i els canvis de casa han enrederit el propòsit. Ara ja he fet constar aquest nou terme, PREMEDIÀ, què penso a partir d'aquest Sant Joan hauriem d'explotar i exportar per bé del tots els premiás...i premediás.

El meu carrer

Espais de Premià de Mar. Els barris. Un barri. Com el fill més gran, el barri antic està més mimat i té el luxe de regalimar més temps d' història. No és més ni és menys que el del nord o el del sud, de l'oest o l'est, és tan bonic a vegades i, a estones, més lleig; és acollidor i solitari, com qualsevol i, com tots, és, davant de tot, diferent, i distinguidament, el més festiu. Groller i florit, amb llum i so, prop de la carretera, és el meu nou barri. Net, en comparació, i esquinçat per les obres, oblidat en certs serveis, té l’honor de la plaça de l’església i el luxe de la proximitat del mar. Amb això ja es salven les faltes. A més de la meva gent, que és part de la seva, és la d’altres d'amunt o de baix; són les buganvil·lies, aquelles que busquen l’olor de la brea del mar i el color de la sorra, la que aquest dies s’amuntega en desenes de pits joves sense mugró i sense sentit; és la meva nova llar. Amb una via gran que separa com un tall marcat cada mes a l'agenda, ens recorda que el poble hi és més amunt i al llarg de la costa, que hi ha veins que ocasionalment ens acompanyen i amb interès fan de conxorxa una demanda. El barri vell és dels més lletjos que he vist, tampoc n'he vist gaires, però té una finestra amb vistes, palmeres bellugadisses i pisos que anuncien sense dir-ho, que és el poble més lleig. De carrers curts, el meu carrer, ni és fosc ni tort, de tant en tant també sap a port i té nom de mestre. Les llambordes són noves, els cotxes ja no hi transiten i alguns geranis li pinten la cara i, al setembre hi plou massa; en el meu nou carrer, tan lleig com molts d’altres, just des del número 18 miraré el món, em veuré des d'ara.

¿Preparado para reunirte con tu hacedor?

Viatjo en tren cada dia i el llibre és l’únic que destorba l’idea d’horror que generalitza tal pràctica. Des de feia més o menys 20 dies traginava amb un llibre-totxo d’Anagrama que no podia evitar deixar per llegir a casa. No podia de bo què n’era, de bé què m’ho passava, de com m’ennoblia; i apel·li, dia darrera dia, amb el que suposava per les meves esquenes i columna el pes endossat afegit dins la bossa, entre entrepà i targetes T-10 (d’una i dues zones...-jo també faig la pirula a la Renfe-), el volum de quasi 800 pàgines ha estat company en aquest viatge intercomarcal, sempre ben a prop meu. Tal magna obra de la qual parlo es la darrera novel·la d’en Richard Ford, Acció de Gràcies, última d’una trilogia.

Darrerament em dóna per la literatura anglosaxona, perquè és amb la què em trobo més a gust, i possiblement aquesta ha estat l’obra que culmina l’èxtasi d’aquest rànquing de sospirs i lloances, exclamacions i encerts de parla anglesa. Entre Mccewan, Mccarthy, Roth, Udkipe, Mccullers, Maxwelll...etc, etc. no és necessari escollir, generalment el darrer sol ser el més considerat perquè forma una part més real de la pròpia memòria. Quant a Richard Fort res en sabia, ni de l’obra ni de l’autor. Poc he necessitat per enamorar-me i seguir amb lupa el personatge que, amb Memorias de un periodista deportivo, va crear tot donant-li la vida a un demòcrata de classe mitja dedicat al món immobiliari després d’haver abandonat el dels esports a l’època de finals dels 80 del XX..

Acció de Gràcies, és un passeig per la vida de la costa atlàntica nord-americana, des dels detractors de Al Gore fins els defensors del Període Permanent, un viatge on la mort fa que la vida tingui un pes específic i Nord-amèrica expliqui moltes de les seves variables i moltes semblances.

És ara un bon moment ara per recomanar aquest llibre, ara que l’Obama pren protagonisme i s’apropen les presidencials en la nació per excel·lència. Aquesta és una raó, però per a mi “la raó” l’explicava en Ricard Ford quan en una entrevista deia que els llibres que et porten a la vida són els que li primaven. Per això jo aconsello aquesta novel.la, calça perfectament amb una de les màximes que demano jo d’una obra. No és aliè que ara hagi començat El dia de la independència del mateix autor, també de més de 600 pàgines, tot plegat més de mitja lliura de pes. Si l’acabo serà una altra història que possiblement també expliqui.

És curiós l’ús d’aquests títols per part de l’autor. Dates concretes en terrenys determinats.

És curiós com un poble, una nació escull l’agraïment per celebrar la festa nacional; està basat en una tradicional ancestral, al meu parer bastant absurda com molts dels motius heretats en gairebé totes les cultures, alguns amb més gràcia que en altres, clar.

Es curiós com nosaltres, la ciutadania catalana, sempre etiquetada per l’ auto-odi, per ser fidels a crítiques absents de cinisme i sarcasme més properes al masoquisme ( amb l’excepció sempre constant d’ honroses excepcions) que al hedonisme, per no distingir entre un igual i un identitari, som molt lluny de gaudir de jornades que agraeixin; ben bé al contrari, més proclius a penes i pèrdues, celebrem derrotes, sent el nostre dia més engalanat un dia laboral. Tot plegat tampoc m’imagino la família barretinaire actual recollida en comunió familiar al voltant d’uns cargols a la braça al més pur estil lleidatà, agraint-li a la moreneta les múltiples identitats que ara ens personalitza, per posar un exemple. Perquè copiar una recepta d’en Ferran Adrià, el nostre català internacionalista, ho veig difícil, si més no jo no tindria ni idea del què s’hauria de cuinar per aconseguir una burda còpia, seria el moment de lliurar-me a les recomanacions d’en Santamaria....

És curiós, i ara sí acabo, com literatura, política i cuina s'aixopluguin tan gratament sota el paraigüa d'Acció de gràcies sense sembrar polèmica. Això només ho pot conseguir un bon llibre i un bon autor. Fora d'aquest àmbit la baralla està servida.

La barbàrie pot tenir un final feliç?

Hi ha una sensació generalitzada que les coses no funcionen o que funcionen malament, el senyor Sampedro l’anomena època de barbàrie. La veritat és que no només l’Àfrica continua afamada si no que van augmentant els brots de pobresa arreu, com augmenta el preu del petroli, el desgel austral o les campanyes de publicitat enganyoses. Aquí venia.
Entre d’altres, Endesa. Aquesta multinacional fa dies que m’enverina el pensament, que dirien els Estopa. Tal és el trastorn que tinc basques només veure a la pantalla del televisor un grup de criatures desdentades i

mariasavidilles fent aquesta notificació:

-Papá, mamá, voy a tener un hijo.

-Y yo cinco.

-Y yo dos, Margarita y Pepe, para ser más exactos.

-Vamos a ser padres como vosotros.

Amb aquesta declaració, tan ufana com absurda, l’empresa anunciadora pretén donar-nos garantia de l’alegria que gaudiran els nostres nets (loshijosdenuestroshijos). Com? seran una canalla a qui els hi direm sí a TOT, fent-los partícips creadors d’un món millor (amb els valors de l’empresa, clar), jovenalla que tindrà la naturalesa com a companya de pis (sic), i on hi haurà milers de fanals perquè la gent es pugui fer petons (quan els petons busquen la foscor...!), i tindran la passió com a element determinant alhora de canviar el món.

Moltes empreses disfressen el consum amb material sensible com l’ús dels infants, la saviesa de les lleis de la naturalesa, música divina o retalls coquets, aquest bon coctail és el que usa Endesa. Per què Plató?, defugim d’Espinoza! Aquí tenim Endesa, ella té la solució, amb els nanos, els fillsdelsnostresfills. Insult d’anunci, coi.

No cal dir qui és ENDESA. Apunt personal de quatre línies: És una empresa especialitzada en green marketing que ven una imatge verda fraudulenta: la farsa delirant de què un augment constant de consum elèctric és compatible amb la protecció del medi ambient. Endesa és una de les primeres empreses europees causants del canvi climàtic, destrueix eco-sistemes i esquilma terrenys (Patagònia, p. ex.) i pobles com els dels indis xilens i, proposa amb un arbre del desig (veieu la seva web, té pebrots la cosa!) que aportem el nostre gra de sorra al projecte, què en són d’assemblearis! . Quant als beneficis, al 2007 i malgrat l'aturada de l'estiu de Barcelona, Endesa va obtenir un 11,9 de guanys però amb un descens del 28.5 respecte al 2006...; està clar que al 2008, tras l'augment d'aquest estiu, els resultats seran molt més sucosos. Així ja es poden tenir fills.

Tornant a la desmoralització que atravessem, aconsella el senyor Hegel: Una civilització no pot prendre consciència d’ella mateixa fins que no ha madurat prou com per aproximar-se a la seva mort.

Haurà arribat l’hora del sepeli? Perquè és notable que les coses no van bé; si seguim la lògica hegeliana poder tindrem una visió més optimista i determinada de la vida. Tot plegat és el que espero pel bé dels fills dels nostres fills... aquells què, amb una mica de sort, no tindrem o si més no, no de forma tan clara i aclaparadora com la que explica aquest pobre guió publicitari, on parlar de canvi és quasi pornogràfic.