Explicacions i altres noms

Premià de Mar, 22 setembre 2008
Serveis i tràmits de la Generalitat de Catalunya,

Intento fer la sol•licitud de diferents tràmits i comprovo que no cal emplenar de forma obligatòria la dada del segon cognom en l’espai destinat a les dades de contacte; en canvi, comprovo que sí es requereix necessàriament les de sexe, població i comarca (si es dóna el codi postal s'interpreta que ja es sap la població). Prescindir deliberadament d’aquesta informació ve donada per alguna causa concreta? Gràcies.
____________________________________________________________________________________
Barcelona, 24 setembre 2008
Benvolguda Sra. xxxxx
Número de sol•licitud 1-51264851)

El segon cognom no és obligatori perquè no tothom té dos cognoms.
Recordi que estem a la seva disposició les 24h del dia, tots els dies de l'any al telèfon 012 i a www.CAT365.net, on pot realitzar totes les seves consultes i tramitacions.
Atentament,
Serveis i tràmits
____________________________________________________________________________________

Acabo de rebre la resposta que he adjuntat en aquest text en el meu correu electrònic i haig de dir que m’he quedat perplexa. Primerament i de forma afortunada perquè el tràmit ha estat resolt en menys de 48 hores, segon, d’aquí la major part de la meva estranyesa, per la resposta. És evident que a Espanya ens registren al néixer amb dos cognoms; només si es tracta d’estrangers, donat que els seus costums i cultura així ho determinen, n’obvien un. ¿No seria més conseqüent per salvaguardar la nostra cultura i en aquest cas, el record dels nostres avantpassats (avui el de les dones de la família), s’especifiqués què només en el supòsit de persones amb un sol cognom no és necessari la dada, per obvi? Cal només un recuadre més, tan sols, de tants, un més, i si anul•lem el de la comarca resta amb un empat. L’obligatorietat administrativa sempre m’ha semblat excessiva i més en la bulímica ànsia d’obtenció de dades; el control està lliurat amb la declaració de la renda (on per cert si és necessari els dos cognoms) . Exclamo, però ja posats en la col•lectivitat, que res més lleig que l’oblit a la mare que ens va parir!. Si d’altres així ho entenen i ho accepten no ha de ser causa perquè el llinatge femení resti cada cop més en una causa romàntica. A Argentina, en contra de pronòstics liberals, s’està imposant la inscripció dels dos cognoms, en canvi per aquestes nostres terres és possible que, a llarg termini, anem perdent un, majoritàriament el de la mare. Generalitzant la idea, la “praxis” s’imposa a la sensibilitat i als honors culturals, la individualitat mana per fer-nos més globals tot cridant: anem per feina!, desarrelem-nos en!. La decepció de cert progrés viu preocupada per la creació d’una nova generació d’idees anomenades progressistes que s’instal•la en una incòmode postura d’indefinició o d’una definició plena de mots ja inventats i de conceptes reiteratius i poc fèrtils, d’allò políticament correcte basat en la pseudo-modernitat, d’expectatives pobres i d’audiències bàsiques, en la il•lusió d’un progrés amagat en una mediocritat redefinida sota un “salvis qui pugui” i "un café per a tots". En fi, com diria la meva àvia, el cognom de la qual jo sí recordo, carallo, mais perdeuse na guerra! Però... i aquelles i aquells que no la vàrem viure, com és que ens conformen amb tan poc? Potser, precisament per això.

P.s.: No poder-me dirigir a un persona i que, alhora, algú signi amb el nom d'un departament és la tercera causa de la meva perplexitat; prefereixo, si més no, les cartes de certes empreses on publiciten amb la signatura de directors/es de noms aleatoris o de rangs generals..., una s'enganya amb un xic fals d'humanitat.

El taló d'agulla i la certesa

Quan és dijous i setembre una mira el mar i pensa: Potser és l’únic que és cert.

- ¿Jesucristo es mago abuelo?

- ¿Mago? ¿porqué?

- Porque convirtió el agua en vino en las bodas de Caná.

Torno a alçar els ulls del llibre i torno a buscar la certesa. Si, potser la té el mar. Molt a prop una veu aguda i poc tímida comenta en castellà:

- Lo mio no es un novio, ni un amigo, si no es ...lo que...se lleva ahora...

Tanco el llibre, se’n fa difícil seguir. El sigui saga del vagó de tren engronxant els pensaments em lliura de nou a les aigües que acaben sense força no massa lluny de les vies. Sort del mar, em repeteixo. Un taloneig vigorós m’extreu del paisatge i em du a uns peus femenins. Taló d’agulla en una sabata negra d’estètica sensual i atrevidament matinera marca un ritme apropant-se a la porta de la següent estació. Em retorna una imatge, la de una xinesa i els seus orientals peus embenats a la portada d’un llibre. Interiorment murmuro mastegant fort les mandíbules amb certa ràbia : Som més proper a antigues tradicions i més fràgils que una ungla, cada vegada més fràgils i cada vegada menys conscients; la modernitat i el nou segle ens ennuvola el nord. Ara vaig cap el record d’ahir nit de la sentència d’una frase lliurada per un expert al telenotícies:

- Es privatitzen els guanys i es socialitzen les pèrdues.

El mar ja queda lluny i el túnel d’entrada a l’estació principal de la ciutat deixa negra la meva confiança. Darrera anys i anys d’idees, de enganys, de messiàniques lluites, d’infructuoses guerres, d’arbres caiguts i de nous brots. Davant l’espera que algú converteixi la pobresa en oblit i els homes i dones en persones de certeses, des d’un vagó de tren fins a uns despatxs de Wall Street.

S’atura de cop el ferrocarril i una frenada sobtada em decideix pensar que millor cadascú faci la seva feina amb la naturalitat que té el mar, les entrades , les sortides, amb tempestes i calmes, allò que ara per ara només la naturalesa regala.

Ha estat un infart

Avui ha tocat comprar la pila del rellotge de polsera. Fa uns dies que uns quants aparells tant d’ús familiar com particular s’han alçat radicalment en vaga definitiva. Això em ressona aquella notícia de “ es preveu una tardor calenta”. Des de la màquina de fotografiar, la seva raó no li falta; la bateria de la furgoneta, cansadeta de pura ruta; i també l’aparell microones, la làmpara del menjador, no es tracta de les bombetes; fins el so de la televisió, que tant grinyola de forma absurda com ressona com si es tractés d’un monòleg litúrgic enregistrat a la església del poble on ningú més que la fila primera entén el què, tot té una fi. S’inicia amb la permanència parcial de la provisionalitat, com la pila o la bateria, amb l’eix vital de tenir previst la mort, com el nou curs escolar el proper juny.
Més llarg, amb novetats, però amb inici crític i de final inconcret aquí està, a les aules, a la premsa, a la vida; sempre igual però mai de la mateixa forma. El que si que sento fa anys és la falta d’enveja cap al exercici d’aquest ofici. De titulació si no fàcil si més propera que altres, la pràctica ha de ser vocacional i és complicada. Amb una fulla de ruta molt llunyana a un mapa boirós, ni cap GPS que informi i determini si cal aturar-se o anar a la dreta o més enllà, que el sentit comú i l’experiència, l’olfacte de la responsabilitat, els mestres que, a nivell econòmic ja han tocat sostre, no ho tenen fàcil en el desenvolupament de la seva professió. Amenaça la tempesta, la queixa si no generalitzada està lluny de ser un pur lament, alguns diuen que tampoc cal tant, altres que potser és massa. Des de la meva taula de funcionària d’una administració local amb forma de consell expresso les condolences pel dol que l’ensenyament no deixa de lliurar-se sent com és la via per excel·lència del desenvolupament de les persones, ja què, en ple segle XXI, hauria de garantir-se una base de mínims, concordada i si més no un pèl brillant. No sé si tothom té les piles posades o la bateria carregada..., uns per excés, altres per defecte, no es pot produir un infart ja que les causes són conegudes i la prevenció el gran repte.

El detall

No deixo de dibuixar flors si el que dibuixo se li pot dir dibuix i si s’enten aquell gargot com una flor. Mentre parlo per telèfon, mentre decideixo si pujo al terrat a estrendre roba o quan poso cara de morruda en els moments que em barallo sola, com molts, dibuixo flors. Rodonetes, més aviat petites, per tribus; faig grans guettos de flors en cascada o en raïm, flors de pètals dolços que amb la inflorescència destaquen en un gran núvol. És, de ben segur, l’enyor del detall que més trobo a faltar tornant de vacances.
Els països que he visitat tenen flors, geranis tartamuts, girasols esmaperduts i ufanes margarides, grans col.lònies de lavanda i un grapat de tons rosats de roses atrevides. En balcons particulars, al llindar les carreteres, a peu de negoci, obrint la taverna de vins, més enllà la copisteria; en el grans monuments, a l’estació de tren, estàtues de colors fent costat a senyeres pengen flors, descansen, viuen flors; en promiscuitat, en parella o per ètnia, allà hi són, representants del detall, reines del paisatge, transformen l’imatge en un moment etern que ara recordo i, si tanco els ulls, menys oblido.
M’agradaria, doncs, el contagi d’aquest gest cortés, potser un xic femení, i trobar el meu poble ple de clavells, rojos-maduixa, blancs com un guant, grocs com la pruna, en nissaga de concòrdia; la tinta dels quals fos resó i li fos glòria, ànsia d’orgull dels camps que ben aprop ens els acosten. Però ep aquí!, no gosaré introduir-me en terreny erm, que ja anticipa el fracàs només en el cas que la sort d'un sorteig tombés la crisi moral que ara enquista l’ànima i, deixés la butxaca orgullosa i la imaginació cantarina, tot a punt per regar l'hortet que hi cabrà en un cabàs; mentre, però, seguiré dibuixant les flors del cantant, introduiré flaires i colors en aquell esbós mentre honro el record d’aquells que ja fa temps que a guerres passades ara poden i volen, mentre esperaré el moment que el clavell posi fi a una llarga distància on el detall casolà s’amaga darrera terres d'abundància i aparegui petit malgrat aquest destí d'un test amb poca aigua.

Fotografíes: Racons de Thun. Suissa.

Bones

Bones.
Todo se pega menos la belleza, és una coneguda dita castellana que explicaria aquesta benvinguda utilitzada a terres de Girona i que he fet meva i ara reprodueixo, Bones. M’agrada i se m’ha enganxat en extrem aquestes vacanes; no ha estat ni el dolç Aurevoire, ni el feixuc Die Begrüßung, ni l’impronunciable Dobrý den; Bones és salutació d’entrada de fàcil plagi i animat contagi, és cantarina i elegant, breu, alberga cert misteri (són realment bones, o es disimula amb la inconcrecció?), i és global : recull totes les estones, curtes o llarges; amiga de la imprecisió, des d’un minut de nit fins una llarga matinada; tot pot ser “bones”, sempre i alhora i no ser-ho mai, ni de veritat; però s’enganxa, s’adhereix com un llimac solitari a l’estiu en un rebregat paper de plàstic penjat dins la brossa. Bones. És rodó, com el vuit del “crísic” 2008, és l’inici d’una tornada que recull allò de necessari i el troç pesimista, l’oblit i l’enyorança, un inici que hores d’ara, a s’hora baixa, és fa present.
És com tornar a casa però no del tot, un estat on em trobo bé. Entre mig camí: parada i fonda, i mentre anem anant-hi. Tot plegat: Bones, com sempre i, per tothom.

Fotografies: Dona de Faulensee i paisatge a la Jungfraujoch- Suissa