La tranquilitat de la carrera?

Anava jo amb cara de velocitat, asseguda a la cadira de la bicicleta estàtica del meu gimnàs, amb els pedals amb un desnivell considerable, una ruta discreta i amb un ritme de mil dimonis quan la veïna de la bicicleta del meu costat dret, fent fora els auriculars de les seves orelles em desperta de la meva voluntariosa i gairebé tràgica esportivitat per dir-me: Perdona, ¿sabes que dia de la semana es hoy? Sense oblidar que la meta fita no era Briançon si no desfer-me de la ràbia que m’havien provocat les misògines declaracions de l’escriptor Luis Racionero vaig seguir pedalejant mentre li deia amb un to de veu alt: dijous! Reprenent la marxa amb més brio que ganes vaig pensar: com viu aquesta paia de tranquil.la!
Oblidar-se del temps pot ser sinònim de plaer, de bogeria, de desorientació, de bellesa o d’idiotesa però, sobre tot, de tranquil·litat i aquest estat en aquests temps nostres és tan furtiu com un pensament de llibertat. Avui els estudiants tornaran a sortir al carrer amb l’il.legalitat de pensar diferent, de voler millores, més que millores, canvis, de donar un tomb al temps, aquests moments que ens roben tranquilitat, la màxima general de tota persona adulta “o que se precie”. Sento orgull d’aquesta joventut que es mou, de què els joves siguin crítics i reflexius, passionals i per tant amenaçadors, actius, inclòs subversius. Anys enrere queda la meva joventut, com moltes plena d’esperança però també aquella que el temps i els diners s’ha encarregat de frustrar ja no en la desventura de la vida, poc innòcua per naturalesa, si no en els efectes de la seva col.lateralitat. Segurament no serà tampoc possible per aquests joves, segurament no podran obviar les dificultats i aconseguir allò que jo somiava...i que alguns somien ara “que la tortilla se vuelva...que los pobres coman pan y los ricos... mierda! mierda!” (Quilapayún); però, ¿i si gràcies al seu esforç les netes dels fills de les seves filles ho tenen, com a mínim, a tocar? Tocar la tranquilitat d’oblidar que avui és dijous, un altre dijous amb crisi i que pedaleja en una cursa a gran velocitat per cada carrera...de cada vida.

Ilustració: Irwin Borjas (dreta) i Santiago Sequeiros (esquerra)

Llaminadures

Mentre menjo una trufa freda convidada per una companya que ha aprovat una oposició llegeixo amb certa curiositat la publicació gratuïta: Crisi? Podem! que amb un repartiment massiu ha cobert avui la zona on treballo de Barcelona i altres de Catalunya, anunciat fa dies pel Col.lectiu 17S i abanderat per un tal Enric Duran partícep fa uns mesos d’una estafa a la banca pensada a modus robinhoonià per tal de poder liderar el projecte. La peça del xocolata comença a desfer-se’m a les mans mentre m’aturo a llegir amb perplexitat les propostes i els articles que omplen les pàgines del pseudiari en qüestió.
Fa temps que governa la meva crisi política l’alternativa d’adherir-me a propostes més coherents per crítiques amb la situació actual i, més properes a la meva condició de treballadora, dona, i esclava (sona populista però no ho és) de la banca i del consum.
Alternatives com Revolta Global m’escauen per les seves alineacions internacionalistes i de contingut altament ètic (sí, eètic) quan a política i la seva forma de desenvolupar-la actualment. No és estrany, doncs, que avui, mentre els meus dits senten el regalim del sucre enganxar-se a la pell, m’aturi amb sorpresa davant dels comandament de sobirania popular que reclama el col.lectiu. Amb presses vaig a la seva web i connecto, curiosa, els videos que tenen penjats: un dels quals pregunta:
Podem viures sense bancs, sense empreses multinacionals, sense diners?
Les respostes de les persones/actors enquestades són:

Sin algo? Hay que vivir con algo.

Hi ha que plantejar-se la vida d’una altra manera
Podríamos mejor si estuvieramos más cerca de la familia
Sense tantes coses materials
Podem restaurar
Podrem aprendre a ser feliços
Abolint totes les esclavituds
Viure molt més amb molt menys
Sense guerres
Cultivar el nostre propi menjar
Podem decidir cap a on volem anar
Sense hipoteques
Sense violències
Molt més amb molt menys
Sense estrés
Amb una democràcia i no amb una dictadura camuflada
Podem canviar
Si som molts podem
Podem decidir cap a volem anar

Fes-te insubmisa: Si vols alliberar-te del sistema, demana crèdits i no els tornis! redacta també el diari a modus de consell revolucionari.

Carai! penso mentre s’atura l’entrevista i llepo de nou el golós bombó. A qui li amarga un dolç? em pregunto en un temps en què les llaminadures no són de textures tan... senzilles... Sempre salvant les apariències Més seriositat? més rigorositat? Poca cosa més els hi falta, que no és poca, clar.

La metamorfosi d' Adam i Eva.

El dia 8 de març té nom de dona i si a estones he dubtat sobre el què d' aquesta celebració és de com puc fer-li els honors sense deixar de ser sincera i actuar amb conseqüència amb el ser humà.

És clar que cada any té un significat particular, sempre segons les circumstàncies socials que ens envolten; aquest, l'abortament lidera els diferents discursos; no és baladí la importància del tema, és necessari un avenç i és necessari que tothom reubiqui les posicions per poder arribar-hi a una bona conclusió, sempre a l'alça quant a guanys de llibertat i dignitat de la dona. Però anem més lluny dels discursos del dia, dels mítings oportunistes, papistes o progressistes què també necessaris. Les dones, són les primeres i principals protagonistes en el procès de conseguir igualtats en el camp de les oportunitats i d'allò que passa cada dia i, per tant, és a nosaltres a qui més interessa, inicialment, que aquesta fita estigui a prop i treballada. Fins aquí cap novetat. La nostra inquietud, però, pren distància i recapacita quan ens donem compte que l'home tampoc és un animal complert i savi. Quan analitzem els dubtes, les raons o la seva situació és quan veiem que al costat, ni al darrera, ni al davant, al costat tenim un company i no un enemic; quan descobrim, que l'home, aquell que si lidera el poder ho fa amb tanta angoixa, amb tanta pèrdua i amb una gran dosi d'inseguretat -vés a saber des de quan l'acompanya-, i aquest home necessita nous horitzons, menys fronteres i una gran atenció; en aquesta batalla també està bastant sol, potser tant com la dona. L'home, per infinites raons, entre elles per ajudar en el seu paper al costat de la dona millori ja que som a 8 de març, ha de crèixer. Ell ha de repensar el paper que ha de fer ara en la història de la humanitat; d'aquesta reflexió depen el seu guany, com a persona, com èsser social o polític, i com a cohabitant, en companyia de la dona, del planeta Terra, si no la crisi no s'acabarà mai. Només sabent qui som cadascú podrem arribar a ser millors i iguals, i això els dos sexes ho han d'aprendre, però l'home amb profunditat perquè sempre ha estat més lluny de l a seva naturalesa interna.

Els homes tenen feina, les dones ja fa temps, però si generem una conxorxa que no acabi amb la rialla tòpica dels acudits per ambdúes parts, es crearà un espai humà cordial i igualitari, on cadascú viurà el rol acceptat que li correspon i no l'intimidi, on vers el contrari, el portarà lluny, i serà quan de generació en generació neixerà l'agraïment de l'igualtat tan políticament rebregada.

Com exemple de com van les coses es pot fixar la mirada en el cas J. Neira, l'home agradit per un altre home que atacava la seva parella i al crit de: "Això no és propi d'un home" rebia en pròpia carn el deliri i la misèria d'aquell mateix agressor sexual, i amb un " a vegades a la vida et creues amb cucaratxes" sentenciava amb aquesta veritat un cop passat el primer tràngol.

El cop traidor, el dels homes o els de les dones, és un bomerang, retorna. No estem parlant de qui guanya allà en un camp de futbol, on Barça i Madrid juguen la seva rivalitat més ancestre; ni bones, ni dolents, és un terreny on només n'hi ha una porteria i entre tots s'ha de marcar un gol a la guerra de gèneres, el punt que alçi al triomf sigui allò que la naturalesa ha deixat palès, les diferències físiques i l'admisió que som companys de camí, cadascú amb la seva pobresa, amb la seva ancentral saviduria, atàvica forma de fer, augmentant cada actiu personal i millorant-nos per tal que la cucaratxa no prengui cos humà i cap mena de metamorfosi sobtada es faci dehesa de les nostres vides, i de la dels nostres filles i fills.

Dia de demanda, doncs, la meva reinvidica un acostament d'Adam cap a la seva part més femenina i feminista i què totes les Eves trobin dins seu la part d'Adam que menys reconeixen i què tots i totes ens podem acompanyar amb cura de traumes ni traumatismes, i viceversa.

La taceta

Per a mi viatjar és com llegir, una aventura; instants en el temps on tinc qualitat de vida.
Els viatges de plaer fora de casa, a vegades, no són res més que viatges interiors què, posant un parèntesi en el dia a dia, puc realitzar gràcies al canvi d’escenari. És evident que un pot enriquir-se aquí o allà, i si considerem la ideologia oriental és en el desarrelament i l’absència de desig on realment un troba la pau per trobar-se cara a cara amb si mateix amb la sort que dóna l’estalvi de benzina i d'hotel que aquesta filosofia soluciona. Alguna meditació que altra he fet i constato que la fórmula no és fàcil, en tot cas més econòmica però gens fàcil, conseqüentment el viatge occidental és una alternativa més propera i més assequible per a mi, encara què, repeteixo, no en tot cas en divises.
Donat que el meu caràcter té molt d’observador, la variació de decorats em facilita la interiorització i, en alguna ocasió, em resolt dubtes o deslliga contradiccions en un tant per cent important; per tant, tan bon punt puc, a vegades mercès a alguna excusa a modus de premi o regal, agafo un bitllet i tiro milles. Càdis ha estat el destí d’aquesta darrera aventura, era època de carnavals i l’agradable disposició d’una bona amistat va fer que aquesta petita i alegre ciutat fos el punt de mira, i al seu nom vaig punxar la xinxeta en el mapa. No em vaig equivocar. El caràcter obert i distés andalús sempre m’ha seduït, porto sang del sud a les venes i la seva llum blanca sempre m’ha demanat contemplació; no em vaig equivocar, repeteixo.

Les “chirigotes”, més que les comparses o les desfilades i les disfresses, m’han emocionat especialment, i explico perquè les menciono amb tanta exclusivitat. L’humor sempre ha estat una filosofia i utilitzar l’humor àcid, sarcàstic, inclòs corrosiu i crític (Rubianes, per favor!) dels successos quotidians del curs passat com a eina d’observació és el que caracteritza i pretén la “chirigota”, música amb lletra a peu de carrer que treu la punta a la vida i es jacta.

Amb humor. Per sorpresa meva, aquesta forma festiva de celebració, l’humor, com a base del ritual, barrejat amb art des del carrer (la cançó i la música són subversius per naturalesa i terriblement artístics) és un mitjà valuosíssim a través del qual es pot fer més política revolucionària que en una manifestació. He vist amb claretat què, a vegades, conservem a ciutat un posat tan sumament intel.lectual i rigorós que espanta la pregunta de la veu més curiosa; massa cosmopolites ens considerem i el provincianisme no és menyspreable. Valgui doncs, per anotar que aquest viatge m'ha resolt , entre moltes coses, dosi d'humilitat i reverència cap a alients bastant propers i senzillament més savis.

Dit això, no puc deixar de recomanar també altres viatges on està garantida la sensació: un”tour” per la ruta dels pobles blancs; una ullada a l’horitzó de Tarifa, espai on se’m varen barrejar sentiments contraposats com la bellesa i la ràbia; prendre el sol amb el cul assegut a una terrassa, per exemple, a Vejer de la Frontera, o gaudir de la barreja del riu i del mar, allà per Sanlúcar de Barrameda.

Un plaer, la taceta.