L'ús de "l'art i la guerra"dels fogons

Ahir en portada i en doble pàgina el diari “El Periódico” ressaltava gairebé amb hipotètiques llums fosforescents i imaginària música de Wagner la notícia que Santi Santamaria el cuiner-autor de “La cocina al desnudo”, utilitzava també additius de la mateixa forma que el “gran mestre” Adrià .Com si d’un atemptat terrorista es tractés (de lluny la doble plana del diari em va fer témer algun terratrèmol novament desconsiderat amb la pobresa o la defunció del rei de les Espanyes -cosa menys possible perquè la portada era d’un blanc ecològic-) la bomba acusadora anava directa a la discutible professionalitat del menys notable cuiner Santamaría, una mica en la línia de què “quién esté libre de culpa, tire la primera piedra”. Més tranquil·lament, a l’interior, es podien llegir les opinions, tots comentaris de lloança de personalitats de reconegut renom i prestigi a favor del premiat cuiner. I així portem dies.. A tertúlies, a les televisions, a cartes del director, etc, etc.., tothom erra que erra, que si en Ferran és el millor, quin fred de peus..., enveja, pobrenoisenzillfetasimateix...! L’inqüestionable Ferran Adrià.

Jo, modesta opinió la meva, què voleu que digui, em mosqueja, porto rumiant el tema des de l’inici de tanta consideració.

Em pregunto: En què ens basem, o es basen, per donar-li tants honors a tal personatge?

Es tanta la depressió catalanista que, sense copes guanyades i sequeres cincpartites, necessitem herois excessius?

Parlaré amb la primera persona d'un temps del verb contemplar.

Jo puc contemplar un Picasso de l’època rosa si fan l’exposició al c/ Montcada i pago, el diumenge és gratis, i decidir si m’agrada o no. Puc gaudir o detestar la millor música barroca comprant-me o baixant de l’e-mule la peça o peces que determini i comprovar quina és la meva opinió. Puc disfrutar, o no, del geni d’en Chaplin anant a la Filmoteca en qualsevol passi programat ..., puc mirar el David de Miquel Àngel i fer un esbufec, però, jo puc saber si el que fa en Ferran Adrià, fa o no art? No, no que no és art, no que no ho puc saber. NO tinc accés: no contemplo; sense contemplació no n'hi ha catarsi. Només butxaques plenes de diners o/i de via directa a l’agenda del Bulli poden comprovar si és art o és cuina estrafolària.

Aquesta és la rebequeria ; planyo aquest debat per inaccessible a l’ opinió general. És art? És bo el que fa? Definir-ho és el de menys, qualificar-ho no; la importància de l'infortuni és el desconeixement que hom té de l’obra i l’abús per part d’una minoria de la importància d’un artista, l’obra del qual no s’exposa públicament i per tant manca un resultat objectiu de la famosa creativitat culinària... És el cas.

És pot dir que a la cuina és fa art? És pot dir, com diu avui la contra de “La Vanguardia”, que un sastre fa art? Estimar és un art, que afirmava Fromm? Un pet amb flaire de fonoll dins d'un museu és art? És l’estratega “L’art de la guerra” de Sun Tzu el millor assaig bèlic? És art, Guerra i Paz? Prefereixo personalment Crim i Càstig d’en Dostoieski; prefereixo personalment la petjada d’un gat a una escultura cubista, perquè l’art el determina la persona i la seva catarsi amb l’obra. Per haver-hi art ha d’haver obra. I mostra d’aquesta és la seva mostra; si no pot acabar patint invisibilitat. Com pot ser la cuina d’en Adrià art tan valuós si només quatre dels vuit gats han marranejat el souflé?. Perquè l’art necessita veus de consens i una minsa consistència de contingut social , i llavors ja estarà servit el debat.

Un debat on tothom hi capigués seria molt més correcte, més que res per allò de l'enveja...; tothom en té de sentiments maliciosos...

Un maig amb diferències

Doncs, segurament sí; segurament dissabte després de participar aquí:

DISSABTE 24 DE MAIG,
6 DE LA TARDA, "EL LOCAL" C/SEGLE,5:
SESSIÓ OBERTA: PARTICIPAR I DECIDIR.
Jornada monogràfica dedicada a la participació ciutadana des dels ajuntaments i des de la societat.
Amb Jonatan Sánchez i Jordi Pascual

acte què des de la Coalició d’Esquerres tanca les sessions dedicades a la commemoració dels 40 anys de les manifestacions del maig del 68, deia què segurament em tancaré a casa, em prepararé un bon entrepà de pernil (el de les celebracions, ben sucat amb tomàquet i amb l’oli de reserva), escollirè un vi a l'atzar, li diré al personal de casa que m’oblidi i, encendré, com al 68 quan jo tenia 10 anyets, el televisor i miraré el Festival d’Eurovisió més contenta que un gínjol; i encara més, em sentiré més original que el 70 % de població de tot l’estat previst d’audiència d’aquest “espectacle mediàtic”. Qui és capaç de fer-me un retret? Ni jo mateixa.
El meu lligam a Eurovisió és tan tendre com el pa amb vi i sucre del berenar de les tardes simples dels seixanta, i com en els seixanta de la revolta, aquella que vaig viure a travès de la ràdio sense entendre res; la televisió amb blanc i negre era el producte que oferia poc i no precisament de qualitat i Eurovisió l'ùnica porta per veure i ser-hi a Europa, visió de llibertat i modernatitat, era el que hi havia, i com a bagatge personal, fora de nexes ideològics i dins la petita oferta d’oci de l’època, és meu i me'l estimo i el recordo sense enyor des de la distància dels fets consuments per què és un fet, ni bo ni dolent, per què la meva infància i la meva pre-adolescència, insisteixo, no va estar lligada a les barricades ni a la primavera de Praga, sinó al Festival de la Karina i del Guendolin entre d'altres curioses i exclusives futilitats, díos allò era Europa!; i segurament sí, per això, revisitar el festival des del friquisme, terriblement intencionat i facturat, em proporciona aquella mena d’alegria absurda, no exempta de crítica que tot plegat també m’entusiasma inclús em deixa bocabadada fregant el ridícul. Miraré l’escenari, pensaré amb l’Uribarri i faré comparacions, criticaré posades en escena i vestimentes, diré, segurament, mare meva si aquesta aixequés el cap! I, evidentment, aixó si que és del tot segur, gaudiré de les puntuacions...el millor de la festa. Encara que con sempre el nostre país central sigui un país de mediocres, la nota serà finalment el de menys, o no...i si guanya... La, la, la, la, no, per favor!!! Insoportable i inòspit com la manifestació de la dreta contra la dreta de demà. Quins maigs més diferents! Es un friquimaig en un món de friquideologies.

P.s: el cartell de la ilustració del Javier Mora és una adaptació "sui generis" de l'Endora amb tot el carinyo cap a la Coalició i la convocatòria de l'acte de demà.

Temps de cireres

El soroll del vent pica les baranes de la balconada, ha aixecat l’aigua reservada en el bol de la gata i ha destorbat el somni. Volta i volta al llit, el frec de l’aire fort en els tendals de la plaça ha fet el que mai una nit de tempesta m’hagués neguitejat; tot d’una un rum-rum a la panxa i tèmer que la roba estesa fugis lliure entre l’espai ampli del pati de llum m’ha convidat a la festa d’aquest soroll invisible. No he trobat res al frigorífic que posés fi al caprici absurd d’una menja de matinada i amb els peus desputllats i els ulls obrint-se a la foscor he parat atenció a través del vidre, la negra nit veia com els papers dessats volaven amb un desordre de vent enfadat entre gronxadors i sorra seca reduida a una parcela construida per al plaer de la canalla. El meu silenci cau mentre l’orgia d’aire, brossa, i soletat ballen en aquesta nit que ara és curiosament calma. Fet i fet, el vent ha estat fidel a la seva malesa, com un nadó de pit, deleitós per mostrar les seves gràcies, m’ha desfet l’inconsciència, infant entremaliat què, aburrit i capritxós, necessita atenció per fer palesa la seva juguesca i un cop atès, polze xurrupat, s’adorm i deixa la mare amb un resguard de dessvetlla mirant com la fúria del vent ara amaina. I de bona gana, mirant com els papers a l’asfalt descansen, fruiria d’ un grapat de cireres dolces que recordo descansen dins d’un plat de porcelana però…oh my god! …el desig ha de morir, ja comença la matinada, resta poc perquè quan apunti el matí la sang brotlli dins la jeringa que xuclarà una mà de bata blanca, vermella sang com cireres belles.

Dimarts tretze

Escena:
Quarts de vuit del matí, parella jove entrant en un vagó de tren a l’estació d’Ocata direcció Barcelona.

Ella:
Vestit negre, mitges gruixudes negres, botes negres, casaca negre, bossa caqui. Cabells falsament arrissats, cabellera castanya arran d’orella. Cara rodona amb un punt de ferro a l’esquerra del llavi inferior. Expressió de certa amargura, no porta res de maquillatge

Ell:
Pantalons texans gastats, baixos, amb moltes butxaques. Cabell morè ajustat per una cinta negre, a modus de jugador de futbol, i un bocí de cabell agafat en una cua. Porta un diari gratuït a la mà i li va dient, en llengua castellana:

• Tú crees que tengo que conformarme con lo que cobro? Tampoco…es para...

Ella amb un to de veu excessivament alt i un rossec de paraula li talla:

• A mí ya me gustaría cobrar lo que tú cobras, tío. Cantidad de peña le gustaría cobrar lo que tú cobras. Yo estoy harta de cobrar esta miseria…(crida amb veu de lament)
• Con lo que yo cobro no nos podemos comprar un piso...
• Vale tío pero yo es que estoy amargada con este curro. Si me pagaran más...En el PULL ganan 1.000 euros, o sea... ¿sabes lo que daría yo por cobrar 1.000 euros?
• Quien no esté conforme que se queje.
• Es que, tío, que más quieres, no tenemos una carrera. Si tienes una carrera puedes aspirar a más, pero tú estando en un una tienda, qué quieres, pero de todos modos es de pena, tío, lo que yo cobro, ni tan solo llego a los 600 euros, con 510 no llego, es una mierda.
• No te agobies, (ell li fa un petó silenciós al llavis d’aquella cara agria de la jove que segueix arrossegant cansinament el miting).

Silenci.

• Encima, tío, esto se para. (observant que el tren canvia de ritme)
• ¿Y si buscaras algo en Badalona?
• Yo paso de currar en Badalona, allí lo pasé fatal, no generaba trabajo, estaba puteada. Es que... no voy contenta. No me gusta vivir así...!
• Va... (se la mira amb amor i toca amb el seu peu la punta de la bota gastada de la noia). No es tanto lo que uno quiere si no lo que uno puede (sic)!

Com si d’un monòleg es tractés, ella manté:

• Cogen gente de prácticas, tío.!
• La gente de prácticas, claro, cobra poco.!--
• Me voy a presentar de ingeniero náutico. A ver que me dicen.
• La gente que crea que cobra poco ha de quejarse para que le den más… Si la gente no se queja...Si tú crees que tu trabajo lo vale has de pedir que te lo reconozcan.
• No, tío, yo creo que no es cuestión de que la gente se haya de quejar. Tendrían que ser unos sueldos justos y punto; me voy a tirar al tren... (la jove aprecia que es protagonista d’una escena que té força públic, la seva mirada també rellisca cap els contertulis que els mirem amb desordre)...
• Vaya mierda... y encima no puedo fumar en el curro.

Aturant la conversa la parella es prepara per baixar, paradoxalment a l’estació de tren de Triomf; el cap cot, mirant l’esglaó de baixada mentre s’obra la porta d’un dimarts 13, junts i sols.

Missatges versus Trucades

M’agrada rebre missatges de mòbil, i m’agrada enviar-los; enviar-los m’agrada molt més, ja que la decisió és molt més meva, totalment de fet, aquí el text no guarda sorpreses més que les que amb el meu criteri imposo, i jo decideixo a qui el què i el com; el com, en general, és el que em produeix més satisfacció, on m’hi recreo; amb interès de notificació o d’ avís, d’auxili, amb instruccions, com a nota, per què sí, d’ amor, com a recordatori, de nexe...; literaris o poètics, laxes, explícits, eròtics..., polítics..., amb humor. Possibilitats tantes com ganes i imaginació es tingui.

Com deia, el rebre’ls també és un plaer, sempre i quan no siguin els de la pròpia companyia telefònica que t’avisa d’alguna oferta o d’algú altri que vol que t’instal-lis com a to la músiqueta, per exemple, del multipesat chiquiliquatre.

Confesso que per enviar-ne m’autoimposo unes normes pròpies d’ús, com la de no utilitzar el llenguatge de codi habitual entre joves i addictes al messenguer, codi minimalista en tot cas; els textos, si cal seran extensos i donats a una certa retòrica, no faig menyspreu a l’extensió i, això sí, obvio els accents, no cal tampoc ser masoquista; i ep! intento, en tot moment, personalitzar el missatge; on tinc més incertesa és alhora de materialitzar l’enviament, dubtosa en la decisió d’apretar la tecla verda, si, no, si, no, trigo una estona abans no pitjo el botó, ja que poques vegades renuncio a no fer-ho.

Però el que més detesto es trucar i rebre trucades. Si no és “de obligado cumplimiento” sóc molt propensa a ignorar la trucada; amb una mica d’espai en el temps miro qui i penso el per què i, si cal, contesto, ja sé que és l’opció més cara però una té les seves manies: no m’agrada ni parlar ni que en parlin per telèfon, ni a través, ni en companyia, de fet ho odio, però el que més odio, i afortunadament no sóc original, és aquelles persones que, lluny de respectar la intimitat de la poca distància en espais concrets, expliquen les seves vides o virtuts a través del diminut aparell, fent ús d’un abominable egocentrisme, parc en respecte, quan encara més, criden i es fan sentir en demesia, especialment com si d’un míting es tractés.

Faig un crit silenciós al sentit comú per la proliferació de més missatges en detriment de les eternes i estridents trucades; és més ecològic, més econòmic i segurament resultarà més satisfactori. Pensar si cal fer la trucada o es pot resoldre amb un missatge seria bo. En ocasions prémer l’opció de “sortir” pot estalviant-se mostrar els impulsos més primitius i possiblement menys comunicatius, de la mateixa forma que s’evita que testimonis aliens formin part d’una trobada a la què no han volgut mai participar i no han estat convidats.