Dubtes raonables

Curiositats.

Veig al nª 301 del Cultura/s de la Vanguardia que en el top ten de llibres més venuts tant en català com en castellà segons les dades de les llibreries més representatives de Barcelona, figura la novel·la de la Rowling, Harry Potter i les relíquies de la mort, aquesta és, doncs, la que arriba dalt del pòdium, en ambdues llengües repeteixo. Només significar un dubte, qui més llegeix és l’adolescència i joventut?, o altres edats més tardanes prescindeixen de llegir en termes generals o ho fan de narratives d’aquest gènere?

Segueixo. Abans d’ahir al telenotícies vaig veure com en ple judici per violació dels drets humans i corrupció, el processat Fujimori, ex-president del Perú de 69 anys es quedava completament adormit. És dia de dubtes: és que la seva consciència li permet aquest luxe malgrat la mala feina feta? o, els delictes dels que se l’acusen han estat producte d’una imaginació pèrfida i per tant se l’hauria de declarar innocent?

I sense ànim de frivolitzar aquest text apunto la darrera sorpresa. Llegeixo la notícia que un transsexual baró ha quedat embarassat i parirà al juliol una nena. Segur que no he estat l’única persona en posar cara de desconfiança ja que el fet que un baró (el concepte transsexual es difumina en la magnitud de la notícia) estigui en estat de bona esperança és des que l’home és home i la dona és dona l’anunci, per diví i trascendental, en sí mateix més sorprenent i increïble. Doncs sembla que .... quasi sí s'ha aconseguit. Un baró nascut dona i amb una absència de menstruació de vuit anys pel tractament rebut destinat aconseguir la condició de gènere masculí, davant del desigd junt amb la seva parella i, l’impossibilitat d’aquesta de tenir fills, ha decidit procedir a allò que es diu en castellà de rizar el rizo. S'ha prenyat; un senyor, m'imagino, amb la seva barba i la seva veu greu, inclús amb algún simptoma d'alopècia estarà a bé lluir ara una fermosa panxa per sorpresa i disgust de molts crítics acostumats a l'ordre dels canons. Per a quan, qüestiono, el matrimoni amb membres de diferents galaxies? Que ningú em titlli de conservadora amb aquesta proposta, ben bé al contrari. Tot plegat, d’aquí a res, apareix algun fill o filla nostre de bracet d’un et. Els temps canvien i a una velocitat que molts no estem preparats per entomar-los amb lleugeresa i amb la mateixa mida amb què es mesura el temps. No es pot que no siguin dubtes raonables.

Lisboa, anada i tornada

Puc explicar que l’estada a Lisboa ha estat una gràcia. Tot ha esdevingut molt fàcil, espontani, agradable i no exempt d’alguna sorpresa; gorra de turista trenada en rest el viatge ha conformat un experiment compartit d’extensió, en coneixements, en hobbies, en idees, en formes de fer i en contradiccions; global, global en un conjunt de persones que des de l’avió, el cotxe o el tren varen, com jo, començar un nou viatge o iniciar-se, com molts joves coincidents i vells ja entrats en una època de possibles, a la ciutat dels descobridors com a d’altres indrets.

Hores d’ara aquest fet, el de viatjar, pot semblar un necessitat innecessària o un fenomen compulsiu fusta que pot encendre molts debats, o tot el contrari, una forma d’ocupar el temps d’oci cada vegada més assequible; però el que no negaria és que enriqueix, que alimenta i ajuda a activar les emocions i les experiències, que aquell que no el practica difícilment descobrirà a altres éssers i altres coses que podien haver esdevingut, i que canviar d’escenari presta a veure contrastos i trobar posicionaments més ferms donada la quantitat de preguntes, a vegades sense resposta, que un es fa davant la novetat i el canvis que proporciona qualsevol viatge per curt que sigui i sempre convidant a elaborar un món més propi en la pròpia excursió interior d’aquell que la practica.

De tornada, dalt de l’avió, tot baixant la vista cap els núvols suspensos en l’aire de la meseta castellana, em vaig trobar la darrera, es podria dir, experiència: la de tocar el cel passejant entre les boires; aquell moment va formar part d’un imaginari personal diria que molt proper a la mort, ja que el transport aeri, per se, és contranatural, ja no de normalitat, aquest és l’engany: la qüotidianitat no renova, conserva. I bufff...canviar el tren de rodalies per l’avió em va portar a renéixer, inclòs a substituir pensaments enquistats, com en qualsevol altra aventura; l’actitud d’aquell instant quan mirava per la finestra tot veient el fil tan feble que aguanta la vida, em va fer que la meva por circulés i, com aquest núvol tranquil, sense inquietut, es deturés en la més crua norma del viatge vital, el de la transitorietat, d’allò efímer que som; així una, a modus de núvol, pot seguir desitjant seguir viva amb la prudència raonable per entomar els ats i uts del dia a dia per a quan arribi el buit, del sí de cada viatge, aquell mateix al que constantment s’enfronta cada cúmul de boletes d’aigua condensades per allà l’horitzó mentre travessen el baix i esperen l’esclat que genera cada pluja. De la mateixa manera.

La velocitat de la música

La llum d’aquest matí era diferent, com cadascuna dels ordenats dies del calendari; per cada matí una llum, per cada segon un volum, una intensitat, un color, una immensitat inigualable, un instant únic. Aquella llum d’avui, però, ha esclatat xulesca, per jove; atrevida sense febleses, arriscant amb intensitat fer-se viva dins del meu esguard d’ulls xics, tancats de son i mandra; impositiva com el plor del nadó que és donat a la vida, ple de força, desconeixedor de la por del que res és encara, del que no res espera tanmateix; reiteradora com un savi vell, que cíclicament es mesura la barba amb un toc lleuger fet per la seva mà afilada desconeixent si serà l’últim i si mai ho havia fet encara; iniciàtica com l’alfabet que descobert obra una magnitud d’alegria al món gastat de sempre; viva, sí, perquè de viure esclatin sense insults flors i amors, llavors i cants, penes o fuites de tristor, bagatel.les menors, alguna boira ploranera, tanta poesia.
La vida amb aquella llum de formes policromàtiques neix com una primavera al so d’una música única, segurament inmillorable, la d’una estació, la de Vivaldi. I així ho celebro cega pel raig del moment.
Bona santa setmana!

Nigel Kennedy - La Primavera

Els guerrers desperts

Després de l’abandó de les creències cristianes a una edat temprana la meva espiritualitat va percebre en les pràctiques budistes aquell lloc que els exercicis del règim catòlic havien deixat plens de buidor i decepció. Aparentment pot semblar el mateix pregar amb un parenostre que cantar un mantra però tot el que hi ha d’antropològic darrera l’ús de l’oració cristiana té un pes i unes conseqüències d’excedent feixuc que els valors del budisme tenen d’afegit com a novedosos i refrescants en la consequència de l’alliberament personal, tant més quan un canta l’om.
Jesucrist, m’estava bé com a referent moral, era creible i sensat; llàstima que l’esglèsia l’hagi infravalorat amb una dèbil i escasa reconeixença donat l’oblit del seu evangeli en detriment d’una equívoca dedicació, per exhaustiva i obligada, cap els afers més polítics que religiosos, insuficient per una predicació clau basada en una moral i responsabilitat més pròpia de l’actual segle XXI. Sa Santetat Dalai Lama em cau millor, deixant enrere en Buda, que si fa tampoc m’era indiferent; com a líder religiòs aquest Dalai és el no va més, el més progre, l’humà per excel.lència, respectuòs d’altres creències, m’atreveria a dir que un marxista de fé incorpòrea, el lider que deriva cap a una revolució espiritual i que enlaira preocupacions més mundanes tot abogant a l’esperit i la fe, assenyalant inclús solucions. Ara per ara en Benet té rival; no és gratuït el premi d’aquell com home de pau quan l’ església catòlica és qüestionada per la manca d’una percepció de justa memòria i clara visió de present i d’allò esdevenidor. Vaticà, 0. Lhasa Uns quants més.

Amb el Dalai Lama - i els monjos que el secunden - una es consola veient com un dirigent religiós predica sentències com : Potser podem rebutjar qualsevol religió i ideologia, pero no podem negar la nostra necessitat d’amor i compasió;sense proselitismes alliçonadors practicats per molts altres sacerdots i altres esglésies. Hores d’ara no celebra la Setmana Santa, ni fa festa ni passeja en processó aixecant a Buda per sobre les esquenes; faltaria més; ara per ara lluita des de l’exili, pregant per un món més lliure i més just, medita en el silenci però aixeca la veu no menyspreant la demanda de justícia i l’art de la felicitat, conciliant des del prec en veu alta a una vida basada en la transitorietat i per tant, en la veritat i el sentit comú del que és equitatiu. Com un bon guerrer despert, Bodhisattva, cap d'estat del Tibet, manté la lluita amb la realitat terrenal i la pràctica de l’espiritualitat on deixa la màgia i el misteri per arribar al descobriment a través del propi coneixement i la fe en l’èsser humà, possible solució a molts conflictes com pregonava de forma exemplar des del pacifisme en Ghandi.
En ocasions els Jocs Olímpics han estat ús reivindicatiu. Aquesta vegada, més que altres, és qüestió d’escoltar les queixes i prendre partit a favor de la màxima exaltació tibetana: la capacitat humana de l’amor, i tot plegat és prioritari el seu respecte com a poble i per tant cal afegint-nos al seu reconeixement mundial a través d’aquest jocs a Pequin.

La resaca

Cuando leo el periódico, cuando escucho la radio o presto atención en el café a lo que dice la gente, siento a menudo el hastío, incluso el asco por esas mismas palabras, siempre iguales, que se escriben o se pronuncian…por los mismos giros, las mismas fórmulas retóricas y las mismas metáforas. Y lo peor sucede cuando me escucho a mi mismo y me veo obligado a constatar que yo también digo eternamente las mismas cosas. Esas palabras están terriblemente gastadas y deterioradas, desgastadas por haber sido usadas millones y millones de veces. ¿Acaso tienen todavía algún significado? Por supuesto, el intercambio de palabras todavía funciona, las personas actúan sobra esa base, ríen y lloran, tuercen a la derecha o a la izquierda, el camarero trae el café o el té. Pero eso no es lo que pretendo cuestionar. La pregunta es: ¿son todavía esas palabras la expresión de unas ideas?¿O son simplemente ineficaces estructuras sonoras que empujan a los hombres a un lado o al otro, porque las huellas grabadas de la cháchara despiden incesantemente un resplandor pasajero?

Pascal Mercier - Tren Nocturno a Lisboa

Iguals però diferents

Dona, dama, vampiresa, femme, Carmen, lila, bellesa, femella, senyora, Afrodita, desigualtat, senyoreta, noia, regla, donota, Pasionaria, fémina, donzella, meuca, mestressa, maternitat, desigualtat, tendresa, woman, embaràs, castetat, ovaris, Curie, histèria, Bovary, sensibilitat, feblesa, desigualtat, Celestina, curves, bruixa, princesa, vermell, Simone, carència, fatalitat, segon sexe, pastilla, desigualtat, esperança, Marçal, submissió, llar, Anglada, emancipació, osteoporosi, Almudena, adulteri, pits, desigualtat, fatal, mujer, anticoncepció, madrina, Monsó, sostenidors, Austen, bikini, lluita, rosa, desigualtat, criada, repte, cesàrea, cuidadora, menopausa, Luxemburgo, hormones, lluna, emoció, mes, desigualtat, vagina, arrugues, sufragista, burka, violació, maltractament, 8 de març, ventafocs, Patti, desigualtat, compresa, dolor, explotació, noia, dida, companya, faldilla, puta, amor, Bardem, desigualtat, Ciutat Juárez, Rodoreda, caçadora, filla, erotisme, matrimoni, anorexia, consort, model, abortament, desigualtat, masclisme, gènere, dieta, pornografia, objecte, arpía, aspirador, Arendt, desafiament, trangressió, desigualtat, Chacón ...la Dulce)...iguals però diferents!

Al diari "El Público" avui apareix aquesta notícia: Un estudi diu que hi ha dones que fingeixen maltractament per obtenir ajuts.
És pot accedir a la notícia d'aquest estudi fet pel CES de Madrid (organisme financiat per Aguirre) clicant damunt el nom del diari.
Malgrat que el to és de denúncia sobre el rigor de l'estudi, les participacions en el fòrum del diari no són hàbils alhora d'entendre-ho; no situen el tema com un fet aillat a resoltre si nó que eleven l'estudi a categoria de norma i de generalitat. Més doloròs el que fa un govern presidit per una dona que es tira pedres sobre la seva teulada essent poc sensible a l'objectivitat i la convenient exactitud en general i al teme d'igualtat en particular.

Quant a la celebració del 8 de març aquí tenim una moguda no frustrada per la coincidència amb el dia de reflexió; a Premià: Las mujeres de verdad tienen curvas, C/ del Segle, 5 "EL LOCAL", 7 del vespre. Cinèma i fòrum.

Cara a cara, que no em canviin el joc

M’havia fet una promesa però desconfiava de la meva voluntat.
Fa una setmana vaig decidir no veure l’altre debat, la tornada; tot plegat era molt feixuc i la campanya ja estava intoxicada d’insults i mediocritat. Era impossible ser fidel aquella idea si no m’allunyava de la premsa, ràdio o televisió i en detriment meu no ho vaig fer; el masoquisme tombava la meva inicial bona intenció. I aquí hi sóc, una supervivent amb secueles. L’alergia sobrevinguda ha estat produïda per la manca d’esplendor, per la falta de nivell i la baixa qualitat política sense ignorar la minsa capacitat democràtica en la forma i en el fons; un cara a cara més propi d’unes presidencials que d’elecció d’un parlament democràtic, lluny d’una intenció de sumar propostes i escàs de realisme al no proveir a l’espectador del ventall que formen diferents nacionalismes i una esquerra ecològica com la d’IU. Però el brot al•lèrgic no s’em va atenuar, tot al contrari, al veure com la dreta del PP seguia encara avui en una posició tan remota i passada de moda que recorda antigues dictadures on la mentida és el valor i, davant d’això, un Zapatero que ho va tenir tan fàcil donat el caire del contrincant, però que no va arrelar un discurs polític fort. Però el triomf va ser de la televisió, ja que aquest mitjà ha aconseguit el que volia, audiència, però una audiència que només ha vist el lluiment d’una socialdemocràcia tèbia i flàccida tant en definició d’ideologia com propostes de fons, davant d’un públic que es mereix més nivell i més discurs.. Fora quedaren temes de base tan importants com la política exterior i la concreció en temes d’ocupació, universitat, o pactes, ideologies d’ un i l’altre, que en massa moments eren, sinó calcades molt coincidents i de molt difícil diferenciació per qualsevol votant desorientat.
En fí, una pena que no quedés clar que el vot útil és el vot pensat, el de la reflexió que no es compra amb debats mercantils, no el vot sorgit d’un cara a cara. Un joc, un comecocos per ús de ments com la del més tendre infant.