Des de les arrels

Ara venen les eleccions europees, i la possibilitat què un partit anticapitalista formi part del seu parlament com el que es proposa des d’una minoria (afortunadament cada cop més gran i cada cop més descontenta amb l’esquerra post-comunista) pot ser un fet si consten 15.000 signatures de recolçament en el Manifest “Canviar el món de base” que hi figura a la web del moviment Revolta Global. Que per mi no sigui.
He signat, gairebé religiosament; crec en l’avenç del món a partir de l’evolució individual, d’un humanisme recalcitrant i d’una socialització d’aquestes millores que, a través de moviments plurals i sensiblement socials, com aquest, aportin un conseqüent canvi de mentalitat global, i per tant, més llibertat i més igualtat sense utopies.
El que trobo curiós, no és la primera vegada que ho veig i que ho penso, és què per adherir-se al manifest semblava què una havia de fer constar alguna cosa així com la professió, posicionament ideològic o situació en algun espai cultural, polític, etc., a part del nom i cognoms; així m’ha semblat ja què així ho havien fet constar els que ja havien formalitzat la seva adhesió.
Què hi posava, jo?

Endora, habitant del planeta Terra?
Endora, privilegiada funcionària del primer món?
Endora, mare i ex-esposa?
Endora, dubtes i migranyes?

Sempre m’ha semblat massa restrictiu i alhora un acte gratuïtament d’ornament d’ínfules afegir la professió al nom en molts qüestionaris o similars. Sé que són dades i les dades avui són estudis, i els estudis, avui, són reflexions, i les reflexions, avui, són accions noves i concretes, per això he anotat al costat de la meva gràcia la localitat, dada què, encara que també limita, sense ser impersonal, explicita intimitat i alhora ubica a la persona en el món físic i no en el laboral o ideològic, sempre terrenys massa íntims per a l’estudi estadístic.
Endora, de Premià de Mar; per un moviment anticapitalista, per un món amb canvis des de les arrels, única garantia d’ una sòlida construcció, des de la base per un món nou...que no idíl.lic.

Ilustracions: http://www.banksy.co.uk/ Banksy :artista, grafiter, anònim, polèmic i anticapitalista, el graf com a denúncia.

Espectacular, Maria.

Hallelujah, Jeff Bucley.

Una setmana Maria i les onades ballen fent un espectacle com cap vegada. Encara que les hem vist semblants, el mar mai és igual i he d'oblidar l' abans per tu, ara; mentre, estaré gaudint, com em vas dir, per després sempre explicar-te'l.

Avui la seva dança és un ball salvatge que desa la meva mirada galàctica damunt l'escuma, guardada com un guant en un calaix, per sortir a l'estona i tornar a caure en el fort retrocés de la ressaca; llavors torno de l'espai i penso amb tu, de nou, ara de tarda. Quina exhibició! lluny del desert, el mar guanya la duna amuntegada. L'escuma ilumina i culmina el final de l'onada i sembla que els teus ulls gaudeixen també del paisatge; però no, només m'ho sembla, on ets tu ara?. El blau, en la teva elegant mirada, ¿ets allà perduda en l'horitzó que un dia d'aquesta estiuada miraves mentre un joc d'infants distreia la remor del mar llavors en calma?. Tornen les ones sense respòs, una, dues, tres; es repeteixen com un ressó, ara si -ara més, una, una altra; multiplicades juguen a veure qui la té més alta; s'acceleren, buscant-se...no podent trepitjar-se, mai són una, sinó una bandada; sembla que es cavalguen i, líquides, es barregen en un festí gairebé excessiu fent avui la mar aquí rarament brava. Nedes amb elles?, diguem que sí! no vull pensar que no ni ha senyal! ni que cap estrella s'ha mort! que no ets en lloc ara! Sense descans, a envestides s'arroguessen algunes, altres amb un embat gros esquitxen les més avançades i, cada cop d'onada és un tirabuixó més enrotllat, com un canaló plé de buidor on el vent aixeca aigua salada. On ets tu? repeteixo i repeteixo; amagada entre el cel rogent?, envoltada pel vent?, o dins el buit del rínxol que dia a dia neix amb aquestes onades? Mentre escolto un cant, un aleluia tan fort que no porta calma; l'aigua va i torna amb tu, jugant amb el meu esguard: estarás sempre dins d'una onada? si trenca el vent, és un sí que em xiularàs o després, o ara.

http://es.youtube.com/watch?v=1Nya4iaAAIg Steve Miller Band- Serenade

He visto la luz hace tiempo. Venus se apago he visto morir una estrella en el cielo de Orión .No hay señal, no hay señal de vida humana y yo perdido en el tiempo perdido en otra dimensión. Soy el capitán de la nave tengo el control llamando a la Tierra esperando contestación .Soy un cowboy del espacio azul electrico a dos mil millones de años luz de mi casa estoy. Quisiera volver no termina nunca esta misión Me acuerdo de ti como un cuento de ciencia-ficción no estoy tan mal juego al póker con mi ordenador se pasan los días no hay noticias desde la estación.

Impasse

Vint dies sense escriure en aquest bloc han de tenir alguna explicació; podria donar-se el cas una situació de lapsus, l’avaria del meu ordinador, el parèntesi d’unes vacances post-vacacionals, una gran grip, o, el de no tenir res a dir o cap ganes. Aquesta última possibilitat és la que, llegint-la, omple la pregunta amb garanties, la resta són més que possibles respostes.
Haig de fer una confessió; no tenir ganes d’escriure aquí, en públic, encara que no ho sembli, em provoca angoixa. Encara estic acostumada a la disciplina dels deures escolars de les monges malgrat passen els anys, i un dimoni vermellut em qüestiona dia si nit també la meva responsabilitat com a blocaire i em fa tenir un no sé què per no donar-li teca a la bèstia que un dia d’inspiració em va fer comprometre’m amb el rigor que representa alimentar-la com si d’un bebé es tractés.
Serveixin, doncs, aquestes línies per dir que tot allò que es comença s’ha d’acabar i a ser possiblement bé, millor amb un escac i mat que quedar-se en tables; per tant serveixi això com un avanç d’alguna cosa més ...prometedora...o interessant fins un final anunciat o involuntariament interromput.
Mentre, escoltaré aquestes paraules...després d’escriure-les.


No se debe ser cobarde ante los propios actos!
¡no se los debe desestimar a posteriori!
El remordimiento es indecente.
Friedrich Nietzsche

La butaca

En tant confusió calma, la butaca acull aquests dies els moments més harmònics dins la borrasca festiva. Adaptable a la ronyonada, consenteix generosa conviure amb lumbàlgies i despropòsits musculars; inclòs, preventiva, convida a òrgans sobreexplotats per excessos ridículs a lliurar-se en un nirvana garantit a força de temps i confiança, per part d’ella, sempre totalment altruistes.
Rigorosa i gens excessiva; de tacte fàcil, absent de vellut però neta de rudesa, acull estones de confusió, nits de cavil.lacions, i alguna curta migdiada. Cal admetre-li ser obsequi deferent quan l’estona s’allarga i el sobrepès del temps l’ofega sigui davant l’ànsia de qualque personatge que tossut apreta, tant l’entremaliada Liz Salanger com el clàssic Zuckerman, i inclòs amb disciplina participa de la joia de l’enginy del finlandés Paasilinna, l’artística sensibilitat de la Siri Hustvedt, la serietat d’un article sobre l’economia submergida o la impune, per eternament maldita, notícia de les ínfules israelites. Amb l'incondicionalitat d'un amor maternal suporta la invasió de raons què mitjançant ones invisibles atrapen l’atenció d’orelles cada cop i per força més sordes davant inútils per repetits i estèrils arguments, en tant que espera que algú canvi l’opinió per distracció i, tot d’una, la màgia d’en Herzog faci de l’ensurt una experiència i d’aquesta una estona valuosa. Finalment cansada i amb les molles tenses, mentre la força de la son relaxa el cos que moltes estones tard encara l’habita, la butaca també permetrà un xic més de temps perquè gronxin cames i pensaments, respirs i tràfec de moviments, i només esperarà, quan desperti la lleugeresa del buit, sentir la pressió exclusiva d’un dit que suau l’acaroni tot fregant un tros de respatller mentre l’adéu d’un esguard satisfet i mig despert li reconegui tan noble acollida.