La butlleta

Darrerament em sento observada. No sóc persona tímida però certs esguards m’intimiden, sobre tot si no són humans. Darrerament observo que reiteradament sóc requerida a ulls d’objectes i d’objectes molt concrets. No són molts però si són curiosos, i a voltes molt familiars. És tota una curiositat. No puc explicar que és la cinta de cel.lo ni la tasa del bany però diré que darrerament s’ha tornat obsessiva i per tant estranyament permanent la presència d’una butlleta, sí, aquella mena de troç de paper que a estones consta timbrat per òrgans de l’administració pública i en el més dels casos fotocopies retallades d’aquells originals patentats. Sí, de bitllet de 50 o 20 euros i què casualment la seva fí també és econòmica; efectivament, majoritàriament tenen aquest tamany i també majoritàriament un compromís de benefici tant emocional com monetari si un en fa ús d’elles. El concepte de les quals és fàcil d’esbrinar però el que era desconegut per a mi són les seves capacitats, aquestes formes intimidatories, desafiants i extranyament poderoses que de forma tan inanimada i absurda han près poder en mi. És un fet. S’allotgen en la meva presència de tal forma que em sento assetjada, constant i físicament i, ufanes, la seva mirada fixe i perenne em fa desvalguda, carent de força, llunyana d’empemta em trobo hostatge de tanta exigència, dia a dia, sense treba, allà hi són, perpètues amb el seu reclam, i jo exempta de protecció sóc temerosament vulnerable.
La mirada que desprenen no és relaxada, és plena d’un poder poderosíssim, m’inciten, no em conviden, m’obliguen, no em participen. Elles, les butlletes de trets gargotejats , fan la petició amb una recera gelada gairebé asfixiant. Mira’m i agafa’m, si no ho fas, tu mateixa, jo no en perdo res, però tu.... semblen dir de forma terriblement acusativa. És esfaridora la seva demanda. I clar jo recelosa i intentant trepitjar segura dubta de l’exorcisme i no sent capaç de seguir tan ufanes instruccions, giro cua donada l’acusació clara i pertorbadora que dogmatitza l’anunci d’un possible amor. Però com en tot assetjament es genera una depèndència, el perill de sucumbir és intermitentment obvi, no fos cas.., per tant, hores si hores no, fixo la mirada sobre l’altra mirada, gairebé de reüll; no m’és fàcil defugir de la hipnosi quan aquella està infiltrada més enllà de la usual quotidianitat, quasi dins del món dels somnis. Menys a casa són arreu; al despatx transiten entre mans, al carrer pengen entre ofertes i altres ofrenes, a plaça, a la perruqueria i a la cafeteria; compres la premsa, pots escollir; vas per tabac ...bufff en tens més de vint; a la televisió, en fan glòria; a l’església, per favor, per caritat; a les escoles, què millor que per un fill.
És terrible, terriblement terrible. En són tants, tantes les mirades, tants els reclams! Mira, mira, mir'am! Pren-me!
No els hi cal d’espionatges, la vida els li ha donat tal domini que l’espera de la meva inquietud, de la nostra necessitat, no les espanta, ens les enforteix. Complaure el desig humà, el tèrbol i definitiu desig de les conciències és prou capacitat perquè les butlletes ens eximeixin la voluntat; són atentes a qualsevol escletxa, a qualsevol fisura, a qualsevol entreteniment, és gran la nostra fragilitat!; constants, la seva fermesa és inhumana i part tant fiscalitzadora de la felicitat aliena, ben el contrari l’ofereiexen impunement, en ocasions ens fan garantia.
Miro, no miro. Sento els ulls escrutants dins la meva feblesa, la mirada incisiva no espera la meva falta, intuida des de la primera trobada. On? Quan? Només cal esperar, i la unió plegarà l’instant. I jo ... fugiré de la mirada del proper objecte i cauré en el parany de l’ullada constant. Però quina? De tantes, quina? Quina, quina, quina, només una, aquella, aquella que ha de ser, només ha de ser una, la primera, la certera, la de l’esglait més temut segur ...vet aquí, aquesta! agafa-la, fes-la teva.. la grossa, com és la mirada d’aquesta que et donarà la sort.

Trucant a Palau

Pensava que les empreses telefòniques tenien constància del personal-client amb als que els hi tenen contractada la línia ADSL o bé un servei de connexió a Internet. Segurament és així però tan dóna per a la qüestió que em plantejo, és molt possible que sigui vana i si és així que algú des del departament de reclamacions em rectifiqui i segur que amb un àtac raholí replico amb més seny, espero.
Aquests dies s’estan repartint les guies telefòniques, pàgines grogues o blanques més enllà d’on han pogut comprovar els meus ulls, segurament. El què és inaudit en èpoques d’apologies ecològiques que encara la distribució d’aquests llistins sigui tan extensa i no punible, en un món on tot gairebé ho és. És veritat que la quantitat de volum, quant a pàgines es tracta, ha minvat; el llibretó, de pes considerable i lletres minúscules, s’ha sotmès a un procés digestiu diurètic i ja no perfila amb precisió els nostres bíceps , però, així i tot, circulen còpies a gó gó per cases particulars, comerços d’arreu i administracions vàries. Així em consta.
És obvi que no he fet cap estudi sociològic però, hores d’ara, he pogut comprovar que de 10 espais 9 han rebut la missiva plastificada.
És evident què, personalment no puc reciclar el paper del llistat retallant-lo en bocinets amb la intenció de fer una llibreta de notes, ja que el gargot o l’anotació es perdria entre els números i el caos podria dur a confusions domèstiques o professionals, per la qual cosa la brossa és el lloc idoni després de la inutilitat del seu ús estalviant-nos, de pas, que el net, o neta, filla o fill menor faci un truc a Palau en demanda de Montilla o en el seu defecte d’en Sergi Mas ( o al revés)... Llavors doncs, l'única i sàvia solució, un cop recollida la guia davant la porta de casa o del taller, és llençar els volums directament a les escombraries, acte feixuc per a la que signa si més no pel què té d’involuntari i d’absurdament brut i cansat.
S’ha m’acut un altre ús amb propòsit d'oferir alternatives; si el veïnat d’un barri es conxorxes i part dels exemplars, per dir la majoria, anessin a petar al contenidor de paper (cosa poc provable), les autoritats municipals els podrien dirigir a l'empresa telefònica per al seu ús en el proper l’enviament dels proper anys (cosa bastant provable) i així anar seguir convertint l’avorriment en costum.

Podem? : 15 Novembre, un dia qualsevol.

Si, podem!: L'ultrafamosa frase que li han brodat a Obama inclòs a les corbates i tatuat a l’entrecuix és enganyosa, falsament patriòtica i egotiste, en té més de demanda d’esforç de l’altre que del propi, i aquí és quan una piula que era de preveure que som allà on hi hem estat sempre. En lloc més què sols. Sempre tan ingènua, jo.

És un fet què en el moment que aquella expressió esdevé una utopia venen les lamentacions; des que la vaig escoltar en campanya em va fer udolar com un llop famolenc, que explica el diccionari, i avançar el que ja es dóna per concebut, el seu fracàs en la pervivència. Sembla forta, unànime, plena: sí, podem! però el missatge és copiat d’un “Vostè pot sanar la seva vida” d’una Louise Hay qualsevol, reclam barat dirigit a masses famolenques de companyia, de sentit, de valor, de ser..a través de l'altre. Ben bé tot el contrari és de textura dèbil i maleable, esdevé un càstig pel seu pecat al no saber-se, al desconèixer-se'n, de la falta de construcció, de la necessitat que ens facin mitjançant els altres no des de nosaltres, i acaba consistint en fer de la buidor singular un pou de desencerts plural que inciten la ja eterna desconfiança en allò polític i l'oblid per la cura d'allò personal.

Tot plegat em remet a la reunió que el proper 15 de novembre es farà als EE.UU. i on sembla ser vital fer un bon paper. Buffff. On som? On érem.

Serà que els estilistes, els assessors polítics jovenívols actuals, que ja no ideològics, veuen, escolten i diuen : Vés, fes i sigues, en lloc de la vella consigna progresita que es preguntava: per què, per a què, quan, i resolia: d’una altra forma, encara no, així tampoc, a cap preu, ara ja.

Mai he estat partidària de consignes lapidàries si he estimat la reflexió; llegint-les, les he apreciat amb cura, escoltant-les, les he valorat amb voluntat, però he arribat just al pensament què una creença gairebé absoluta, malgrat algunes necessitats momentànies, és molt, massa arriscada. Tot va molt més enllà d'un enunciat. No és que el lema (sí, podem!) sigui comparable a una cita clàssica (no deixa de ser una frase de campanya aparentment encertada) però el resultat ha estat tan resolutiu com una de fe cristiana: Senyor fes de mi un instrument de la teva pau (St Francesc d’Assís), lluny som de la nostra si la regalem convertint la pròpia caritat en la seva eina.

I com sols estem, estaria bé trobar-nos o, un a un, caminar amb la nostra soletat i acompanyar-nos en durant la manifestació del 15 de novembre. És consolador una esquerra unida? és una altra utopia segurament; però tan si val on caigui el crit d'un cop més dir no, no podem més..., no en el nostre nom, no amb els nostres diners, podem? no podem!, i junts, al carrer o des de la finestra, a modus d' abraçada de l’Amma, es pogués produir el miracle de la revolució com la màgia del nèixer un dia qualsevol i viure-ho en pau. Sempre tan ingènua, jo.

P.S.: una notícia del dia: La renovació de cúpula a la seu de l’ONU a Ginebra de Miquel Barceló ha costat 20 milions d’euros. 500.000 venen del Fons d’Ajuda al Desenvolupament.

Més enllà del més enllà

El dia del difunts es manifesta amb tota la seva força, més enllà del més enllà. El gris fum de fàbrica d’època pre-industrial a ciutat pre-industrial és el color que domina sobre el cel, la pluja cau ferint com agulles les teulades i dins del mar l’aigua s’embolica juganera en una batalla infantil entre titans experts en guerres d’aquestes, i el dia no em fa por com quan era petita, al contrari, m’agrada. Dos de novembre. Dia de difunts. Si busqués una cancó de fons seria Stairway to Heaven, s’escau, però prefereixo el so de la tempesta i el brunzit del mar que des de la finestra actua soberbi per goig i admiració dels meus ulls. Si sortís seria al cementiri amb un ram de margarides bordes i fulles seques de plataner podat que abandonaria en una tomba d’un difunt qualsevol en record dels meus. No és el cas, no sortiré i augmentaré la desídia que provoca un dia de tardor enfosquit disfrutant l’ànsia de tristesa i les poques paraules; si s'hagués de fer, seria un bon dia per escriure, per dormir, per ignorar o per fer l’amor o guisar una bona samfaina, per badar; també es poden fer forats a la paret espantant al veí i veure si la casa s’ensorra per sobre dels pensaments, es poden treure les peces i jugar al Rumikub amb els nostres fantasmes, o fer una cervesa amb el vent que xiula entre carrers mentre s'escriu parides als vidres amb un alé provocat veient entregirar-se al cel llunyà rius d’aigua, també pot fer-se una cosa després d’una altra, obviant l’ingrata o afagint ne d’altres, o no fer res, ni badar. Jo podria acabar “Els homes que no estimaven les dones” esperant que el final sigui un altre o podria anar pensant que les eleccions nordamericanes quasi s’acaben per fortuna i desitjar que Obama sigui el que diu que és i que el capital es situi lluny d’on està ara, la pau més a prop i la banca sota un bon control. També puc somiar històries menys mundanes; tanmateix puc tancar els ulls per endinsar-me en una inmensa onada d’aquest mar ple d’escumes victorioses i retorçades inútilment pel vent de sud i nadar entre el siguisaga del que no és en absolut i, imaginariament a cobert de la tempesta, arribar-hi dins de l’aigua marina allà on s'instal.len algues fluctuants i naveguen peixos, al costat de les roques i la foscor que marquen el temps i el moviment de la quietut, dins ben endins del món; allà on només quan una llampegada possiblement d'un vermell elèctric dóna llum a les noves ones renovades per l'experiència i l'ordre dels ja bons difunts que ara també ben endins descansen, i així, tot seguit, tranquila i reexida, emergir i reprendre el cel gris d'aquest dia de novembre i obrir poc a poc els ulls a la pluja... dintre d'algunes, altres, poques possibilitats.

Ilustració: Tormenta, Tanguero