2009. Punt i final.

Estimat 2009, ara i des d’aquí et lliuro, a unes hores de la teva marxa, un gran i respectuós salut, amb deferència però amb explicitat. Primerament, essent gent educada et vull agrair els bons moments que m’has fet passar, tot fent balanç pengen més els saborosament melosos que no pas els que, entre els teus dies i les teves nits, tenien un xic d'excès de sal.
Hi ha hagut ganes de viure i il•lusió, treball, hi hagut salut, família i amics; darrere les hores, avui tinc llibres, converses, pel·lícules i bons àpats, un càlid sofà i una finestra amb vistes ; no descartaré les frusleries, tan de bo l’anual dieta que em regales com una estona a memorar, també aquell esforç de l’esport deixat amb suor sota la fina pluja que regalima amb molta gana des de la dutxa del gimnàs, seré ingènuament agraïda, potser també cal. Però el que de debó agraeixo és la pau i el pa i, sense oblidar l’amor i l'aixopluc del parlar. Han estat viatges allà on he explorat móns de carretera i de retruc camins interiors, el festival de Cadis, l’estiu als Alps -del que aquí consta un petit i bon tast-, la claror plàcida d’Almeria o l’expedició a Londres estones del teu temps on he viscut tant la soledat entranyable com la bona companyia. La naturalesa dels rius i el clima pur dalt les muntanyes m’han fet rodolar paraules, emocions i estones de pensament en l’aire. Però..., avui també toquen retrets, no sé si m’entens..., ja ho sé que no serveixi de gaire..., però el dia no és res sense la nit i un any tampoc ho és sense el plany. No puc oblidar els dies de mal de cap, on cap medicament servia ni cap paraula o silenci es convertia en un bàlsam pel més enllà. No és un retret, la vida dóna el que dóna i tu només ets temps, però una necessita i vol recordar.. Si els guanys han estat sortosos les pèrdues, si no nombroses, si molt importants. Sense plors no em resigno a no dir que, estimat any, m’han pres coses i fets i ...persones en una proporció generosa si recordo l'experiència amb els teus germans. Fa anys ja , que sóc orfe de pare i mare, i sé que el dolor de la mort es torna impotent quan te n'adones que allò que es perd el record no l’augmenta , ben el contrari, es difumina en el teu pas i sembla tot plegat com si res hagués estat més que un somni, un passat irreal. M'ha passat de nou amb l’absència de la Maria... ,torna el gran misteri i ataca sense mirar. Sobre els fets i les coses que han caigut llastimoses em guardo una estona del proper calendari per fe'ls hi els honors amb la intimitat que mereixen o amb certa companyia, la gata és un bon mirall per on començar a mirar.
Definitivament, amic 2009 et dic adéu agraïda de nou però amb ganes i amb certa presa per tot plegat i et garanteixo que al nou company que aquesta nit t’allibera intentaré fer-li costat, com a un amic l’ajudaré quan li vulguin donar pressa o li designin algun mal mandat; no el vull ni menys difícil, ni menys estrany, ni menys llunyà..., si no que, savi ja de moltes pèrdues, abandoni la falsa pietat.

El video és cortesia del Club de Piragüisme Salt-ter.

bonanitbona: lletra i música nadala del caganer

Xalalalalaaaaaaaaaaaaalalaa...

En un pesebre hi ha de haver- hi el nen Jesús i el Sant Josep, també la verge María, una vaca i una mula i mal penjat un Angelet ...

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Hi ha d'haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet i un riuet de paper de plata i pastorets i pastoretes, envoltat d'un foc rogent.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

En un pesebre ha d'haver-hi tres gallines i un ferrer, un ramat de cabres sueltes, i una iaia castanyera i un dimoni dins l'infern.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Agafeu la cartolina, retalleu un cel immens i afegiu li unes estrelles, i els que no tinguin llumetes hi podran posar uns gomets.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

També hi ha d'haver tres reis, amb tres patges i tres camells, que venen des de l'orient, carregats porten presents, que bé que ens ho passarem.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Al pesebre hi ha d'haver, hi ha d'haver un tamboret perquè hi segui sant Josep i si no hi ha tamboret que el pobret s'hi segui dret.

No us es oblideu mai més en un pessebre ha de haver-hi, ha d'haver-hi sobre tot un caganer.
No us en oblideu mai més que en un pessebre ha de haver-hi sobre tot un caganer.


Xalalalà, xalala,xalalalaaaaaaaa


Que ruli, que ruli la nova nadala catalana aaaaaaaaaaaaaaaa, xalalala, xalalaà aaaaaaaaaaaaaa

NS/NC

No sap, no contesta. Aquesta possibilitat dins el mercat d'opinions és la que darrerament observo amb suficient atenció. Quins motius pot tenir qui no contesta? I qui no sap? és que són ignorants en el tema? Els que callen, otorguen o han emmudit? En una època on tothom parla, on tothom s'erigeix en jutge i on, en general, ens declarem propietaris d'una raó lapidaria, la possibilitat de formar part del tant per cent que, simplement no opina, sigui per la raó que sigui és digna d'estudi, i m'atreviria anar més lluny, d'admiració.

Llegia l'altra dia en Antoni Puigverd que proclamava l'elogi del dubte. Venia a dir que tenim unes opinions tan hermètiques que som lluny d'anar camí de " la fluidesa ideológica i de les opinions que canvien". Tothom jutge, tothom "diu la seva", i alcem aquest exercici com un signe de llibertat! de nou dins del sac dels paranys. Si s'utilitza el judici amb tanta severitat, amb tant de coneixement, amb tan frenesí... on té cabuda el dubte? En tot cas, ¿es pot afirmar que sota cada opinió severa i convincent hi hagut un temps de reflexió, d'anàlisis, de fre que alliberi un pensament elaborat, que faci nèixer una opinió "de rigor" ben llunyana del xivarri de tant bla, bla, bla, per tant una opinió més lliure?

Una moda, aquesta del posicionament. Temps fa ja que les enquestes ens fan derivar cap a un costat o un altre, i si ens aturessin pel carrer, o ens enquestessin per telèfon, menys aquells que a saber per quina bona raó (segur que és bona) apreten a còrrer, ¿ seríem prou generosos en contestar : no ho sé, necessito pensar-m'ho, no ho tinc clar, pregunta'm-ho demà? . Però... poc ens aturem a observar la pregunta , generalment tendenciosa; per norma, amb rapidessa ens adjudiquem a un costat o un altre envanits de saber-nos opinadors, i per tant importants. Sigui sobre preguntes de poc entrellat, de molt o de suficient, acabem contestant amb una certesa immòbil pròpia de qualsevol savi reconegut a l'àgora grega, aquell que sempre cita l' un erudit pagat de si mateix amb ganes de premi .

Em pregunto aquests dies de referedums sobiranistes i xivarri taurí: ¿què n'opines, mossa? doncs, confeso que no ho sé, ni dels que sí, ni de la gent que diu taxativament, no. A cas, la llagosta que sense aigua agonitza a l'aparador de la peixeteria abans no la comprin, per alliberar-la o assassinar-la ...no és digna de ser respectada com a ser viu? He caigut en el deliri? hi ha bons i dolents, opinions correctes i opinions incorrectes? No, és clar, res és tan fàcil. Als diaris o als mitjans visuals s'adjudiquen cares, perfils d'un bàndol i d'un altre; pocs expliquen els seus dubtes, no els hi deixen, no ho publiquen. És que és símptoma de feblesa aquell que la seva resposta respon a la incertesa, o es necessiten posicions aparentment fermes que ens facilitin la resposta i així evitar pensar?

Segur que el dubte ens fa pensar, imaginar i enlairar i jo mentre m'enlairo sospeso possibilitats, pros i contra, i segurament arribo a saber que no en sé prou per respondre'm sense engany, que, ves! no contesto res, perquè una resposta absoluta, així al bot, no sóc capaç de donar-la ara, poder demà, poder mai..., i en tot cas... és possible que al final la guardi tancada en mi i a molt disposar la dispenso en un vot en blanc. Seria bo que s'avancés el vot en blanc?. ...seria símptoma de maduresa electoral una crescuda important d'aquesta opinió? Tan de bo algun dia ho poguem comprovar.

Temps difícils

Explicar que he passat un cap de setmana a Londres amb el conseqüent reguitzell d’anècdotes i satisfaccions pot ser tan avorrit pels altres com recordar les vivències d’un embaràs davant un públic masculí o submergir-se en el passat per rememorar davant d’una senyora les històries de la puta mili; i com jo tampoc estic disposada a no passar-m’ho bé mentre escric, de moment sense més censura que la pròpia, només faré un parell de suggeriments literàris , i que de ben segur algú altre ja ha observat, però que m’han estat útils i que , en algun moment , han ajudat a fer d’aquest viatge alguna cosa llibertina i en suma fantàstica dins de l'anomenada sortida turística.

És important no caure en el parany de l'enlluernament del concepte ciutat, i per això, abans, millor que després, és important llegir, i millor llegir algun autor local; cito Dickens, si parlem, com és el cas, de Londres. Hàbil en l'escriptura i reinvidicador quant les justícies socials, retrata la ciutat anglesa del XIX amb la passió del què necessita la denúncia de l'explotació física i del que vol arribar a la moral del lector sense moralina. Tota ciutat moderna té moltes contradiccions i anar a la seva història es prestar-se a viure-la amb més coneixement; això és, llegir per fer bon turisme, un altre suggeriment. Passejar per Londres havent voltat per les pàgines de Dickens ajuda a canviar l'escenari, ajuda a no caure en un altre parany. Avui, Oxforx Street, Picadilly Circus o Regent Street..etc., són carrers, avingudes, que si no has viatjat pel platò literari és fàcil que et poguin confondre, sobre tot al turista enamorat de la majestuositat i del cosmopolitisme, és a dir, aquell amic de l'amor a primera vista. Actualment, el comerç i la cultura fa de la ciutat un reclam; deixant enrera la boira, el fum, la fortor de l'aigua embrotida i contaminada del Tàmesis ja no és la indústria la que lidera si no la fortuna. El canvi és substancial però no és un indicador de millora indiscutible, ja que la manca de discusió la porta el coneixement de l'aplicació de la justícia en la seva globalitat. És obvi que el ferum ha estat superat per la circulació salubre de les aigües fluvials i que poques són les cares que embrutides pel carbó circulen pels carrers del Soho, antic barri amagatall de misèries, ben bé al contrari; vestits atrevits i rostres joiosos contemplen els aparadors i els globus de colors i, grans garlandes conviden a admirar el canvi de la ciutat. Cert. De l'indústria a les noves tecnologies, de l'explotació a ... la llibertat. Londres és una capital i una capital parla de diners, de lliure mercat més que d'intercanvi, de grans finances i multinacionals en detriment d'allò mínim i com a tal, minoritari, que a la city com a qualsevol ciutat, té poca cabuda. La llibertat que es respira a Londres és la llibertat de NYork, és la de l'etiqueta, la del "i love...", la de Barcelona i moltes més, és una llibertat enverinada per l'esplendor d'uns en detrimen d'uns altres, l'anomenat darrer món i els submóns col.laterals que viuen dins el primer dels móns...ai...si Dickens aixequés el cap!. Passejar pels grans carrers de Londres és el mateix que passejar per Walt Street, les mateixes marques, similars visions, cultures semblants, la del vine i compra. En consequència és aconsellable visitar Londres, com visitar qualsevol city en un wek end, amb una mirada més exigent, la del petit viatge, aquella que a través de la literatura, la música, l'art, l'esport o qualsevol bona excusa pugi fer viure les grans joies que la història d'una urbe va construint i atresora, des d'una peça d'en Leonard, la tomba d'un pensador o un canal que obre unes comportes per fixar una onada que pogui ser surfejada.

I per acabar amb les propostes literàries: Històries de Londres, de l'Enric González; és una col.lecció de relats basats en l'experiència personal d'aquest periodista a la monàrquica ciutat i que apunto si no bàsica, útil i curiosa per tal de fer d'aquest viatge alguna cosa més que un mirar i no veure, un passeig sense compra, tics a menysprear en el concepte capital (en totes les seves accepcions) de turisme.

Dia Internacional contra la violència de les dones i les nenes

“Em declaro en contra de tot poder generat en prejudicis encara què siguin antics”


Mary Woollstonecraft1759-1797


--- i jo també!

Manifest, "Davant la vostra violència la nostra revolta!" :
http://www.revoltaglobal.cat/article2540.html.

Manifestació a Barcelona, avui a les 19 h. a Rambla de Canaletes fins Pça Sant Jaume

Parides

Tinc motius per estar contenta. Tinc un ordinador portàtil estrenat encara no fa una setmana -(gràcies, amor!)- i, mentre saborejo que és divendres a la tarda, el teclejo amb la suavitat pròpia que provoca escoltar l’ària de Mozart Queen of the nigth’s, excelsament elevada per una veu que alguna de les meves ignoràncies desconeix. A més a més, els moviments de la meva gata que, descansant en un braç de la meva butaca, mira atentament al•lucinada a la pantalla, em fan aquella companyia que ens agrada a la gent solitària. Sí, tinc motius dispars com aquests o d’altres més domèstics, com el d’haver penjat una cortina nova, que, a modus de separador d’ambients, omple un petit racó de la sala de menjar de fulles de plataner amb llum daurada de tardor que destaquen sense por per sobre d’ un fons de tint blau marí. Guai, magnífic, petits naixements de microeufòries que quan són parits cal aprofitar. I sobre parir, que ningú dubti en gaudir d’aquest video gravat a Bali i que una bona amiga ha tingut a bé passar-me. Una elefanta mostra les seves forces i el seu instint per dona vida al seu fill. Moments que segueixen, avui, en endavant, espero que fins l'hora d'anar a dormir.

P.S.: No apte per a persones escrupoloses o massa sensibles.

Nom sense cognom

Tinc un company que està embarassat, bé la seva companya s'enten, però són així de sensats i diuen que ho estan tots dos, salvant les diferències. Compartint la seva alegria i els seus temors torno a recordar que l’embaràs comporta entre moltes coses agradables la d’escollir el nom de la criatura; per a aquells que pensen que els símbols són importants entendran que el fet d’arrossegar un nom tota una vida ha de ser una circumstància que la família, paral·lelament als seus gustos, ha d’ intentar posant seny a part d'una dosi de vehemència. És el cas dels meus amics. Busquen un nom neutre, ni curt ni llarg, que no es pugui convertir en diminutiu, que sigui el mateix en català que en castellà, que s’esdigui amb els seus cognoms, i que tingui relació sonora o significativa amb el de la primera filla..., en fi, una dificultat; allò que semblava fàcil no ho és tant però la recerca és benvinguda com el naixement. Després de tots aquestes circumstàncies i pel bé del nou nat han considerat els propers als seus progenitors que Àfrica podria ser el nom més escaient ja que, grans viatgers d’aquest continent en especial, volen que volin les seves cendres, el dia que les seves vides passin a ser un record, sobre una Burkina Faso de la qual es varen enamorar temps enllà i a la que, si tenen sort, pensen tornar. Felicitats i enhorabona, sempre és una bona notícia sumar, però no puc enlairar-me més enllà d'aquesta bona nova perquè tota bona notícia em porta a una altra no tant, així tinc jo de relligats els meus pensaments. Perquè entre naixements i morts veig una altra Àfrica, aquesta ja grandeta, què no vella, amb formes i de color fosc, un pèl eixuta i amb molta sed, que sense ningú que l'aprecii està tocada de mort, defallida; què no com aquella nena que estimada naixerà per créixer, avançar, lluitar, amb protectors que l’ajudaran a fer el camí, amb carantoines, recursos, cura i amb les trabetes que dóna aquesta part més clara del món ; no serà com el nadó, no, què més voldriem!, -o no? perquè encara el voldríem molt millor-, aquella nena serà afortunada i, quan tingui una edat és possible que voli per terres africanes, per aquelles per on els seus van viatjar i ja, sí , van veure com entre la seva bellesa natural moltes altres àfriques morien de fam, de falta protecció, d'aigua, d’amor; o ¿ és possible que dins d' uns lustres la cosa hagi millorar? La notícia que Xina està arribant a un acord econòmic i laboral amb el negre continent em notifica el pitjor dels pitjors, cap esperança ja, i és que a falta de progenitors divins, els seus germans terrenals i de sang, des dels més propers als més orientals, des de tots els temps, la única cosa que seguim fent és reiterar el dolor i l'abandò amb l'explotació i l'espoli. Cap responsable i molts. Té un nom aquesta altra nena? El té, però no té cognoms i sense ells no podem alçar els tutors davant la justícia i fer la gran denúncia, ja que no tenir cognoms és ser orfa, en busca d'una ànima caritativa que poques vegades arriba, per no dir mai, com ara el continent.

No sé si els hi recomanaré als meus amics que canviin d'idea i apostin per l'entranyable "Llibertat", personatge del no menys entranyable Quino; encara que penso que si fa o no fa...tant l'Àfrica com la Llibertat surten sempre perdent, i, ingenus, amb elles, tots nosaltres.

Ai...que sento una veu greu que em crida sense pausa: però encara voleu tenir fills? Serà Àfrica? o serà la Llibertat?

Col.leccions

Una imatge, dues entrevistes i un article.

Començaré per la imatge.

Una de les col·leccions que no deixarè per herència serà la de guardar cartells o posters, o diferents i diversos tipus de paper imprés on s'anuncii quelcom per irrellevant que sigui; la raó és pràctica i poc sentimental, no he arribat a exercir aquest tipus d'esport, molt a pesar meu, donat els meus canvis constants de residència, moment idoni que normalment s'aprofita per desfer-se del que no s'ha desfet abans malgrat que el penediment arribi abans que la brossa a la deixalleria. Però si hagués estat el contrari, aquest cartell que ara adjunto estaria entre els meus preferits , conservat amb un plàstic entre cartrons i guardat algun calaix adient a l'habitació-biblioteca. La barreja del verd amb el blanc i negre, el barret de copa -millor símbol capitalista i contaminador, impossible-, i l'eslogan "Cambiemos el mundo, no el clima" elabora un conjunt d'emocions que no obviaria entre els destacats. Ara bé, si per alguna d'aquelles excèntriques dèries col.leccionés entrevistes, la d'en Jeromo Aguado, pagès, president de la Plataforma Rural Via Campesina i Universitat Rural Paulo Freire, feta a la revista Rojo y Negro, http://www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article18072, seria també de les destacades i ben guardades, en aquest cas i ara ja, dins una carpeta de l'ordinador, oberta per l'ocasió; per què?, per l'autenticitat i credibilitat del seu discurs, de la seva feina, dels seus motius i perquè m'agrada la gent com ell. En canvi, si hagués resguardat un prestatge de la meva llibreria a la col.lecció d'obres premiades de tots els temps i espais, segurament tindria un forat per al llibre, que dit de pas encara no tinc però que tindré malgrat ser un Premi Planeta, de l'Àngels Caso, escriptora i feminista que admiro, el títol del qual no recordo i que avui han entrevistat al diari El Público i on explica que part dels diners guanyats amb el premi els hi dedicarà a la filla de la dona amb qui va inspirar el personatge de la novel.la.

I si col·leccionés autogràfs, la qual cosa sí practico encara que amb certa anarquia però no menys fervor, seria la dedicatòria que avui m'ha regalat el mestre Juan Marsé (a qui he atacat en ple carrer Pau Claris amb un llibre d'en Flaubert, en la primera pàgina del qual li he demanat que m'estampés la seva il.lustre signatura a falta d'un original de la seva, també il·lustre, obra, responent-me amb un sensual: cap problema, ben el contrari, és un plaer) la que plastificaria més delicadament que cap altre per ser dels autors més valorats i estimats dins el meu record literari.

I si col.leccionés desitjos, cosa que malauradament també faig, demanaria un cap de setmana clar, serè i invariablement blau; productiu quant a estones aillades de la remor política i financera, aquesta sempre vestida de negre i que ens desdibuixa les ganes; i blanc per omplir-lo de música, aquella que no col.lecciono i més desitjo.

P.D: L'article promés era d'en J.A. González Casanovas, algun dels exemples, escasos, d'intel.lectuals compromesos i lliurepensadors.

L'urpa

Unes de les coses que em produeixen felicitat és mirar el mar; veure la minimalista línia recta de l’horitzó en contrast amb les formes barroques i el color de les onades és un plaer comparable a un petó o a la mirada d’una persona sincera. El meu, de mar, a estones el veig des d’una finestra emmarcada de blau marí que dóna a un parking d’un hotel, l’únic del meu poble; però tant és, és el mateix mar que el de les illes Maldives, o tanmateix a mi m’ho sembla o jugo amb la fugida. A vegades sóc de bon conformar. Clar que els passejos per platges amb sorra per trepitjar, de vista infinitament verge, on el brunyit de l’esclat de l’escuma sigui l’única música, són els més feliços i memorables.
Per aquí anava jo aquests darrers dies, en busca del racó blau, el cel blau, el mar, blau.
La costa d’Almeria, apuntant al Cap de Gata, en té d’aquestes "blavades". Roques excelses que entren o surten ( segons es miri) que menjant trossos d’aigua et fan sentir important, inclòs salvatge. Aigües de tants blaus com blaus n’hi ha de colors d’ulls, o més encara. Prats de poseidonees que s’intueixen com s’intueix la bondat en un animal només tocar-lo; bandades de peixos multiformes i multicolors que semblen que no ho són, però que són i, tan bonics que després dol atrapar-los en el nostre sentit més golafre.
Una felicitat aquestes passejades.
Però la felicitat és un instant; un a un, mínims instants de ventura que es trenquen sempre; la raó no sempre és absurda però si empipadora, i generalment rabiosa. És el cas. L’urpa del depredador està sempre a punt i no admet sentimentalismes. Quan aquesta és la d’una bèstia, s’admet, és qüestió de supervivència però quan el seu propietari posseix el que s'enten per seny aquí esdevé el disgust i, allò que havia estat una catarsi t’apropa a la consciència i, llavors, s’acaba la fe.
Noms, milers; avui sona, entre d’altres, el d’un poble mariner del Maresme, Sant Andreu de Llavaneres; ahir, la costa del Llevant, caletes del Nord, caletes de l’Est, mar en dins, bla..., bla, bla. El mar, com la terra o l'orfeó, ja no som més que producte de la nostra imaginació, i així part excèntrica de la nostra felicitat. Maldits bastards.

La veritat és revolucionària

“El hombre que amaba los perros” era l’anomenat L.D. Trotsky. Aquest revolucionari, com molta altra gent amant dels animals, va posar de manifests fins el dia del seu assassinat de quina forma aquells són l’estigma de la fidelitat, valor del què ell en podia parlar exhaustivament. No és baladí, doncs, que la frase que inicia el text sigui la utilitzada per al títol del darrer llibre del cubà Leonardo Padura on, de forma extensiva i des de les visions dels diferents protagonistes, explica l’exili d’en Trotsky, des de Sibèria fins a Paris passant per Noruega i Mèxic, destí de la seva mort. Narra en paral·lel aquells moments històrics en què l’Espanya i la Catalunya de la preguera bullien enèrgicament, la Cuba de Fidel s’ofegava i ofegava, i el moment que Hitler va signar “un pacte d’amistat” amb Stalin, per a sorpresa de molts republicans i comunistes. La història del llibre arriba fins més enllà de l’últim quart del segle XX, des del naixement de la política potenciada per Gorbatxov del glasnost i la perestroika, quan l’anàlisi i la reflexió van posar fi a l’etapa estalinista garantint ja definitivament el triomf del capitalisme i la fi d’un ideal revolucionari, deixant la pitjor petjada revolucionària, la de l’engany, ja no quant a la ideologia si no a l’ús i abús de poder de molts dels seus partícips.
He passat una bona estona, i de nou, ara en literatura, he fet la reflexió d’allò que marca la diferència a l’individu, partint d’un comú denominador, que és la vida: aquelles que han passat una guerra i les que no (Alberto Méndez, dixit) i el seus efectes col·laterals. Però possiblement, un cop tancat el llibre, en aquells moments que acarones la tapa suaument, he tingut una sensació que feia temps no recordava, la d’una tristesa seca, aquella gran tristesa que no deixa plorar, i que, per tant, només et convida a la reflexió... Gent que va perdre moltes coses, tants la vida, a causa d’un gran engany, el d’un ideal, el d’una forma d’entendre la vida, l’amor a una causa.
I ara què? em segueix fent pensar el final d’aquesta història de gossos, d’infidelitats i de mentires mai fins ara superada. L’altra dia llegia un article d’un catedràtic català, el nom del qual ja no recordo, que escrivia que potser cal que torni Trotsky perquè tornem a parlar de revolució. Perquè l’ideal de Trotsky va defallir amb la caiguda del mur, amb el desencís del comunisme totalitari i salvatge, barrejat el seu ideal, injustament, amb aquells pervertits que des de la Xina i la Unió Soviètica estan estafant encara ara. Reprendre el trotskisme no està sent gens fàcil, però reviu. Motius no ens en falten de fer-ho, i encara que ganes sembla que si, una quanta gent treballa pensant una col·lectivitat més sana i tenint més que ganes d’anar arribant a un món més just. El trotskisme no és mort, tornar torna... , em responc definitivament. Saber que en moments de crisi la ciutadania no es belluga en general no és menester per veure i saber que hi ha gent que des de la seva particularitat o des de moltes col·lectivitats estan superant el passat fosc de les esquerres radicals i fan per transcendir-lo. Reprendre la confiança mentre passegem l’amic més fidel, ja sigui una mascota, un llibre o la nostra més profunda intimitat, serveix per ubicar l’engany en el lloc que es mereix i deixar la ingenuïtat per a jocs d’oci. Com diuen els castellans “para aprender perder”.
Un consell doncs, literatura i trotskisme: “El hombre que amaba los perros”.

L'home del barret

Fa anys que el vaig escoltar en directe a l’antic Palau d’Esports de Barcelona. En primera línia. Sempre me’l havia imaginat amb barret però llavors no el duia. La seva veu, única, i les seves cançons, úniques, em van captivar més encara gràcies aquella distància curta que regala un concert en viu. Jo era jove i ell ja era vell, un vell amb el què, sense cap mena de dubte, hagués tingut una aventura d’aquelles on, potser, només cal despullar la veu. ¿A quina dona no li agrada una veu tancada, trencada i dura que t’anomeni pel teu nom damunt d’un llençol rebregat i et fregui la cara amb unes treballades arrugues de la mà mentre s’explica, t’explica? Sempre m’han agradat els homes que s’engalanen amb barret; la cara de canalla d’en Frank Sinatra quan el duia tirat cap al clatell desafiant un bon angle de mirada per semblar més bandarra, o els immensos Robert Redfort i Paul Newman calçats ambdós amb barrets descuidats a “Dos homes i un destí”, varen quallar definitivament al meu inconscient definint la masculinitat a través d’aquesta peça, la qual si ho puc demanar vull que sigui negre, i així convertir-la amb un fetitxe eternament.
Passats els anys torna ara aparèixer el barret amb una timidesa frívolament esnobista; nois i noies, i alguns nostàlgics particulars el recuperen amb només certa gràcia; en Leonard Cohen, sent l'excepció, el du amb elegància i no sent jove ni semblant esnob, ell és ell com sempre, ple d'autenticitat davant del qual jo faig una reverència mentre em trec...el barret.

El amor es un fuego.

Arde por todas partes.

Desfigura a todo el mundo.

Es la excusa que el mundo pone

por ser tan feo.

L.C.

Lis Salander, l'abolucionista?

La lectura de la trilogia Milenium encuadra perfectament en els moments polítics, econòmics, de lluita feminista i de reinvidicacions globals actuals, per la qual cosa torno a insistir en recomenar-la, és més, crec que seria útil, tant des de la perpectiva educativa com literària, que es treballés als instituts, fos en forma de fòrum, de joc educatiu o de classe convencional de literatura (com a deures estivals..., se m'acut humilment). Arribar a tal suggeriment m'ha vingut donat llegint l'article al Pais de diumenge passat del gran escriptor M.Vargas Llosa, qui lluny d'estar instal.lat en posicionaments revolucionaris és del tot reconegut com a erudit i assagista, amb pensaments i crítiques molt lúcides.

La crítica de Milenium de Mario Vargas Llosa

Comencé a leer novelas a los 10 años y ahora tengo 73. En todo ese tiempo debo haber leído centenares, acaso millares de novelas, releído un buen número de ellas y algunas, además, las he estudiado y enseñado. Sin jactancia puedo decir que toda esta experiencia me ha hecho capaz de saber cuándo una novela es buena, mala o pésima y, también, que ella ha envenenado a menudo mi placer de lector al hacerme descubrir a poco de comenzar una novela sus costuras, incoherencias, fallas en los puntos de vista, la invención del narrador y del tiempo, todo aquello que el lector inocente (el "lector-hembra" lo llamaba Cortázar para escándalo de las feministas) no percibe, lo que le permite disfrutar más y mejor que el lector-crítico de la ilusión narrativa.
¿A qué viene este preámbulo? A que acabo de pasar unas semanas, con todas mis defensas críticas de lector arrasadas por la fuerza ciclónica de una historia, leyendo los tres voluminosos tomos de Millennium, unas 2.100 páginas, la trilogía de Stieg Larsson, con la felicidad y la excitación febril con que de niño y adolescente leí la serie de Dumas sobre los mosqueteros o las novelas de Dickens y de Victor Hugo, preguntándome a cada vuelta de página "¿Y ahora qué, qué va a pasar?" y demorando la lectura por la angustia premonitoria de saber que aquella historia se iba a terminar pronto sumiéndome en la orfandad. ¿Qué mejor prueba que la novela es el género impuro por excelencia, el que nunca alcanzará la perfección que puede llegar a tener la poesía? Por eso es posible que una novela sea formalmente imperfecta, y, al mismo tiempo, excepcional. Comprendo que a millones de lectores en el mundo entero les haya ocurrido, les esté ocurriendo y les vaya a ocurrir lo mismo que a mí y sólo deploro que su autor, ese infortunado escribidor sueco, Stieg Larsson, se muriera antes de saber la fantástica hazaña narrativa que había realizado.Repito, sin ninguna vergüenza: fantástica. La novela no está bien escrita (o acaso en la traducción el abuso de jerga madrileña en boca de los personajes suecos suena algo falsa) y su estructura es con frecuencia defectuosa, pero no importa nada, porque el vigor persuasivo de su argumento es tan poderoso y sus personajes tan nítidos, inesperados y hechiceros que el lector pasa por alto las deficiencias técnicas, engolosinado, dichoso, asustado y excitado con los percances, las intrigas, las audacias, las maldades y grandezas que a cada paso dan cuenta de una vida intensa, chisporroteante de aventuras y sorpresas, en la que, pese a la presencia sobrecogedora y ubicua del mal, el bien terminará siempre por triunfar.La novelista de historias policiales Donna Leon calumnió a Millennium afirmando que en ella sólo hay maldad e injusticia. ¡Vaya disparate! Por el contrario, la trilogía se encuadra de manera rectilínea en la más antigua tradición literaria occidental, la del justiciero, la del Amadís, el Tirante y el Quijote, es decir, la de aquellos personajes civiles que, en vista del fracaso de las instituciones para frenar los abusos y crueldades de la sociedad, se echan sobre los hombros la responsabilidad de deshacer los entuertos y castigar a los malvados. Eso son, exactamente, los dos héroes protagonistas, Lisbeth Salander y Mikael Blomkvist: dos justicieros. La novedad, y el gran éxito de Stieg Larsson, es haber invertido los términos acostumbrados y haber hecho del personaje femenino el ser más activo, valeroso, audaz e inteligente de la historia y de Mikael, el periodista fornicario, un magnífico segundón, algo pasivo pero simpático, de buena entraña y un sentido de la decencia infalible y poco menos que biológico.¡Qué sería de la pobre Suecia sin Lisbeth Salander, esa hacker querida y entrañable! El país al que nos habíamos acostumbrado a situar, entre todos los que pueblan el planeta, como el que ha llegado a estar más cerca del ideal democrático de progreso, justicia e igualdad de oportunidades, aparece en Los hombres que no amaban a las mujeres, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina y La reina en el palacio de las corrientes de aire, como una sucursal del infierno, donde los jueces prevarican, los psiquiatras torturan, los policías y espías delinquen, los políticos mienten, los empresarios estafan, y tanto las instituciones y el establishment en general parecen presa de una pandemia de corrupción de proporciones priístas o fujimoristas. Menos mal que está allí esa muchacha pequeñita y esquelética, horadada de colguijos, tatuada con dragones, de pelos puercoespín, cuya arma letal no es una espada ni un revólver sino un ordenador con el que puede convertirse en Dios -bueno, en Diosa-, ser omnisciente, ubicua, violentar todas las intimidades para llegar a la verdad, y enfrentarse, con esa desdeñosa indiferencia de su carita indócil con la que oculta al mundo la infinita ternura, limpieza moral y voluntad justiciera que la habita, a los asesinos, pervertidos, traficantes y canallas que pululan a su alrededor.La novela abunda en personajes femeninos notables, porque en este mundo, en el que todavía se cometen tantos abusos contra la mujer, hay ya muchas hembras que, como Lisbeth, han conquistado la igualdad y aun la superioridad, invirtiendo en ello un coraje desmedido y un instinto reformador que no suele ser tan extendido entre los machos, más bien propensos a la complacencia y el delito. Entre ellas, es difícil no tener sueños eróticos con Monica Figuerola, la policía atleta y giganta para la que hacer el amor es también un deporte, tal vez más divertido que los aerobics pero no tanto como el jogging. Y qué decir de la directora de la revista Millennium, Erika Berger, siempre elegante, diestra, justa y sensata en todo lo que hace, los reportajes que encarga, los periodistas que promueve, los poderosos a los que se enfrenta, y los polvos que se empuja con su esposo y su amante, equitativamente. O de Susanne Linder, policía y pugilista, que dejó la profesión para combatir el crimen de manera más contundente y heterodoxa desde una empresa privada, la que dirige otro de los memorables actores de la historia, Dragan Armanskij, el dueño de Milton Security.La novela se mueve por muy distintos ambientes, millonarios, rufianes, jueces, policías, industriales, banqueros, abogados, pero el que está retratado mejor y, sin duda, con conocimiento más directo por el propio autor -que fue reportero profesional- es el del periodismo. La revista Millennium es mensual y de tiraje limitado. Su redacción, estrecha y para el número de personas que trabajan en ella sobran los dedos de una mano. Pero al lector le hace bien, le levanta el ánimo entrar a ese espacio cálido y limpio, de gentes que escriben por convicción y por principio, que no temen enfrentar enemigos poderosísimos y jugarse la vida si es preciso, que preparan cada número con talento y con amor y el sentimiento de estar suministrando a sus lectores no sólo una información fidedigna, también y sobre todo la esperanza de que, por más que muchas cosas anden mal, hay alguna que anda bien, pues existe un órgano de expresión que no se deja comprar ni intimidar, y trata, en todo lo que publica e investiga, de deslindar la verdad entre las sombras y veladuras que la ocultan.Si uno toma distancia de la historia que cuentan estas tres novelas y la examina fríamente, se pregunta: ¿cómo he podido creer de manera tan sumisa y beata en tantos hechos inverosímiles, esas coincidencias cinematográficas, esas proezas físicas tan improbables? La verosimilitud está lograda porque el instinto de Stieg Larsson resultaba infalible en adobar cada episodio de detalles realistas, direcciones, lugares, paisajes, que domicilian al lector en una realidad perfectamente reconocible y cotidiana, de manera que toda esa escenografía lastrara de realidad y de verismo el suceso notable, la hazaña prodigiosa. Y porque, desde el comienzo de la novela, hay unas reglas de juego en lo que concierne a la acción que siempre se respetan: en el mundo de Millennium lo extraordinario es lo ordinario, lo inusual lo usual y lo imposible lo posible.Como todas las grandes historias de justicieros que pueblan la literatura, esta trilogía nos conforta secretamente haciéndonos pensar que tal vez no todo esté perdido en este mundo imperfecto y mentiroso que nos tocó, porque, acaso, allá, entre la "muchedumbre municipal y espesa", haya todavía algunos quijotes modernos, que, inconspicuos o disfrazados de fantoches, otean su entorno con ojos inquisitivos y el alma en un puño, en pos de víctimas a las que vengar, daños que reparar y malvados que castigar. ¡Bienvenida a la inmortalidad de la ficción, Lisbeth Salander!© Derechos mundiales de prensa en todas las lenguas reservados a Ediciones EL PAÍS, SL, 2009.© Mario Vargas Llosa, 2009.

Setembre o la teoria del caos

La idea que cada vegada que algú produeix una acció cap la possibilitat que tingui un efecte dins del seu entorn podent arribar a intervenir-lo, arribant inclòs a modificar-lo, em retorna ara que s’inicia el nou curs com un singlot permanent, ressonant-me amb la contundència de l’ exabrupte d’un desconegut.
Si em capfico - i això és dit literalment : ficar el cap- en la reivindicació de la igualtat d’oportunitats o en la existència desvergonyida, del nepotisme exacerbat , la meva consciència ja no dubtarà del retorn absolut de la meva activitat cerebral i deixarà de malpensar que aquesta encara descansa absent reposant amb peresa a la gandula de vacances mentre observa, que no mira, els moviments d’aigua del llac Serra-Ponçon, allà en un lloc dels Alps francesos, lluny de cap més soroll que el de l’aire i ben a prop dels batecs del cor.
És així, arriba setembre i les papallones volen lluny de la ciutat, aquí s’hi caguen els coloms i l’asfalt sua. La cosa va així i una és fa nus i ben enredat de nou. D’entrada es reprenen els discursos sobre com tombar la prostitució; com controlar l’atur; les accions o possibles accions per remuntar l’economia ........; millorar l’oferta de turisme, que els que vinguin no pixin fora; afrontar els retalls de l’Estatut, carai quin temps es perd arbitrariament; i tot això mirant de comprar el frac perquè “la nació” s’haurà de vestir de gala per presidir la Unió Europea, ja que tampoc falta tant perquè canviï l’any encara que acabem de tancar l’agost, el temps corre i sovint en contra.
Com no resolc l’entrellat i la idea del causa-efecte reneix per morir lentament, sense portar-me en lloc, remeno papers i retrobo casualment aquest exercici en forma d’entreteniment intel.ligent que ara exposo:

"DEL ORDEN AL CAOS"
"DE LORD ENA LCA"OS

E"DCA DEN LO RA L S"O

E" D A C E N D O R L A S " L O

DEL"CA AL OS D E"N OR

"DEL CASOALO RDE"N

"DEL CAOS AL ORDEN"

Un cop estudiada aquesta intel.ligent audàcia em segueixo cargolant mentre els budells fan sorolls de queixa i el pensament no s’atura, no en va les notícies fan emmalaltir. En fi, seguim. Quan sembla que les teories deterministes deixen de ser innovadores i impera l’imperi de l’efecte de la papallona, una torna a l’inici d’aquest text fent-se la pregunta del trimestre a l’apartat d’: Som prou conseqüents dels efectes que poden causar les nostres accions per petites que siguin? Sense caure en l’estrès és un treball de maduresa respondre’s, i més que ningú aquell que té una responsabilitat pública; treure la lupa i mirar en detall cadascuna de les nostres decisions ens honraria i faria un efecte (poder com el de la papellona, per se ja monumental) revolucionari.

P.D.: Els llibres que descansen damunt del terra pisarròs i a prop de la petita onada, són "La Zona" d'en Sergei Dovlatov -una passada- i "La vida y la muerte me están desgastando" de Mo Yan -ingeniós i divertit, entretingut-.

Agost o els dies comptats

Els dies comptats són 23 i un llibre; 23 de laborables; realment un total de 31 i ... un llibre. Els dies que es compten només que des d’un despatx amb un rètol que anuncia: Recursos Humans, o des del calendari mental de qualsevol persona amb trets neuròtics molt similars als meus en època de vacances. El dies comptats, m’esperen, si. Els dies comptats, un a un, pàgina a pàgina, començaran a succeir a partir de dilluns, potser inclòs diumenge, o a molt esperar, dimarts. I s’acabaran com un llibre amb la darrera pàgina, i esperant que després del darrer punt em trobi amb el bon gust d'un bon final, el dels dies viscuts entremig i que deixen, com tota bona història de ficció, la mirada llunyana i agraida, un somriure tranquil i una esperança, la de convidar-me a tenir-me més, més pàgines, més dies i més històries per comptar.

Dibuix: Paola Bórquez

Amb cos de dona

En una entrevista que li van fer a l’Amelia Valcárcel, filòsofa i feminista d’important prestigi, proposava un debat polític sobre la revisió del concepte d’estat en matèria religiosa en el text de la Constitució espanyola en tant què es declarés aquest país com un estat laic i no aconfessional tal i com hi figura ara. En moments com els d’avui, quan et despertes amb la notícia que el CGPHJ ha immobilitzat la reforma de l’avortament amb 10 vots a favor, 10 en contra, 1 abstenció i tot gràcies a què el president de l’Audiència Nacional, de conviccions profundament religioses i gens objectives (no té perquè ser necessariament recíproc) és quan et ve a la memòria les paraules, la indicació decidida i concreta de la filòsofa. La proposta de llei rebutjada pel gran tribunal de justícia d’aquest país està anys llum d' una normativa que garanteixi l’avortament lliure i gratuït per a totes les dones, així i tot la desaprovació del dictamen ha impedit un petit avenç, ni tant sols de pas de rata, cap a la llibertat de la dona sobre el control del seu propi cos. No anem bé i ja ens instal·lem a la primera dècada del XXI del primer món. L’Amelia Valcárcel té una gran raó quan diu que la llibertat individual avala una gran quantitat de pràctiques però no aquelles contra les què concretament s’ha constituït; de fet existeix, diu, perquè certes pràctiques ja han estat abolides. Una bona i clara puntualització. Com consta avançar en el camí cap a la llibertat de la dona! La filòsofa s’exclama dient que no s’ha d’entrar en l’estúpid joc d’haver de demostrar el doble per obtenir la meitat. Raó no li falta i ja hem parlar molt, però ara amb el revès dels conceptes és des de la justícia quan ens trobem amb un sant tornem hi injust, amb l’agreujant què un just jutge amb unes conviccions religioses “constitucionals” posi en perill la llibertat individual de la dona - que no persona del seu mateix gènere sobre assumptes relatius a l'altre gènere - podent alterar així el bon senyor el bé en el destí d’aquelles. És bo parlar de justícia i llibertats de l’altre!
Misèria conservadora i contradiccions institucionals segueixen marcant els drets de les dones junt amb un estat estrany anomenat no confessional i democràtic de dret.
"Con la iglesia hemos topado" i amb la socialdemocràcia. Al setembre més : 23 setembre, dia internacional de l’explotació sexual i el tràfic de persones, per seguir tocant el voraviu.

Pintura: Schiele

L'error d'equivocar-se

No sé en què pensaria la infermera del Gregorio Marañón quan va equivocar la via. Hauria dormit malament?, s’hauria barallat amb l’amant o discutit amb el pare? , tindria migranya?, l’haurien escridassat al passar-se un semàfor en àmbar?, va tenir un atac important de dislèxia? o simplement es va equivocar? Cap d’aquestes situacions segurament és la que és va produir, de ben segur que ella o elles, encara deuen estar-se fent creus i replantejant mil i una vegada, però el que si és cert és que ara ja estan estigmatitzades. Pobre, no m’agradaria ser a la seva pell, però ni de bon tros. Clar, direm també, la seva “negligència” ha comportat una mort, poca broma; d’aquí evidentment el ressò global i l’atac, de tan frontal immerescut, trobo. És més, és molt possible que estès pensant en fer-ho bé; no deixa de ser obvi que aquell nadó era un nadó gairebé mediàtic, en el què milers d’ulls, a part dels familiars, tenien fixada la mirada després de la mort desafortunada, malauradament també, de la mare.

No prendria jo judici cap aquesta o aquestes infermeres, però si que intentaria matisar que un error no és una negligència i que darrere els errors n’hi ha persones, en canvi, de les negligències, persones negligents.

Em ve al cap un accident domèstic (se'm perdoni la comparació ja de principi incomparable però si ilustrativa) que vaig tenir quan la meva filla petita tenia pocs mesos. Era hivern i l’hora del bany. Mentre jugava amb el nadó a la banyera vaig deixar que el pijama anés agafant calor penjat davant d’un escalfador i així quan assequés la mossa tenir preparada una roba ben calentona. El crit rotund i agònic de la criatura escopit mentre la començava a vestir em va fer saltar totes les alarmes i , tot d’una, no tenint prou ulls per trobar on estava l’error, l’accident, quina era la causa, vaig entendre la explicació. Ben senzill. La peça de llana era d’un sol cos però la part de la pelvis s’obria per facilitar el canvi de bolquers i unia una banda i l’altra gràcies a uns ganxets metàl·lics; aquests, després d’un temps de calor, estaven plens de ràbia i la nena , afortunadament nascuda amb bona veu, es va fer sentir com un animal. Jo, era el que menys volia que passès, d'aquelll nadó encara recordava el lligam entre dos cosos des d'un cordó umbilical. Ara, la noia va pel món amb una cicatriu a la parpella de l’ull esquerra explicant la història sense oblidar que tot plegat va ser un excés de cura de sa mare el que va provocar aquell petit esdeveniment fortuït.

És tan fàcil l’error! És tan capriciós el destí! Mal seria que la justícia no comptés amb l’infortuni de la qualitat humana; si més no quan, és patent, la laxitud i la injustícia davant indolències majors, molt majors, s'han manifestat, on possiblement l’error no era tal i la negligència sí que s'esdevé qualificada. De guerres en tenim unes quantes, per exemple; de diferències, també unes quantes. És tan dura la culpa, encara més si està absent de justícia; és a dir, poc més que un acurat i rigorós estudi de les circumstàncies i factors, escoltar veus, demanar parers, molt temps de reflexió i, sobre tot, tancar-se d'influències tòxiques vomitades pels mitjans de comunicació i altres eufòries mediàtiques. Ella, elles, plorar i encomanar-se alguna llei divina...és a dir, abandonar-se a mirar els estels i recordar fàbules i altres faules, poca cosa més, de moment .

Cal barber i altres cases

Pujant pel carrer de la plaça entrava jo al carrer Sant Antoni sense cap esperança, vull dir, no m’esperava que el carrer ja s’hagués acabat de guarnir i no recordava que s’hagués iniciat ja aquell escenari de nou; així vaig jo per la vida, poc lligada. Un somriure em va corbar la línia de la boca mentre avançava pel carrer mariner i vaig recordar que faltaven poques hores per començar la festa. El tros de carrer ja se sap no és llarg i amb poc temps vaig fixar la línia del meu somriure en una ganyota, més caiguda, més baixa, com la d'aquells ninots que s’afegeixen en els missatges d’internet, ara els llavis inflats a proa. És interessant com els temps s’acomoden a les circumstàncies, estem en època de crisi i l’atrezzo del carrer més engalanat prenia aquest any una dimensió gairebé fantasmagòrica, amesurada i seca, sumament ensopida. A falta de gent, era l’hora més alta de la calor del dia, avançava jo i res em feia pensar que era un dels escenaris més cuidats de la festa, fredor i sobrietat, una falta d’ànima concretava el que veia, carai si que va de debò la crisi, renegava. Anava a tombar ja cap a casa quan a poc més de 5 metres la meva mirada es va aturar de cop i el meu pas va retrocedir sense cap dubte; els meus ulls havien captat algun símptoma de festa, pressentia vida; em vaig apropar i amb la durada que permet fer tres passes va tornar a instal·lar-se el somriure a la meva cara; com si m'hagués petonejat un àngel el rostre se'm va omplir de cop de tendresa, el cor va cedir sobtadament; em vaig trobar, per fi, amb un raig gran de vida, allò si que era magnífic i exclusiu, allò no era una posada en escena,, era tot un homenatge a la festa a través d' una persona, i a una persona mitjançant la festa. Em trobava davant “Cal Barber”, un desplegament d’amor en una botiga, un oasi en aquell desert, una ànima. La fotografia d’en Sardà mullat fins la melsa, roba blanca arrapada al cos, pistola d’aigua a l'espatlla i una barretina mig tombada acompanyaven un somriure de festa major, possiblement la darrera; a la dreta de l'imatge en color, repeteixo immensa tant de forma com d'afecció, com desats a l' intempèrie, descansaven damunt un moble antic vells estris de barber vell, veritables joies; aquell aparador li rendia els honors al seu barber, però a qui més a la seva persona; alguna cosa més posava gala a l'espai però no calen més dades.

Per aquella connexió nerviosa que fa que el conscient es trobi amb allò mai pretès, el meu pensament va córrer cap a la Maria; ella, mocador al cap i pinta de pirata també va gaudir amb els seus de la seva darrera festa; feliç i plena ens va acompanyar i avui em torna l'enyor i des d' aquest aparador li faig l'ullet. Perquè les festes són dels vius i dels morts, són ruixades i silencis, dels pobres i dels rics, són rialles i gemecs, les festes són al carrer i a casa. Ahir no vaig tenir ganes, no per enyorament si no perquè sé que les diferents formes de celebrar la festa resten amagades en un espai petit de la nostra llibertat perquè les utilitzem segons el cas, segons la circumstància, i aquest any, any de crisi, jo he trobat la forma de celebrar-la amb el record de l'absència d'ella i d'altres. La festa, però, continua, sempre.

Xifres i lletres

Estança a Millau als Natural Games + La revetlla de Sant Joan + Sortida a Osca + Presentació Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2008 + Onada de calor + 812 pàgines de lectura, i algun despropòsit incontrolat d’aquells amb els que et sorprèn la vida dóna un resultat en negatiu quant a la dedicació d’aquest bloc es refereix. I jo tan contenta, perquè un bloc no és res més que un espai més d’oci que omples si no amb delit si amb certes ganes de passar-ho bé sempre per damunt d’obligacions extenuants i compromisos inevitables.
De tot plegat d’allò succeït en voldria parlar perquè cada moviment és una experiència i cada acció comporta un resultat enriquidor per norma, però no és el cas explicar ara i públicament tants detalls i anem per una xifra que ja he sumat i que, com ja he dit, ha format part del meu present més properament passat amb gust i devoció.
665+752+812 = 2.229
La resultant d’aquesta suma és el nombre de pàgines de l’obra de S. Larsson, la tant anomenada trilogia Millenium, comptant que la primera i la darrera les he avaluat a partir de l’edició en castellà. Molt de paper, força caràcters i un necessari i absolut interès per deixar les coses clares quant a la violència, infantil i de gènere, el tràfic d’armes, la prostitució, l’abús de poder i un munt d’ inquietuds sobre la desigualtat i la necessitat de justícia. Dir més és explicar-la, intentaré no fer-ho, no es tracta de xafar la gaita.

Fer constar, però, que m’ho he passat bé, quasi requetebé, i que en cap moment he pensat en abandonar el meu propòsit , que tampoc he tingut sentiments de culpa d’estar perdent el temps amb la “lectura d’un best seller de tres al quarto” i que, com en molts llibres, he après coses tot passant una bona estona que d’això és el que es tracta. Però més enllà de l’obra , una es fa preguntes sobre l’autor; l’autor, en aquest cas, també és la sorpresa, o és la sorpresa pelada, a seques, quasi la sorpresa màxima. Mentre anava llegint i també ara, passada la ressaca dels volums, segueixo fent-me creus. Evidentment que monstres literaris sempre n’hi han hagut (ei, que ningú no pensi que dic que aquest sigui un) però sí em sincero si dic que, mentre m’anaven impressionant força coses d’aquesta lectura , el que més em seduïa era saber qui hi havia darrera de l’escriptor, qui era la persona que perfilava tanta reivindicació, tant furor justicier, que pressionava amb tanta ràbia i que aprofitava una obra de ficció (alerta amb certs trets reals i alguns personatges verídics i de l’actualitat) per fer denúncia i no cansar-se de repetir-la fins l’extenuació. Ara és mort segurament per l’ànsia d’escriure i de reclamar serietat pública i privada: només es permetia 3 o 4 hores de descans, força tabac i quantitats innumerables de glops de cafè.
Un fenomen, com ...en Guardiola. Actualment sorgeixen persones, gent que arran de terra va treballant, va observant, va confeccionant-se un perfil, i que sense cap proposta d’èxit referencial a escala més enllà que la seva purament professional acaben convertint-se en un fet extraordinari, sent gairebé herois que mica en mica, amb la boca xica els encimbellem des de la més pura inèrcia cap a un espai buit que cap polític ni cap sindicalista sap ni és capaç d’ocupar, aquests són els únics ídols actuals i els hem d'aprofitar cap a una causa comuna: la veritat, aquest valor tan qüestionat i debatut i alhora tan senzill.

Llibres, jocs, tertúlies, números, xifres i lletres, dibuixos, cançons i sabors que dibuixin les ganes per tenir futur.

Iustració: Jaume Plensa.

Desafecció

Aquesta obra pictòrica és d'en José L. Fuentaja, pintor madrileny afincat a Sitges, i el text és d'en Juan José Millás i es publica al diari El País d'avui amb el títol tan expressiu com és ¡Joder!

--------------------------------------------------------------------------------

Los partidos políticos reaccionan frente a sus corruptos como la Iglesia frente sus pederastas, quizá porque la Iglesia tiene algo de partido político, pero sobre todo porque los partidos políticos se parecen cada vez más a la Iglesia. No es fácil interpretar ese instinto perverso por el que el Vaticano protege a sus delincuentes y las formaciones políticas a sus malhechores, pues la realidad demuestra que esa actitud, a medio y largo plazo, provoca calamidades. Por si fuera poco, la factura la pagamos a escote. Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).
Lo que los políticos llaman, de forma aséptica, "desafección de la ciudadanía", comienza a ser un estado de cabreo latente derivado de los privilegios que acumulan nuestros representantes. Usted no puede subvencionar a una empresa en la que trabaja su hija, sea o no legal. O hay subvención o hay hija. Usted no puede utilizar a un empleado público para limpiar su piscina. Usted no puede ser senador ni tesorero y acarrear maletines con billetes de 500 euros, aunque sean de curso legal, incluso aunque no tengan restos de cocaína, que lo dudamos. Si usted se quiere dedicar a la política, tiene que ser un estrecho, o sea, que ni trajes de Milano ni cestas de navidad ni ostias. Pero sobre todo, usted ha de permanecer atento a la pantalla, no para proteger al corrupto, sino para extirparlo. Un partido político no puede comportarse como una religión ni como una secta, joder, a ver si distinguimos.

És tan gran la sensació que tinc què ,en certa manera, ens anem passant solament les paraules, les expressions, les idees, en fí, els disgustos, i que res travessa el sistema, i que ni tan sols la ràbia és aquella circumstància important que abans anomenaven revolució; la meva esperança, no parlo de desig, està en què un boca a boca, ara poc efectiu ,per un efecte "papallona" vagi cuatllant i anem prenent postures, només això; la indiferència davant fracasos porta a més d'una ruina personal més enllà de l'econòmica, i això forma part de l'evolució d'uns projectes individuals, no ens enganyem. En conseqüència que les paraules segueixin circulant.

En lloc segur

"...el que realment li agradaria seria retirar-se als boscos, uns boscos com aquests, on tindria llibres, música, bellesa i pau, i dedicar-se a caminar, llegir, pensar i escriure poemes, com un filòsof xinés de creences taoistes.
Van tenir algunes discussions sobre aquest punt a l’hora de sopar. No eren els anys més adients per defensar un retir filosòfic ni tant sols per part dels poetes. En aquell temps
el discurs poètic havia de ser polític i portar milers de persones a les barricades. La literatura era per mobilitzar les masses (les masses de classe mitjana), per fer el bé i redreçar els mals.

Al bell cor d’Innisfree, allà on l’aigua murmura,
M’alçaré una cabana feta amb sorra brillant,
Hi servaré un hortet i un vell rusc de mel pura,
On les abelles brunziran *

*l’illa al llac d’Innisfree, de W. B. Yeats

- Au, va, Sid! és un poema esplèndid, però no és un pla de vida. És pur derrotisme, un replegament absolut. La poesia hauria de ser un subproducte de la vida, i no pots tenir un subproducte si primer no tens el producte. És immoral no implicar-se i treballar per embrutar-te les mans.
- Un poema no és egoista. Parla de la gent.
- Si és prou bo. Hi ha algun poema que t’hagi portat mai a l’acció? .
- Te n’acabo de citar un.
- Això no és acció, és inacció! Francament, Sid, el món necessita gent que faci coses, no que en fugin.
- No admeto que la poesia sigui fugir de res, però què suggeriries a canvi?
- Ensenyar.
- Ensenyar què?
- El que has estudiat. El que saps..."

Del llibre d’en Wallace Stegner: En lloc segur - Pintures : Jacek Yerka

7 de juny

NO TE DES POR VENCIDO No te des por vencido ni aún vencido, no te sientas esclavo ni aún esclavo, trémulo de pavor, piénsate bravo y arremete feroz ya mal herido. Ten el tesón del clavo enmohecido, que ya viejo y ruin vuelve a ser clavo; no la cobarde intrepidez del pavo que amaina su plumaje al primer ruido. Procede como Dios que nunca llora, o como Lucifer que nunca reza, o como el robledal cuya grandeza necesita del agua y no la implora... ¡Que muerda y vocifere vengadora, ya rodando en el polvo tu cabeza!

Autor poesia: ALMA FUERTE

http://www.youtube.com/watch?v=B51curfxyoM : Jesús Vázquez sorpren un cop més.

Autor pintura: ?

Submons i rodamons

En Miquel Calzada ha tornat de voltar pel món. Una darrera sèrie de tretze programes completaran el seu darrer Afers Exteriors, programa amb el què ha volgut transmetre’ns què de catalans n’hi ha a tot arreu, què som un país que no és petit i què la vida és igual aquí que allà (bingo!). També ha declarat què s’ha cansat que el model de programa hagi estat imitat per altres països i per altres televisions i què això ha fet que plegui. Així ho ha dit i així ho ha fet saber en el programa d’entreteniment “El Club”. Qui vulgui escoltar-lo només li cal entrar a la web del programa.

Encara que moltes persones estaran gairebé d’acord amb ell, he d’explicar que els meus oïdes també anaven funcionant amb el to mediocre que uns acúfens gens mediocres poden permetre, és a dir, bé, i que aquells no s’han esvarat fins què, davant la pregunta de quina és la notícia que més li agradaria anunciar com a periodista, amb una veu seductorament apocalíptica i segura, ha fet saber a una audiència de tarda de segona pasqüa, que fer un seguiment de la festa que es viuria en els nostres carrers després d’aconseguir la declaració d’independència del nostre país, seria la seva màxima prioritat periodística.

Diuen que el viatjar enriqueix i obre fronteres al pensament, i que fa que els batecs del cor funcionin a un ritme tan o més serè que el de l’ancià que un cop escrites les seves darreres voluntats s’adorm alliberat tot assaborint la batalla guanyada a la vida, la de la pròpia vida; sembla, però, que no és el cas d’en Calzada o en tot cas jo no ho veig així, però clar de viatgers n’hi ha com de tipus de gespa,ara es poden trobar amplis catàlegs d’artificials, parlo d’herbes, potser és això, la diferència, entre allò real i el què no, ara parlo de persones humanes i sempre de possibles i possibilitats. A vegades hi ha declaracions que gràcies als anys ja no espanten la meva capacitat de reacció, però que es posi per davant de greus malalties, de danys tan col·laterals de la riquesa, com és la pobresa, o d’evidències explicitades als telenotícies o a la premsa com ara la guerra o la pau, el fet nacional, fa que un gran xiulet xiuli i travessi la meva fidel creença en la intel·ligència de les persones, humanes o no.

I comencem el mes del solstici d'estiu... o el que és el mateix: més llenya al foc.

L'esperança dels joves

Només saber la notícia sobre la mesura de govern on es responsabilitza totalment a les noies de 16 anys davant d’un possible embaràs d’ anar corrent cap a la farmàcia per tal què aconsegueixin la píndola que eviti un possible embaràs he arrufat el nas i m'he recol·locat les olleres. Jo mateixa vivia en pròpia pell la controvèrsia que s’ha generat malgrat què la decisió vingués des d’un govern de centre-esquerres i de bon principi semblés una mida “progressista” que afavorí, entre moltes coses, la dona. He esperat uns dies per manifestar-me en espera d'escoltar alguna puntualització ministerial, menys traumàtica i més lògica que és el que li cal a les nostres noies i evidentment als nois també, absents absurda i innecessàriament d’aquesta polèmica, no la he escoltat.
La maduresa és un estat difícil d’aconseguir; és obvi que cadascú fa mil filigranes o cinquanta per arribar-hi, apropar-se o defugir, i cal repetir que tot depèn generalment dels atzars privats, les circumstàncies personals o el conglomerat social que ens toquen viure durant el nostre trajecte vital; és en aquest cas i amb aquesta norma quan l’administració s’incorpora com a agent que pretén amb la mesura la consumació d’un estat proper a la felicitat (això que ja deien els clàssics) i així procurar que les joves generacions tinguin un ajut afegit en l’esdevenir de cada dia. Però no sempre s’encerta en l'anàlisi i amb aquesta postura el govern ha estat ingenu o... massa espavilat; ingenu per comptar amb la pròpia maduresa del nostre jovent (qüestió del tot contradictòria per la pròpia condició), i espavilat perquè l’estalvi econòmic dels embarassos gràcies a l’ús de la píndola és un fet i, en època de crisi calen mesures de retall i populistes.
Per això i per més coses dubto i renego. No seré la primera en dir que cal més informació i prevenció que no pas lleis conductuals; sóc reincident alhora de demanar que la nostra “canalla” necessita possiblement més acotaments i més acompanyament que no pas proves malabars que posin en dubte un futur més íntegre i per tant madur per a ells ( tenir o no un fill ho és i molt de seriós) . Mesures elaborades, seriosament pensades, són les convenients per a una decisió encertada, aquelles que adoptin la pràctica de la coneixença de la realitat i el saber que la llibertat no és tal si no s’emmarca en el món actual, perquè els nostres joves han d’aprendre a prendre consciència de la realitat, de la paciència, de la necessitat, valorar la reflexió, i, evidentment, comptar amb els grans, sigui la família o en el seu defecte una llevadora del centre d’assistència primària que actualment i fja fa temps explica, alerta i assessora si és convenient o no una mesura o una altra, sempre, em consta, valorant cada cas.
Els nostres adolescents, necessiten més professionalitat , més maduresa, per part dels adults, siguin de l’àmbit que siguin sinó no tindran bon exemple a imitar; en aquest cas, la professionalitat comporta seguretat i una mínima garantia d’un millor pas cap a la vida adulta. No deixa de ser una certesa que fa dos dies aquestes joves menjaven caramels i regalèssia i estranys es troben davant d’ una pujada natural i ràpida d’hormones, amb una falta de coneixement en teoria sexual –sempre l’eduació- i hagin de passar de forma inquietant del no-condó a tenir al seu abast una píndola (substància química i altament reactiva psicològicament), com si entremig del procés no existís cap altra més alternativa.. Siguem seriosos i afinem; fa mal dir, però és qüestió d’ovaris, senyora ministra..., que són als què sempre els hi toca el perdre.

Ilustració: Gustav Klim. L'esperança.

La rosella

La Rebecca Cobb, : bon cap de setmana.

llibres i naturalesa!

Submons

Entrar a les oficines d’hisenda de “letamendi” és com entrar en un submón. Donada la seva fama el meu esperit ja anava preparat per a la més absurda de les sorpreses. Parlar d'hisenda és prendre's un Johny Walker sense gel. M’explico, algunes passes a tocar del primer control una ja trepitja fort i estreny mandíbula amb garantia; bolígraf a la mà, carpeta en rest, la mirada busca una cara intel·ligent, aquella que defugint la monotonia mirés amb fermesa i sintonitzes empatia...i el resultat no és ni ràpid ni fàcil. Mostrant un paper imprès, la primera resposta positiva a una pregunta tan òbvia de resposta menys òbvia a un : on? ha vingut, com la lliga al Barça, algun temps més tard del què un culé sempre desitja. Un cop sabut el lloc adequat els meus ulls encerten fàcilment una gran planta baixa d’aspecte gris clar amb llum artificial que anava recollint, com gatet afartat que engull formigues a l’atzar, cues i cues amb torn dirigit per una retolació que a cada canvi de número sonorosament xiula. Palplantada ben al mig de la sala (un altre submón) veig que aquesta, lluny de contemplar les normes més bàsiques per sobreviure a un atac d’ histèria, convidava a trobar la conxorxa i auxili només de persones com jo, contribuents a la fi, que per unió de causes, es trobessin i s’oferissin generosa, gairebé subsidiàriament, a donar primer consol i després suport per tal d’aconseguir el guany de tan sabuda i perduda batalla. Un cop a la guixeta apropiada, ni una hora sinó quasi dos, per al premi d’una frase sense ritme i un paper per omplir, un “torni vostè cap aquí i en parlarem tot seguit” (tercer submón).
El què diré ara d’evident és encertat que és què un el que vol quan entra en aquesta o semblants delegacions és trobar-se amb una gestió neta i agradable, amb el mínim temps perdut i el màxim d’eficàcia, aquella que tothom plany i que aprofito ara per fer constar, corroborar i denunciar què per si algú suposés o pretengués que l’èxit és ja aquí, això encara no és així, ni tan sols possible ni provable, malgrat l’internet, les tic i les tac, la telefonia mòbil, el canal digital..., la visita a les afores de Saturn, la píndola per revifar, o la Barcelona del 2.0; afirmo amb rotunditat, costa un gran treball, diners i mal de cap. I així ho vull fer constar amb aquesta estèril instància, que resumint del que tracta és de què tothom sàpiga que “el desconeixement de la llei no ens eximeix a ningú (ja!) de cap d’elles” (darrer submón) i que pagant Sant Pere canta, que els bancs esperen la pasta (món dels submons), encara que pagar no consti català, ni tampoc la noia que ens despatxa.

La lluita

Estem patint i de valent amb la tan sonada crisi. La situació per la que travessem, nascuda des del naixement del capitalisme entre d'altres factors també capitals (cal no oblidar-ho), ens fa sentir buits, covards i culpables, en major o menor mesura tot depent del caràcter del patidor; n’hi ha qui no sap no contesta mai, però d'aquests ara no en parlem. Amb aquestes incerteses no veiem el mar blau, la bleda tendra ni la comoditat del sofà que ens ha regalat tantes estones tendres i que ara només té el consol de la laxitud d’unes molles velles. Què fer o cap on anar, què pensar, com actuar, és una pregunta que alguna gent es qüestiona, i alguns d’aquesta alguna gent intueix més que alguna resposta, però cal esperar i anar treballant a la forma d’un mag que juga assajant amb el conill per tal que surti del barret de copa en el moment oportú del dia determinat per a l’actuació i així aconseguir un bon èxit. I mentre esperem apareix el Barça. Paraula màgica que ha elevat avui els humors de gents d'arreu. Com expliquem el ressò que els triomfs d’aquest equip sigui el consol del dia a dia de tantes persones? Aquesta alegria contagiosa i positivament vírica regurgita en aquest moment de temps mort, o extenuantment agonitzant de la classe política i econòmica. Per fidelitat n’hi ha molts que el crit l’alcen perquè ja tocava i per contagi; molts altres perquè la necessitat d’eufòria, de sensacions sobre base segures, bones i favorables, fan massa falta.
Benvinguda l’eufòria, cal gaudir-ne lliurament significant paral.lelament que no oblidem que l’endemà no n’hi haurà taula rasa i com l'equip d'en Guardiola, amb confiança i qualitat de pensament arribarem allà on l'atzar ens deixi i les ganes d'avançar acompanyin.