Amb els ulls tancats

He de consultar amb el meu coixí si somiar amb en Paul Auster és premonitori. Jo li deia a l’escriptor que no sabia llegir i que m’importava un rave que ell volgués signar-me un autògraf, el problema de la fama el duia malament amb tanta insistència i jo la ignorància l’idolatrava, i que així n’era molt feliç, jo clar, ell no tant, li bufegava; això si, estava molt atractiu i interessant, que gairebé és el mateix, la qual cosa em fa pensar que jo, en el somni, m’estava fent la dura.

Tot es relaciona i quasi s’explica. Aquests dies està per aquí el senyor Auster.

En èpoques de premis literaris, sobre tot d’aquell més sucós econòmicament parlant, n’hi ha que treuen el cap, d’altres que fugen i alguns i algunes que ja són morts i que haurien de ressuscitar per vestir-se de gala i acudir, encara que amb el rostre defallit per anys compartits amb la parca, a recollir el taló i una mica de glòria en una nova vida, ara molt més agraïda.

Doncs per aquí rondava, en Auster, i si no m’atreveixo a criticar-lo si que goso valorar el tipus de fama que l’acompanya i el posat que hi posa, valgui la redundància. Vota Obama i si a en Bruce li perdono tanta propaganda de vot a l’escriptor no. Una cosa és el rock and roll, un estil, i l’altre, la literatura, un món amb estils. Sóc més amant d’escriptors amagats i solitaris, de poca promoció presencial, de dones i homes del món de la cultura que viuen a l’extraradi dels mèdia, allà on descansa l’anonimat cultural i lluny de la borratxera d’hores i hores d’entrevistes i fotografies en blanc i negre o aquelles de difícil composició lliurades en el dominical de la premsa de torn; sóc partidària dels que aprecien el quasi anonimat, ja que signar una obra per se ja et fa públic i que, recollits a casa seva quan troben el compte corrent més relaxat l’alegria és una espurna d’inspiració i no pròpiament la font.

En fi, segurament l’Auster no se’n durà el Nobel, malgrat la seva darrerament extensa producció i sempre lloada (sic), i pregaré que sigui per aquell o aquella que menys s’ha assembli a en Cela i més a la Mercé Rodoreda. I no em faria res que fos en Vila-Matas..., deixeu-me seguir somiant.