Cartells, preludi de festa

Des de la mini-revista "La Clau" he arribat al cartell d'aquest any de la festa major de Premià i des del blog de l'Àngel al de la primera festa musical d'enguany. Són les primeres instantànies que veig i haig de dir què tots dos cartells m'han entrat, perquè la qüestió és que les coses entrin. Sense posar-se intrascendentals ni molt menys trascendents, les festes poden ser criticables però poquet filosòfiques, quan més essencials i menys rebuscades millor, seran més populars, però no seré jo ara qui digui massa havent-hi una comissió de festes; deia, però què la primera sensació compta sempre i molt i el cop rebut, a través del disseny del cartell, ha anat directe al cor; marcat per la simpatia, la novetat i el color, el cartell li dóna gracilment la benviguda a la Major Festa del 2008.!

Reconeixent paradoxes

Com aquella persona que vol sortir a prendre el sol i es troba davant d’un mur que alçat li impedeix accedir a la barana, els temps que caminem són plens de paradoxes. Des del símbol dels colors què com el vermell, lligat com el tenia a un concepte de vida, en poc temps s’ha adaptat a un tic més esportiu del què l’ideològic el caracteritzava; a les exclamacions breus de l’ anunciada i possible jornada de 65 hores, que paradoxalment la patronal esgrimeix com més breu i equitativa en la conciliació que la de les 40 ara practicades, fins a les darreres informacions, en aquest cas és a la sanitat, sobre salut ginecològica que expliquen què la pastilla antibaby, sempre reconsiderada perillosa per la salut de la dona, ara ben bé s’anuncia com inhibida i firmament aconsellable per preservar-les de possibles futures malalties; a la gran paradoxa que representen un triomf de les rebaixes en temps d’augments a les dificultats. Avui, com un dia més, contemplo la cèntrica plaça de Catalunya de Barcelona; surto a fer un cafè i, aprofitant l’estona de pausa-esbarjo que contempla el meu conveni col·lectiu, em passo pel taller de sabates que al subterrani del Corte Inglés ofereix tan preat i ara per ara estrany servei, ( paradoxa sobre paradoxa: al preu que et cobren l’arranjament gairebé pots comprar-te unes de noves, de sabates ((reparar o renovar: gran dubte ecològica)); conscient com sóc de la feblesa econòmica que els especialistes situen encara lluny del meridià de la seva crisi accedeixo als grans magatzems amb l’idea de passejar míniment tranquil·la i acabar ràpida en un afer tan fàcil com el d’una reparació, la sorpresa és gran quan veig el volum de personal que la gran botiga acull en la poca hora prudent de les onze d’aquest matí. En uns moments que sembla que les butxaques són buides; a vessar de personal, estranger, local, jove, masculí, d’edat, el moviment de l’establiment semblava la Pça Colón en el recent dia de celebració on tots eren rojos.

I així fins l'infinit.

Paradoxes n’hi ha per parar un tren, cosa realment poc difícil a rodalies, ara mateix porto una rebequeta quasi de llana en el despatx que m’acull diàriament, mentre què quan surti al carrer hauré, per desgràcia de molts, treure’m certes robes, per a un cop dins del transport públic o el banc de rigor tornar-me a abrigar. No sé si molts fets són més contradiccions que paradoxes, el cas és que a vegades és ben difícil veure llum clara i més si ens amoinem donant-li sentit a la vida, com aquell sord que parla amb una tàpia.

Premediá, premediá!!!!!!!!!

Premediá, premediáaaaaaaa! cridaven els s'atormenta.....ni dalt ni baix, premediá era el crit de guerra que sintetitzava l'impuls, les ganes, la feina i l'esforç fet durant mesos pel Cau premedià (mig d'aquí mig d'allà), L'Expolsada per oferir una revetlla celebrant l''entrada en el solstici d'estiu i què, amb tan bona pencada aconseguiren a més fer què aquesta nit de tint vermell foc, per segon any, arreplegués gairebé tots els elements necessaris, l'arribada de la flama per encendre una autèntica foguera, vi de taula, salt de brasses, tall d'un criollo excel.lent, carn ben brassada i, gent premediá, mig d'aquí mig d'allà i, faltaria més, el ball de revetlla que només els S'ATORMENTA poden ja oferir, ja què a d'altres, ara per ara, ningú no vol; ells mateixos s'autoproclamaren els reis d'aquest dia al regne de PREMEDIÁ. Vagi doncs, des d'aquest espai, una reverència de reconeixement als joves del Cau l' Espolsada què celebraren a ritme d'un Mickael Jackson, d'un Eagles, Jamiroquey, d'en Marley, al crit heavy de guitarra de la Bola del Drac, els Cazafantasmas, i el pop més actual, la verbena amb moviment de taules, bellugadissa de cadires, recollida de molles i papers, i reciclatge de restes, la nit més jove.
Quan encara la verbena sonava a petard i música variada, en concret la dels Sindicato del Riff, parlaven en Martí Rosselló i jo de la voluntat de fer un text en els nostres blocs sobre la festa; tots dos deiem que calia escriure també sobre les coses bones; ell ja ho ha fet : http://www.lacoctelera.com/martirossello i jo tenia moltes ganes d'enganxar especialment algunes fotografies, de fer-les públiques en aquest meu racó; de fet, teTnia ganes de repartir-les entre els seus protagonistes, però la feina i els canvis de casa han enrederit el propòsit. Ara ja he fet constar aquest nou terme, PREMEDIÀ, què penso a partir d'aquest Sant Joan hauriem d'explotar i exportar per bé del tots els premiás...i premediás.

El meu carrer

Espais de Premià de Mar. Els barris. Un barri. Com el fill més gran, el barri antic està més mimat i té el luxe de regalimar més temps d' història. No és més ni és menys que el del nord o el del sud, de l'oest o l'est, és tan bonic a vegades i, a estones, més lleig; és acollidor i solitari, com qualsevol i, com tots, és, davant de tot, diferent, i distinguidament, el més festiu. Groller i florit, amb llum i so, prop de la carretera, és el meu nou barri. Net, en comparació, i esquinçat per les obres, oblidat en certs serveis, té l’honor de la plaça de l’església i el luxe de la proximitat del mar. Amb això ja es salven les faltes. A més de la meva gent, que és part de la seva, és la d’altres d'amunt o de baix; són les buganvil·lies, aquelles que busquen l’olor de la brea del mar i el color de la sorra, la que aquest dies s’amuntega en desenes de pits joves sense mugró i sense sentit; és la meva nova llar. Amb una via gran que separa com un tall marcat cada mes a l'agenda, ens recorda que el poble hi és més amunt i al llarg de la costa, que hi ha veins que ocasionalment ens acompanyen i amb interès fan de conxorxa una demanda. El barri vell és dels més lletjos que he vist, tampoc n'he vist gaires, però té una finestra amb vistes, palmeres bellugadisses i pisos que anuncien sense dir-ho, que és el poble més lleig. De carrers curts, el meu carrer, ni és fosc ni tort, de tant en tant també sap a port i té nom de mestre. Les llambordes són noves, els cotxes ja no hi transiten i alguns geranis li pinten la cara i, al setembre hi plou massa; en el meu nou carrer, tan lleig com molts d’altres, just des del número 18 miraré el món, em veuré des d'ara.

¿Preparado para reunirte con tu hacedor?

Viatjo en tren cada dia i el llibre és l’únic que destorba l’idea d’horror que generalitza tal pràctica. Des de feia més o menys 20 dies traginava amb un llibre-totxo d’Anagrama que no podia evitar deixar per llegir a casa. No podia de bo què n’era, de bé què m’ho passava, de com m’ennoblia; i apel·li, dia darrera dia, amb el que suposava per les meves esquenes i columna el pes endossat afegit dins la bossa, entre entrepà i targetes T-10 (d’una i dues zones...-jo també faig la pirula a la Renfe-), el volum de quasi 800 pàgines ha estat company en aquest viatge intercomarcal, sempre ben a prop meu. Tal magna obra de la qual parlo es la darrera novel·la d’en Richard Ford, Acció de Gràcies, última d’una trilogia.

Darrerament em dóna per la literatura anglosaxona, perquè és amb la què em trobo més a gust, i possiblement aquesta ha estat l’obra que culmina l’èxtasi d’aquest rànquing de sospirs i lloances, exclamacions i encerts de parla anglesa. Entre Mccewan, Mccarthy, Roth, Udkipe, Mccullers, Maxwelll...etc, etc. no és necessari escollir, generalment el darrer sol ser el més considerat perquè forma una part més real de la pròpia memòria. Quant a Richard Fort res en sabia, ni de l’obra ni de l’autor. Poc he necessitat per enamorar-me i seguir amb lupa el personatge que, amb Memorias de un periodista deportivo, va crear tot donant-li la vida a un demòcrata de classe mitja dedicat al món immobiliari després d’haver abandonat el dels esports a l’època de finals dels 80 del XX..

Acció de Gràcies, és un passeig per la vida de la costa atlàntica nord-americana, des dels detractors de Al Gore fins els defensors del Període Permanent, un viatge on la mort fa que la vida tingui un pes específic i Nord-amèrica expliqui moltes de les seves variables i moltes semblances.

És ara un bon moment ara per recomanar aquest llibre, ara que l’Obama pren protagonisme i s’apropen les presidencials en la nació per excel·lència. Aquesta és una raó, però per a mi “la raó” l’explicava en Ricard Ford quan en una entrevista deia que els llibres que et porten a la vida són els que li primaven. Per això jo aconsello aquesta novel.la, calça perfectament amb una de les màximes que demano jo d’una obra. No és aliè que ara hagi començat El dia de la independència del mateix autor, també de més de 600 pàgines, tot plegat més de mitja lliura de pes. Si l’acabo serà una altra història que possiblement també expliqui.

És curiós l’ús d’aquests títols per part de l’autor. Dates concretes en terrenys determinats.

És curiós com un poble, una nació escull l’agraïment per celebrar la festa nacional; està basat en una tradicional ancestral, al meu parer bastant absurda com molts dels motius heretats en gairebé totes les cultures, alguns amb més gràcia que en altres, clar.

Es curiós com nosaltres, la ciutadania catalana, sempre etiquetada per l’ auto-odi, per ser fidels a crítiques absents de cinisme i sarcasme més properes al masoquisme ( amb l’excepció sempre constant d’ honroses excepcions) que al hedonisme, per no distingir entre un igual i un identitari, som molt lluny de gaudir de jornades que agraeixin; ben bé al contrari, més proclius a penes i pèrdues, celebrem derrotes, sent el nostre dia més engalanat un dia laboral. Tot plegat tampoc m’imagino la família barretinaire actual recollida en comunió familiar al voltant d’uns cargols a la braça al més pur estil lleidatà, agraint-li a la moreneta les múltiples identitats que ara ens personalitza, per posar un exemple. Perquè copiar una recepta d’en Ferran Adrià, el nostre català internacionalista, ho veig difícil, si més no jo no tindria ni idea del què s’hauria de cuinar per aconseguir una burda còpia, seria el moment de lliurar-me a les recomanacions d’en Santamaria....

És curiós, i ara sí acabo, com literatura, política i cuina s'aixopluguin tan gratament sota el paraigüa d'Acció de gràcies sense sembrar polèmica. Això només ho pot conseguir un bon llibre i un bon autor. Fora d'aquest àmbit la baralla està servida.

La barbàrie pot tenir un final feliç?

Hi ha una sensació generalitzada que les coses no funcionen o que funcionen malament, el senyor Sampedro l’anomena època de barbàrie. La veritat és que no només l’Àfrica continua afamada si no que van augmentant els brots de pobresa arreu, com augmenta el preu del petroli, el desgel austral o les campanyes de publicitat enganyoses. Aquí venia.
Entre d’altres, Endesa. Aquesta multinacional fa dies que m’enverina el pensament, que dirien els Estopa. Tal és el trastorn que tinc basques només veure a la pantalla del televisor un grup de criatures desdentades i

mariasavidilles fent aquesta notificació:

-Papá, mamá, voy a tener un hijo.

-Y yo cinco.

-Y yo dos, Margarita y Pepe, para ser más exactos.

-Vamos a ser padres como vosotros.

Amb aquesta declaració, tan ufana com absurda, l’empresa anunciadora pretén donar-nos garantia de l’alegria que gaudiran els nostres nets (loshijosdenuestroshijos). Com? seran una canalla a qui els hi direm sí a TOT, fent-los partícips creadors d’un món millor (amb els valors de l’empresa, clar), jovenalla que tindrà la naturalesa com a companya de pis (sic), i on hi haurà milers de fanals perquè la gent es pugui fer petons (quan els petons busquen la foscor...!), i tindran la passió com a element determinant alhora de canviar el món.

Moltes empreses disfressen el consum amb material sensible com l’ús dels infants, la saviesa de les lleis de la naturalesa, música divina o retalls coquets, aquest bon coctail és el que usa Endesa. Per què Plató?, defugim d’Espinoza! Aquí tenim Endesa, ella té la solució, amb els nanos, els fillsdelsnostresfills. Insult d’anunci, coi.

No cal dir qui és ENDESA. Apunt personal de quatre línies: És una empresa especialitzada en green marketing que ven una imatge verda fraudulenta: la farsa delirant de què un augment constant de consum elèctric és compatible amb la protecció del medi ambient. Endesa és una de les primeres empreses europees causants del canvi climàtic, destrueix eco-sistemes i esquilma terrenys (Patagònia, p. ex.) i pobles com els dels indis xilens i, proposa amb un arbre del desig (veieu la seva web, té pebrots la cosa!) que aportem el nostre gra de sorra al projecte, què en són d’assemblearis! . Quant als beneficis, al 2007 i malgrat l'aturada de l'estiu de Barcelona, Endesa va obtenir un 11,9 de guanys però amb un descens del 28.5 respecte al 2006...; està clar que al 2008, tras l'augment d'aquest estiu, els resultats seran molt més sucosos. Així ja es poden tenir fills.

Tornant a la desmoralització que atravessem, aconsella el senyor Hegel: Una civilització no pot prendre consciència d’ella mateixa fins que no ha madurat prou com per aproximar-se a la seva mort.

Haurà arribat l’hora del sepeli? Perquè és notable que les coses no van bé; si seguim la lògica hegeliana poder tindrem una visió més optimista i determinada de la vida. Tot plegat és el que espero pel bé dels fills dels nostres fills... aquells què, amb una mica de sort, no tindrem o si més no, no de forma tan clara i aclaparadora com la que explica aquest pobre guió publicitari, on parlar de canvi és quasi pornogràfic.

L'ús de "l'art i la guerra"dels fogons

Ahir en portada i en doble pàgina el diari “El Periódico” ressaltava gairebé amb hipotètiques llums fosforescents i imaginària música de Wagner la notícia que Santi Santamaria el cuiner-autor de “La cocina al desnudo”, utilitzava també additius de la mateixa forma que el “gran mestre” Adrià .Com si d’un atemptat terrorista es tractés (de lluny la doble plana del diari em va fer témer algun terratrèmol novament desconsiderat amb la pobresa o la defunció del rei de les Espanyes -cosa menys possible perquè la portada era d’un blanc ecològic-) la bomba acusadora anava directa a la discutible professionalitat del menys notable cuiner Santamaría, una mica en la línia de què “quién esté libre de culpa, tire la primera piedra”. Més tranquil·lament, a l’interior, es podien llegir les opinions, tots comentaris de lloança de personalitats de reconegut renom i prestigi a favor del premiat cuiner. I així portem dies.. A tertúlies, a les televisions, a cartes del director, etc, etc.., tothom erra que erra, que si en Ferran és el millor, quin fred de peus..., enveja, pobrenoisenzillfetasimateix...! L’inqüestionable Ferran Adrià.

Jo, modesta opinió la meva, què voleu que digui, em mosqueja, porto rumiant el tema des de l’inici de tanta consideració.

Em pregunto: En què ens basem, o es basen, per donar-li tants honors a tal personatge?

Es tanta la depressió catalanista que, sense copes guanyades i sequeres cincpartites, necessitem herois excessius?

Parlaré amb la primera persona d'un temps del verb contemplar.

Jo puc contemplar un Picasso de l’època rosa si fan l’exposició al c/ Montcada i pago, el diumenge és gratis, i decidir si m’agrada o no. Puc gaudir o detestar la millor música barroca comprant-me o baixant de l’e-mule la peça o peces que determini i comprovar quina és la meva opinió. Puc disfrutar, o no, del geni d’en Chaplin anant a la Filmoteca en qualsevol passi programat ..., puc mirar el David de Miquel Àngel i fer un esbufec, però, jo puc saber si el que fa en Ferran Adrià, fa o no art? No, no que no és art, no que no ho puc saber. NO tinc accés: no contemplo; sense contemplació no n'hi ha catarsi. Només butxaques plenes de diners o/i de via directa a l’agenda del Bulli poden comprovar si és art o és cuina estrafolària.

Aquesta és la rebequeria ; planyo aquest debat per inaccessible a l’ opinió general. És art? És bo el que fa? Definir-ho és el de menys, qualificar-ho no; la importància de l'infortuni és el desconeixement que hom té de l’obra i l’abús per part d’una minoria de la importància d’un artista, l’obra del qual no s’exposa públicament i per tant manca un resultat objectiu de la famosa creativitat culinària... És el cas.

És pot dir que a la cuina és fa art? És pot dir, com diu avui la contra de “La Vanguardia”, que un sastre fa art? Estimar és un art, que afirmava Fromm? Un pet amb flaire de fonoll dins d'un museu és art? És l’estratega “L’art de la guerra” de Sun Tzu el millor assaig bèlic? És art, Guerra i Paz? Prefereixo personalment Crim i Càstig d’en Dostoieski; prefereixo personalment la petjada d’un gat a una escultura cubista, perquè l’art el determina la persona i la seva catarsi amb l’obra. Per haver-hi art ha d’haver obra. I mostra d’aquesta és la seva mostra; si no pot acabar patint invisibilitat. Com pot ser la cuina d’en Adrià art tan valuós si només quatre dels vuit gats han marranejat el souflé?. Perquè l’art necessita veus de consens i una minsa consistència de contingut social , i llavors ja estarà servit el debat.

Un debat on tothom hi capigués seria molt més correcte, més que res per allò de l'enveja...; tothom en té de sentiments maliciosos...