El somriure amagat

Anava passejant aquests dies entre la melangia i la crispació (sembla un combinat difícil però puc assegurar que no és impossible), quan, després de signar el comprovant de pagament de la compra del segon llibre de la Trilogia de Deptfort, Mantícora, d’en Robertson Davies, m’he trobat regalant-li a la caixera de la llibreria Catalonia un somriure tan esplèndid com immerescut. La noia, vés, malgrat que és jove, té treball i un bon equip de companys, fet que em consta, és antipàtica, que no introvertida, i no massa agradable. Segurament en té causes, els hi disculparé i, sinó tampoc discutiria que té dret a l’antipatia, evidentment, com tampoc els hi qüestionaria aquells que tenen confiança en què Messi mai deixi el Barça.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.

Ilustració: J Mendelsson

Des de les arrels

Ara venen les eleccions europees, i la possibilitat què un partit anticapitalista formi part del seu parlament com el que es proposa des d’una minoria (afortunadament cada cop més gran i cada cop més descontenta amb l’esquerra post-comunista) pot ser un fet si consten 15.000 signatures de recolçament en el Manifest “Canviar el món de base” que hi figura a la web del moviment Revolta Global. Que per mi no sigui.
He signat, gairebé religiosament; crec en l’avenç del món a partir de l’evolució individual, d’un humanisme recalcitrant i d’una socialització d’aquestes millores que, a través de moviments plurals i sensiblement socials, com aquest, aportin un conseqüent canvi de mentalitat global, i per tant, més llibertat i més igualtat sense utopies.
El que trobo curiós, no és la primera vegada que ho veig i que ho penso, és què per adherir-se al manifest semblava què una havia de fer constar alguna cosa així com la professió, posicionament ideològic o situació en algun espai cultural, polític, etc., a part del nom i cognoms; així m’ha semblat ja què així ho havien fet constar els que ja havien formalitzat la seva adhesió.
Què hi posava, jo?

Endora, habitant del planeta Terra?
Endora, privilegiada funcionària del primer món?
Endora, mare i ex-esposa?
Endora, dubtes i migranyes?

Sempre m’ha semblat massa restrictiu i alhora un acte gratuïtament d’ornament d’ínfules afegir la professió al nom en molts qüestionaris o similars. Sé que són dades i les dades avui són estudis, i els estudis, avui, són reflexions, i les reflexions, avui, són accions noves i concretes, per això he anotat al costat de la meva gràcia la localitat, dada què, encara que també limita, sense ser impersonal, explicita intimitat i alhora ubica a la persona en el món físic i no en el laboral o ideològic, sempre terrenys massa íntims per a l’estudi estadístic.
Endora, de Premià de Mar; per un moviment anticapitalista, per un món amb canvis des de les arrels, única garantia d’ una sòlida construcció, des de la base per un món nou...que no idíl.lic.

Ilustracions: http://www.banksy.co.uk/ Banksy :artista, grafiter, anònim, polèmic i anticapitalista, el graf com a denúncia.

Espectacular, Maria.

Hallelujah, Jeff Bucley.

Una setmana Maria i les onades ballen fent un espectacle com cap vegada. Encara que les hem vist semblants, el mar mai és igual i he d'oblidar l' abans per tu, ara; mentre, estaré gaudint, com em vas dir, per després sempre explicar-te'l.

Avui la seva dança és un ball salvatge que desa la meva mirada galàctica damunt l'escuma, guardada com un guant en un calaix, per sortir a l'estona i tornar a caure en el fort retrocés de la ressaca; llavors torno de l'espai i penso amb tu, de nou, ara de tarda. Quina exhibició! lluny del desert, el mar guanya la duna amuntegada. L'escuma ilumina i culmina el final de l'onada i sembla que els teus ulls gaudeixen també del paisatge; però no, només m'ho sembla, on ets tu ara?. El blau, en la teva elegant mirada, ¿ets allà perduda en l'horitzó que un dia d'aquesta estiuada miraves mentre un joc d'infants distreia la remor del mar llavors en calma?. Tornen les ones sense respòs, una, dues, tres; es repeteixen com un ressó, ara si -ara més, una, una altra; multiplicades juguen a veure qui la té més alta; s'acceleren, buscant-se...no podent trepitjar-se, mai són una, sinó una bandada; sembla que es cavalguen i, líquides, es barregen en un festí gairebé excessiu fent avui la mar aquí rarament brava. Nedes amb elles?, diguem que sí! no vull pensar que no ni ha senyal! ni que cap estrella s'ha mort! que no ets en lloc ara! Sense descans, a envestides s'arroguessen algunes, altres amb un embat gros esquitxen les més avançades i, cada cop d'onada és un tirabuixó més enrotllat, com un canaló plé de buidor on el vent aixeca aigua salada. On ets tu? repeteixo i repeteixo; amagada entre el cel rogent?, envoltada pel vent?, o dins el buit del rínxol que dia a dia neix amb aquestes onades? Mentre escolto un cant, un aleluia tan fort que no porta calma; l'aigua va i torna amb tu, jugant amb el meu esguard: estarás sempre dins d'una onada? si trenca el vent, és un sí que em xiularàs o després, o ara.

http://es.youtube.com/watch?v=1Nya4iaAAIg Steve Miller Band- Serenade

He visto la luz hace tiempo. Venus se apago he visto morir una estrella en el cielo de Orión .No hay señal, no hay señal de vida humana y yo perdido en el tiempo perdido en otra dimensión. Soy el capitán de la nave tengo el control llamando a la Tierra esperando contestación .Soy un cowboy del espacio azul electrico a dos mil millones de años luz de mi casa estoy. Quisiera volver no termina nunca esta misión Me acuerdo de ti como un cuento de ciencia-ficción no estoy tan mal juego al póker con mi ordenador se pasan los días no hay noticias desde la estación.

Impasse

Vint dies sense escriure en aquest bloc han de tenir alguna explicació; podria donar-se el cas una situació de lapsus, l’avaria del meu ordinador, el parèntesi d’unes vacances post-vacacionals, una gran grip, o, el de no tenir res a dir o cap ganes. Aquesta última possibilitat és la que, llegint-la, omple la pregunta amb garanties, la resta són més que possibles respostes.
Haig de fer una confessió; no tenir ganes d’escriure aquí, en públic, encara que no ho sembli, em provoca angoixa. Encara estic acostumada a la disciplina dels deures escolars de les monges malgrat passen els anys, i un dimoni vermellut em qüestiona dia si nit també la meva responsabilitat com a blocaire i em fa tenir un no sé què per no donar-li teca a la bèstia que un dia d’inspiració em va fer comprometre’m amb el rigor que representa alimentar-la com si d’un bebé es tractés.
Serveixin, doncs, aquestes línies per dir que tot allò que es comença s’ha d’acabar i a ser possiblement bé, millor amb un escac i mat que quedar-se en tables; per tant serveixi això com un avanç d’alguna cosa més ...prometedora...o interessant fins un final anunciat o involuntariament interromput.
Mentre, escoltaré aquestes paraules...després d’escriure-les.


No se debe ser cobarde ante los propios actos!
¡no se los debe desestimar a posteriori!
El remordimiento es indecente.
Friedrich Nietzsche

La butaca

En tant confusió calma, la butaca acull aquests dies els moments més harmònics dins la borrasca festiva. Adaptable a la ronyonada, consenteix generosa conviure amb lumbàlgies i despropòsits musculars; inclòs, preventiva, convida a òrgans sobreexplotats per excessos ridículs a lliurar-se en un nirvana garantit a força de temps i confiança, per part d’ella, sempre totalment altruistes.
Rigorosa i gens excessiva; de tacte fàcil, absent de vellut però neta de rudesa, acull estones de confusió, nits de cavil.lacions, i alguna curta migdiada. Cal admetre-li ser obsequi deferent quan l’estona s’allarga i el sobrepès del temps l’ofega sigui davant l’ànsia de qualque personatge que tossut apreta, tant l’entremaliada Liz Salanger com el clàssic Zuckerman, i inclòs amb disciplina participa de la joia de l’enginy del finlandés Paasilinna, l’artística sensibilitat de la Siri Hustvedt, la serietat d’un article sobre l’economia submergida o la impune, per eternament maldita, notícia de les ínfules israelites. Amb l'incondicionalitat d'un amor maternal suporta la invasió de raons què mitjançant ones invisibles atrapen l’atenció d’orelles cada cop i per força més sordes davant inútils per repetits i estèrils arguments, en tant que espera que algú canvi l’opinió per distracció i, tot d’una, la màgia d’en Herzog faci de l’ensurt una experiència i d’aquesta una estona valuosa. Finalment cansada i amb les molles tenses, mentre la força de la son relaxa el cos que moltes estones tard encara l’habita, la butaca també permetrà un xic més de temps perquè gronxin cames i pensaments, respirs i tràfec de moviments, i només esperarà, quan desperti la lleugeresa del buit, sentir la pressió exclusiva d’un dit que suau l’acaroni tot fregant un tros de respatller mentre l’adéu d’un esguard satisfet i mig despert li reconegui tan noble acollida.

L'amic invisible

La invisibilitat és una altra de les meves obsessions, sense ella, la humanitat no culminaria un del seus grans propòsits que és el que ens perfila de cara a l’altre, el propòsit de la visibilitat. Dia i nit, blanc o negre, tot té un contrari, que li diguin als amants de l’esport o als enemics de la pau.

Ser o no ser, com el millor dels enginys i el més màgic, com la sentència més absoluta i eterna del déu de la literatura, encara mai no superada amb el temps: Ser o no ser. Un altre contrari. Però si canviem la conjunció, la dita que modelaria l’obsessió d’avui seria : Ser i no ser, una altra qüestió.
Hi ha ocasions on la mania de la visibilitat és molt desitjada i arriba inclòs a prendre caires de neurosi, és quan l’ego pren més força amb el consequent perill d’esdevenir un suplici per aquells que observen l’excés maniàtic de qui vol “ser” i que en el gaudi de mostrar-se s’hi repenja. En d’altres ocasions és la invisibilitat el premi, arribant a ser, possiblement, més que un plaer una necessitat i el procés, un massatge per agafar embranzida i seguir tirant el dia a dia sense deixar de pensar que amb els anys la vida es torna estranya i la sociabilitat esquerpa, tornant la neurosi a ser una característica. És el cas en la meva persona i d’això segurament que d’altres se’n beneficiaran i no es falsa modèstia... però en general i gairebé la majoria es reconforta amb la neutralitat, conformada per unes dosi de reconeixement i altres d’oblit. Aquest és el camí del mig, el que els més savis recomanen i segueixen.
Però és, en aquestes dades de desembre quan veig l’excentricitat de les festes i l’augment circulatori de paraules i altres mostres, quan em revisita l’obsessió asocial i se'm torna més temptadora la possibilitat de poder-me convertir en “amic invisible” , i a modus de regal embolicat amb llaçada vermella, per allò què no diguin que no estigui guapa (l’ego sempre a punt), ser-hi present sinó invisible davant de les cerimònies nadalenques que tant ens reclamen, podent gaudir d’un anonimat que observa, riu i se’n pitona des de la més neutra escena i el més improbable perill, i apostar per la celebració de la pau i la felicitat , això sí amb un somriure divertit que des d'un forat que estripat li ha pres la perfecció al regal i que a mi , per sort, em permet com un lligam umbilical seguir unida a la vida.

Vila Primilia: per a quan una flor a la bústia?

Després de les butlletes, les revistes gratuïtes piquen a la meva porta amb insistència.. Són a tota arreu i, són tan invasores com una pestanya perduda dins d’un ull. Són i no són, van i venen, volen per l’aire en dies de vent després de ser ningunejades per la majoria de les mirades, però jo fixo la meva i allà hi recauen fent-me seva. Sóc feble i de nou, torno amb l’obsessió què algú inanimat em persegueix...Això passa.

Amb un festival de temàtiques; de bellesa, de llibres, d’articles per a la llar, de joguines, de perfumeries, d’aparells electrodomèstics o informàtics, o de tot una mica, combreguen a gogó i fan de la bústia un regalim propi del bullit de la sopa del dia de nadal. Dia a dia, amb certa impaciència, un seguit de marques, suggeriments i propostes esperen la resposta del desig del propietari per fer-li la compra d’ aquests dies més fàcil encara que no sempre s’aconsegueix més que una bona migranya.

Entre el volum de mirades que alerten el: Compra’m, jo sóc el millor! no dubtis, vine, el millor preu! sempre hi cau alguna carta del banc, alguna altra de les finques anunciant una despesa extraordinària i, cap de personal; sense cap sorpresa això ja s’ha acabat fa massa, ni felicitació nadalenca amb sobre i segell per a l’ocasió, ni carta dels parents d’ultramar, potser sí la notificació d’alguna infracció. I de tant en tant, amb una temporalitat mensual en persegueix una altra, la revista municipal: Vila Primilia.

De mida considerable, qualitat de paper excessiva i lletra de dimensions pròpies del protocol d’un departament d’oftalmologia apareix novament aquest mes de desembre anunciant el seu número 48.

Cal reconèixer que ja comença a estar ficadeta en anys... i potser seria el moment, amb l’excusa d’encetar any i la carència de tenir un passat, de fer d’aquesta revista, eina sempre interessant, alguna cosa més que una publicació municipal avorrida, amb poca informació i exempta de capacitat relacional i comunicativa amb la ciutadania. Amb una estètica més actual i participativa, propera, i amb articles de nivell, jocs entretinguts i opinions diverses, afegides a les del món polític, podria nàixer per a Premià alguna cosa més que quatre fulls de compromís polític i despesa poc útil; una revista, que un cop agafada de la bústia, no passés directament a la brossa sinó que fes de la seva lectura un parany de trobada entre diferents persones, organitzacions i perquè no, obsessions de més bon portar..