D'un roig encès voldria jo la vida

López Raimundo, lluita d'avui per un demà més lliure.
Autors: José Martí Gómez, Josep Ramoneda

- Com t'agradaria que et recordessin?
- Com que sembla que la llegenda ja està en marxa, m'agradaria que em recordessin com "un home bo".
___________________________________________________
Juan Panadero demanant la llibert de López Raimundo i del poble espanyol; recita un poema de Rafael Alberti:
...
!No os durmáis! !De prisa! !Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
...
!Arded sin descanso! !Arded! La libertad no la tienen
los que no tienen sed.

"D'un roig encès voldria jo la vida" Era l'eslogan de l'época...

La fotografia és a Millau ahir al vespre.
El roig que queia damunt la nit em va portar al seu record. L'home bo, mai prou sadollat de llibertat.
El negre cau damunt del roig. N'hi ha dol, la llibertat porta crespó negre; ja dura massa.
Donades les circumstàncies de desencís global amb tics d' estranyes ànsies de llibertat, em fa sentir amb aquesta nova absència (fa poc la mort d'en Guti, lluny queda la Montser Roig) molt més òrfana de referents, ideològics, polítics... humans.
Esperem que torni a lluir la vida.

15 novembre 1958

I em varen connectar.

El petó

Visitant avui casa de l’Ana (http://ampharou.com/) he fet memòria de les famoses i valencianes "Cerámicas Lladró". Aquestes ceràmiques em porten a la meva infància. A casa d'algun familiar, veí o amic de la família, no recordo on, havia vist alguna peça de Lladró, mai moguda de lloc, sempre mirant-me. Fredes, distants. Recordo també alguna de les seves botigues, als anys setanta, una instal.lada al Passatge del Crèdit, passatge perpendicular al Carrer de Ferran de Barcelona; una altra, como no, al Passeig de Gràcia, dins d’unes gal.leries; horroroses, les estatuetes. Les trobava horroroses. Sempre m'havia imaginat la cara d'espant amb què respondria a qui em regalés alguna, si això s’arribés a produir.

Ana=Klimt(afirmatiu); Klimt=Lladró. Uiuiu... això darrer necessita molt més matissos. Anem a veure.

L’altra dia vaig descobrir que Lladró actualment aposta fort. Sembla ser que darrerament treu peces exclusives (Menines, alguna dona goiesca...) i de producció limitada. Això si no dóna diners el què sí fa és fer-se conèixer arreu. En aquest cas es tracta de 80 estatuetes que evoquen "El petó" de Klimt i què amb boçinets d'or i platí aplicats a la figura es vendran a un preu de 14.000 dòlars cadascuna (la presentació ha estat feta als EEUU) .
Al mercat internacional actual gairebé tothom és lliure de fer el que vol, tant els productors com els compradors; però, no puc evitar una certa ganyota veient les dues imatges juntes a diferents espais del google: El quadre de Klimt i la peça de Lladró.

És indubtable que el concepte d'art és molt sui generis; tinta i papers s'han gastat parlant sobre el tema, i també s'ha dit repetidíssimes vegades, que segones part mai foren bones. Un altre d'impecable, per al tema que exposo, les comparacions són odioses . Res a veure, ho sé, o...si? Últimament dubto molt. Una campanya nadalenca per a privilegiats fa que els valencians de Lladró apostin per aquesta obra de ceràmica i la seva expansió. Però, tot plegat, i tornant a mirar les imatges, sento grima; i torno a l'idea inicial, la de la meva infantesa. Horrible. No tan horrible poder si no existís un referent; tota la llum del quadre d'en Klimt se l'emporta la fredor de la ceràmica amb el luxe i la textura que per natura desprèn aquesta tècnica; molt valuosa indubtablement; però no crec que hagi estat un encert escollir "El petó" per fer-ne còpia. L’art, per a mi, entre moltes coses, desprèn vida, moviment, ¿què són a la fí les emocions si no? No sé si es perpetua l’obra amb el seguiment que fan els Lladró d’algunes obres d'art, o ben bé passa el contrari, li resten mèrit si és que això és possible. Altra cosa és els beneficis obtinguts per la venda d'aquesta estatueta. Aniran a petar a una organització sense ànim de lucre de Virgínia amb una promoció que els germans Lladró han anomenat: Operación Sonrisa. Tot un detall, aquest, clar.

La memòria històrica: música i lletra

Escenari: Guerra civil espanyola; amagat en una poblat cantàbric entre muntanyes nevades, un home escriu sobre la mort sobrevinguda de la seva dona, el cadáver de la què encara no ha enterrat i observa; sobre els plors del fill nascut durant la fugida, del que, entre d'altres penes, té la de la culpa d'haver-li donat la vida; i sobre una vaca famèlica que els acompanya, i què a falta d'herbes li costa morir.

"Con unos sacos para el heno he hecho una cuna abrigada y la he cubierto con la colcha de ganchillo heredada de su abuela y que Elena insistió en llevar consigo como si en ella estuviera resumido su pasado. No es ya tan acogedora como lo fue cuando compartíamos la huida pero da calor al niño y es probable que aún quede algo en ella del aroma de su madre. Debo confesar que no he soportado la comparación de la vida y de la muerte.
Verles a los dos en la misma cama, boca arriba, Elena tan acabada y él tan sin hacer, ha sido como trazar una raya entre lo verdadero y lo falso. Repentinamente la muerte era muerte, nada más que muerte, sin los candores del cuerpo, sin lo animal de la vida. Un cadáver, al cabo de tres días, es un mineral sin la humedad del aliento, sin la fragilidad de las flores. Ni siquiera es algo indefenso. Es algo que no puede sentirse acorralado y, sin embargo, se agazapara como si quisiera pasar desaparecido. Un cadáver, al cabo de tres días, es sólo soledad y ni siquiera tiene el don de la tristeza. Al niño se le está secando el cordón umbilical. Y llora."

Un memorable viatge per la memòria històrica: “Los girasoles ciegos” que Alberto Méndez fa a través de quatre relats breus on la derrota és el nexe d’aquell recorregut.
De lectura, diria què, obligada a instituts o similars per fer un exemplar exercici de record a les petjades de les guerres, amb l’emprempta del dolor i la veritat i/o realitat del què representen. No en va, en Paolo Conte deia que la veritable divisió entre els sers humans és, els que han viscut una guerra i els què no.

La bona lletra i una bona música, ens porten cap a bons testimonis de guerres passades i memòries presents.

Wilco - California Stars

Dedicat a l'Àngel, recordant els antics programes radiofònics on es manifestaven sentiments de molts tipus a través de cançons dedicades al radial.
Que sigui una nit nerd i així m'ho pugui explicar!

La plaça Catalunya és blava

Que és rodona, tothom de més o menys a la vora ho saps però que és blava no. Bé no és blava, està blava i excitada. L'excés és el que avui determina el caràcter d'aquest espai moltes vegades qüestionat per desaprofitat i inútil,; excés i soroll, histèric soroll, histriònic soroll, històric soroll.
La nota de color(sic) la donen els aficionats del Gasgow Rangers, la premsa avui en va plena. I del soroll també en són protagonistes . El que no entenc és l'excés. Em molesta, m'irrita, l'odío. Ja, quan el passat any el Barça va guanyar la Champions, vaig comprovar que els holigans és un fenomen humà que ultrapassa la nacionalitat i que no admet ni enten de raons i necessita de l'esbargo desaforat i desproporcionat a través de manifestacions públiques ( si no quina gràcia tindria...), en aquell cas meu a la Gran Via, la gran via de Premià de Mar; evidentment vaig descobrir allò que tothom sabia, que aquestes celebracions són la teràpia del desmesurat. És fàcil saber que el fútbol desata passions però auguraria que no som prou conscients que és un dels episodis occidentals on l'home és capaç de transformar-se en bèstia globalment sense que ningú dels observadors polítics, socials o econòmics, per no obviar els esportius que són els que haurian d'exercitar amb el màxim interès la seva resolució, facin res al respecte. I tot en nom de l'esport. I de la pela, clar.
La plaça Catalunya junt amb els carrers que hi radien no només està blava si no que està encesa, d'ultratge, però. La dignitat del monument de Macià està en aquests moments per sota de la dignitat exigible per a un mosquit. Por i fàstic a Barcelona, en Thompson aquí també és un referent.
Diuen que la clatellada ja és penable i pregunto...aquest espectacle no necessita norma? No m'agraden les ordenances, de fet en vaig manifestar en contra però ben bé que avui, o dies com avui, han de servir per replantejar el fenomen. El soroll de sirenes ha acompanyat tota la tarda els crits dels fanàtics, "partit d'alt risc" ..., la polícia feina en tenia (i les previsions on són?), i les ambulàncies, i els escombriaires i els veins; mentre en Montilla reclama autoritat i respecte per al nostre país i l'Aznar feia el discurs del verí; ell que és un dels molts exemples de crispació continguda que acceleren l'efecte holigan sense que ningú se n'adoni. I a Finlandia, el país envejat, matança des de la paranoia. Estem creant monstres, i això ja ho deia mon pare, i el seu, i el besavi !mira que som rucs! La política de l'allau; sempre anant a més.

El concepte de ciutat

Parlar sobre el canvi en la personalitat de la ciutat de Bilbao és recordar la Barcelona pre-olímpica.

Aquest dies he estat passejant pels carrers de la nova “BilBo”. La meva imatge de la ciutat conservava l’idea d’una ciutat industrial, naviera, fundada sobre les mines on el Nervió era l’eix neural per on transitaven els vaixells de mercaderies que enriquien la zona. Una ciutat amb grans fumarades i xemeneies què, als meus ulls amb cert espant, lluïen grans flames fogoses . Homes amb xapela de ruda expressió i cara de fred acompanyaven el meu record. Res a veure. Amb l’arribada del Guggenheim, es produí l’efecte. Així l’ anomenen. Amb l’arquitectura espectacular, amb l’exponent de la cultura com a potenciadora de l’economia arriba un canvi. Com a Barcelona. En aquest cas el titani serveix de mirall als parcs nets i a la nova ria ajardinada; el pont de La Salve, amb nou look, emmaquillat per a la celebració del desè any de la inauguració del Gg; el pont Zubi Zuri, també aquí arribà en Calatrava...no exempt de les sempre incòmodes inconveniències que dóna la cultura del disseny, més útil a la bellesa que a la pràctica, a vegades...; la neteja del casc antic després de les inundacions dels vuitanta; el servei de metro d’en Foster. Un gran canvi, ¿un bon canvi?
10 anys han estat prou per deixar enrera la visió d’un nacionalisme tancat en l’orgull de la tradició. Bilbao s’ha instal·lat al mapa de la internacionalitat i, no lliurat de les misèries de qualsevol ciutat, és lloada pel forani i disgusta particularment al natiu més conservador. ¿És un bon canvi? em segueixo preguntant. Amb els ets i uts del canvis que provoca la redefinició de ciutat, és difícil definir-se i més com a visitant; en Harvey segur que diria molt després d'un senzill anàlisi, jo només puc dir que Bilbao, d’una altra forma però, em segueix impressionant.