Expropiació forçosa, una llei d'esquerres

M'ha arribat aquest text, no és que el s'ha aprovat pel govern de la Generalitat fa escasament dos dies, però la qüestió va en aquesta línia:

L’administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnització corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en l’habitatge, concretant a més la forma en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forçós no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbanística i l’expropiació forçosa.

No cal dir què o s'està a favor o s'està en contra d'aquesta llei, tal i com està redactada, els matissos no juguen més paper que el què s'ha escrit. ¿Es tan terrible aquesta normativa com diu CiU i el PP donada la situació de manca de sòl al territori? És de difícil justificació per aquelles ideologies on la propietat privada prima sobre la pública, ho entenc, aquesta és una de les difèrències esse ncials entre les dretes i les esquerres, l'intent en la forma de resoldre el problema de les desigualdats. M'han informat que poder no calia aquesta mida si l' idea haguès estat la promoció de la creació d'un parc públic d'habitatge , és a dir, tot allò construit quedaria en propietat de les administracions públiques, la qualcosa varia del sistema actual on l'habitatge protegit és fonamentalment de compra. No ha estat així, no sóc experta en el tema, però certament és que un cop llegit l'articulat, malgrat què certes persones del món de la política el comparin amb una llei franquista del 64 (i?), fa satisfacció veure la pressa de conciència política d'esquerres, que implica aquesta decisió. Amb ella l'ocupació dels pisos estarà molt més garantida que ara i per tant hi haurà molta més oferta de lloguer i qui no vulgui exposar-se a l'expropiació té una de les formes, a més rentable, per tal de no desaprofitar l'usdefruit de la seva propietat, què mai deixarà de tenir.

M'agradaria, però escoltar l'opinió okupa, de debó. La de la Federació d'associacions de veins de Barcelona és crítica per la retallada en el nombre d'habitatges; rebaixes com el pas de 250.000 habitatges a una xifra final de 160.000 en 10 anys, la obligatorietat de reservar el 20% de la promoció passa de 2.000 m2 a 5.000 m2, així com preveure el 15% d’habitatges protegits en municipis de més de 3.000 habitants es modifica a 5.000 habitants. No manifesten cap crítica en el tema de l'expropiació de l'usdefruit.

Aconseguir les primeres promeses haguès estat el gran triomf, el pacte amb constructors i promotors fa imaginar quin ha estat l'obstaclel que ha produit l'escurçada.

Moralitat: Com il.lustra en Forgues: Qui sigui lliure que llenci la primera pedra. Tant per tant...sociabilitzem!

Els moviments socials i els polítics

Aquest cap de setmana a Premià de Mar va haver molt moviment, moviment social, cultural, inclòs mercantil; des de “El Mercat del Mar” a la plaça de la Sardana, el tall de la N-II, la I trobada de l’Agulla, o la recollida de signatures de la Plataforma “Salvem la Nova” fins les activitats del Correllengua, en efecte, la vila era un moviment constant.

Feia goig passejar pel poble, tot plegat l’activitat era creïble perquè havia estat majoritàriament muntada des del carrer, a partir de la gent, polítics a banda, si més no el que es manifestava era, gairebé, una política popular.

La cosa, per a mi, es va transformar quan el vaig veure. A sota pali, a una mena de taula rodona improvisada estava ell. Cofoi pel seu nou càrrec dins del partit, va parlar per dir alguna cosa que sonés creïble i què no semblés electoral; amb la mirada llunyana el vaig fotografiar. A casa mirant l’instant vaig intentar trobar-li a aquell resguard l’ essència, la força d’un líder, la credibilitat d’una persona. A la nit, veient les notícies de TV3, vaig tornar a topar-me amb ell; no parlava de Premià, encara que ho feia des de; parlava del “Pacte de l’habitatge” amb crispació, com sempre. El que més em va desil·lusionar, com aquell infant que descobreix qui són els reis, va ser trobar, fent-li costat, el nostre Alcalde. No em digueu què o per què, però, tota la gràcia que en Buch m’havia regalat durant el passeig del matí, i alguna que altra trobada, amb aquella instantània se’n va esborrar i ni tant sols va quedar el fum. Com els regals, hi ha molts que quan els obres et decepcionen, o més molt que poc poden ser més útils a altres, aquest el cas.. En Felip Puig parlava i en Miquel Buch l’escoltava amb cert afalagament i evident aprovació. No. No m’agradava el regal; i l’alcalde del meu poble, malgrat semblar proper, semblava embelesat per un tipus de política, per certes línies de poder, a les què jo ara renuncio.
Ara sóc com la nena de la fotografia que és mira el gegant i es pregunta de què està fet.

Sobre nacionalisme, religió i altres necessitats

"El pueblo vasco, como el español o el belga, por poner tres ejemplos, existen porque la vida es absurda. Si nuestro paso por la Tierra tuviera algún fin un poco consistente, ¿a quién se le iba a pasar por la cabeza dedicarse a ser un patriota gallego o catalán o sueco (en el caso de que exista esta última variedad, lo que me parecería inconcebible)? Lo difícil, en todo caso, es aguantar la vida a palo seco, sin la protección de una bandera y su correspondiente himno. De ahí que el mundo esté lleno de nacionalidades, algunas lo suficientemente excéntricas como para llenar el vacío de varias generaciones. De alguien que expirara gritando "¡Vivan los Vosgos!", se podría afirmar sin género de dudas que había gozado de una existencia plena. Además, le pondrían una calle.

Pero el nacionalismo no siempre basta para aliviar el vértigo de no saber quién eres, adónde vas o de dónde vienes. Hay patriotas franceses, alemanes o turcos profundamente insatisfechos de sí mismos. Por eso conviene redondear la identidad nacional con una religión. Ser, por ejemplo, profundamente inglés al tiempo que radicalmente protestante constituye un seguro de vida. No se sabe de ningún español católico, por poner otro caso, que haya sufrido una depresión profunda. Quizá una úlcera sí, pero la úlcera tiene mejor pronóstico que la depresión. Conocemos un sustituto de la religión y la patria, el bricolaje, que no hace daño a nadie y con el que lo único que se matan son las horas. Pero está poco implantado todavía.

El Gobierno, la oposición y los partidos periféricos compiten en los últimos días por ver a quién le gusta más España y su bandera, lo que parece que da votos (y sentido). Me gusta mucho España, repetía Zapatero no hace mucho en una emisora de radio. No habríamos reparado en ello de no ser porque lo afirmaba con tal pasión que daban ganas de decirle que Finlandia tampoco estaba mal. Y no está mal, pero si lo dices en una entrevista te corren a gorrazos. Es como si un arzobispo castrense de Zaragoza dijera que preferiría ser búlgaro y sintoísta, o egipcio y yoruba lo que, a poco que se considere, son combinaciones tan viables o inviables como cualquiera otra. Lo que hace falta es que todo esto sea para bien."

JJ Millán: Article d'avui a"El País"

No tinc res afagir sobre aquesta reflexió, és intel.ligent i encertada, com gaire bé tot el què escriu aquest senyor de ploma àgil, em trec el barret i convido a disfrutar si més no de la seva perícia literària.

Els joves i les places noves

Si ens hi fixem en un tret homogeni de les diferents personalitats què formen la Plataforma de “Salvem la Nova” es veuria què hi ha més d’un nexe, però el de l’edat és un indiscutible. Des dels avis nascuts abans de la guerra, als del franquisme, als pares i mares de la generació X, a alguna tieta de la generació de la baby boom, o als encara i afortunadament no catalogats infants de pit, tenim una amalgama interessant a travès d’una visió única, l’edat.
A tot aquest personal li interessa conservar i preservar el pulmó de la Nova, com a d’altres no, però observant el detall em sembla més curiós el fenòmen dels joves què d'altres que ocupen aquesta plaça.
Sabem que els joves en particular busquen els seus llocs per això, per fer seu el temps i l’espai, i tot plegat poder compartir. Com a mostra tenim moltes places i cadascuna d’elles amb la seva particularitat entre la gent que la frecuenta, però si parlem de la Nova, diria que n' hi ha una colla què s’ajusten més a aquells nascuts després del 88, dia amunt hora avall, aquesta generació inventada des d’un estudi holandès, com a “Generació Einstein”. Sembla ser què son nois i noies més sociables, tenen una gran capacitat de comunicació i demanen expresar el què pensen tenint una bona dosi d’interés en voler canviar el món. L’informe els alça com a vindicadors de la felicitat i els experts assenyalen què són joves que busquen un desenvolupament personal cada cop menys lligat a l’entorn professional. Deu anys de treball de camp avalen aquest estudi. En contra tenen la falta de rigor i de disciplina però al contextualitzar-los en un marc de prosperitat econòmica obtenen un perfil optimista i esperit de protesta.
Què volen molts joves de la Nova, que des de l’independentisme fins el moviment ocupa, des de grups d’esplai, ecologistes o inclús els què comencen a tocar el dos cap a la maduresa; què volen dient No. Volen tenir criteri, volen ser escoltats i volen conservar el seu espai per madurar el què pensen i el que senten. S’està gestant un futur. ¿Seran ells, quan els anys els hi ho permetin, qui aconseguiran quelcom més del què ara per ara nosaltres (generacions hippies, yuppies, i d’altres bèsties) li anem treient a la vida? Temps al temps. Però no seré jo qui els mogui d’aquesta plaça no sigui què amb els anys m’empenedís per haver barrat el pas a una gent què si més no sembla que pot tenir més clar quin és el seu capital, una plaça de parquing o un bon company. Apostem per la perpetuitat d'aquest pensament.

La Copa de la España Libre

"La Copa de la España Libre" o altrament anomenada "Copa de la República" es va proposar ahir al Congrès per tal què es reconegués la seva oficialitat. Aquest torneig es va celebrar al 1937 durant la guerra civil.
La proposta ha estat defensada pel grup IU-ICV amb l'intent de aturar la discriminació feta per la RFE de Fútbol amb el reconeixement oficial fet a la seva història de la Copa del Generalíssim del 39 i obviar la de la Copa de la República.
D'aquesta forma s'admitiria com a vàlid el resultat de la final on el Llevant va guanyar al València, incorporant-se els títols de campió i subcampió als equips corresponents.
Aquella copa ha esdevingut en el temps amb la coneguda Copa del Rei.
En aquests moments on la soberania monàrquica, en petits sectors, està sent qüestionada seria provocador demanar un canvi de nom de la ja reconeguda Copa del Rei per l'ignorada Copa de la España Libre ; alerta que ningú pateixi ningú ho ha fet, nooo la notícia, com s'ha vist, no era aquesta, si així fos escoltariem sectors, no pocs, que defensarien la continuitat de la Copa del Rei pel què representa i seria obvi l'inutalitat de l'esforç de tal proposta; però, se'm permeti un moment de somni en el què es representaria l'ús d'aquest magnífic i suggerent nom de "Copa de la España Libre" i què podria ser per aglotinadori esportiu dels esperits unificadors de totes les nacionalitats que configuren aquest territori i mirall d'una visió federalista. Si es vol seguir fent fantasia es relegaria al Rei com a símbol d'aquesta possible copa, per allò del seu paper conciliador. Tot plegat un somni federal ja què actualment la monarquia és qüestionada fluixet fluixet, malgrat expressions més sorolloses d'aquells als què la realesa els irrita de tal forma què, lliurament, utilizen la crema de fotografies com a manifestació de repulsa, sent, però, el seu pes reivindicatiu merament anecdòtic i manipulable.
Tot plegat, aquest somni, passades un parell de generacions... o tres, és possible que sigui una realitat. El de la copa i el federalisme monàrquic.

Salvem la Nova!

Què passa amb la plaça Nova?

si, no, per què, quan, què passa, vulldirlameva, tansemenfot però , quèéslanova, vulldir, farem, fareu, faig, em nego, jo dic, diria, i si..., doncs, sou, informa'm, memòria, eing?, ajuts, participació, història, qui si, qui no, qui no sap, qui no enten....:

http://salvemlanova.blogspot.com/