El temps per desaparèixer

"Recuerdo que miré con tanta intensidad hacia la lejanía que hasta creí presenciar el momento en que una hoja caía y, sin hacer ruido alguno, tocaba la línea del horizonte."

Enrique Vila-Matas

La verdad es que sí

La verdad es que estoy un pelín cansada de nacionalismos, la verdad es que si, que dice el futbolista. Y si me esfuerzo soy capaz de llegar a la conclusión que tengo un lío monumental, la verdà es que si... Yo nunca he sabido nunca de dónde era, sé dónde he nacido y que tierras me caen más simpáticas, pero ser lo que se dice ser, nunca lo he sabido, quizás que tampoco me ha interesado, es decir, quizás es que no quiero ser de ningún sitio, así de una forma especial. Es cierto que cuando veo subir un “castell” culminado por un “enxeneta” se me pone la piel de gallina, también me pasa lo mismo cuando veo a Paco de Lucía tocar la guitarra, no digo ya cuándo lo escucho. Cuando leo a Richard Ford me encuentro instalada en la parte este de Estados Unidos y casi vivo allí pongamos que durante una primavera; lo mismo me pasa cuando me tumbo al sol y oigo el rugir del agua en cualquier rio francés…, casi duermo como en mi casi olvidada cuna. La semana pasada, como cada año, esperé escuchar el chupinazo y allí me ví aunque tan sólo fuera desde la cafetería de mi barrio. Incluso cuando canto el mantra “ommmm” también es el mío; eso sí, cuando veo un muerto, si es pobre lloro más. Caray que lío. No dejo de pensar que mi poeta preferido no es más que un escritor exiliado de un país en el cual nunca nació y que me gusta el sonido del término “aguas internacionales” o … el de “terreno neutral”; pero claro, ni femenino ni masculino sino neutro... seguramente no podrá ser en la vida. Los cauces nacen no se hacen.
Ya sé, como dice Pla (uno de ellos) que hay que organizarse y que aquí es cuando se lía, que no todo el personal tiene los mismos intereses ni la misma historia para que el mundo se disponga así tan buenamente como la caja de hilos de la abuela, el color con el color, el blanco con lo claro. Quizás es que hemos insistido demasiado ya sobre los términos y sus formas. Quizás es que es cómo el burro que lleva la zanahoria a la que no llega ni llegará nunca a pegarle el diente, y como no podemos nadar contra corriente hemos de expresarnos a través de experiencias y crecer desde sus errores hasta ir alcanzado metas. La gran dificultad es que el progreso actualmente tiene poca lectura o es poco atenta y mucho menos reflexiva; en ocasiones está altamente equivocada, que de eso saben mucho los budistas, que no es más feliz el que más tiene sino el que menos necesita. Doy fe. Hace falta dejar de compartimentar sentimientos dejando que la costura se deshile a la primera lavada; tampoco sirve ya el pret a porter para avanzar. El progreso hoy es una mirada conjunta a través de la emoción y hacia la igualdad de las personas, conservando en buen recaudo los yoes y dejándolos salir cuando se celebran años y poco más, tanto en política como en la vida que la encierra. Catalunya hoy; España, Europa, el mundo hoy, se ha de descentralizar de lo político y centralizar en lo humano, que es lo mismo pero no. Horas y horas de humildad y muchas crisis para embarcarnos en este proyecto. Entonces la naturaleza nos agradecerá cánticos de todos los colores y nosotros alzaremos en algún momento la bandera mundial sin complejos. En fin, la vida como en el deporte, una diversión, pero para todos, incluidos los extraterrestres que tengan corazón.

Comprendre sense permís

Comprender a Perelman
Imma Monsó
Su crimen es la austeridad. No gustan un pelo los que no necesitan nada. Nada del mundo material, digamos
Por favor, deje de molestarme: estoy recogiendo setas", dijo Grigori Perelman a uno de los escasos periodistas que consiguieron que les cogiera el teléfono. El periodista andaba tras el escurridizo Perelman a la caza de la noticia. Pero ¿de qué noticia? Perelman es un matemático insigne que lleva una vida solitaria consagrada a su pasión por las matemáticas. Y aunque hace un tiempo resolvió la conjetura de Poincaré, algo que nadie había logrado antes, lo que le ha hecho verdaderamente famoso es negarse a recoger el dinero del premio que el Instituto Clay le entregaba en París la semana pasada. Perelman ha declarado: "No necesito nada", y con tan austera declaración ha cabreado a periodistas, ciudadanos, organizaciones humanitarias que le increpan: "Coge el dinero y dánoslo"... Numerosos programas televisivos se han ensañado con él: se conoce que rechazar el dinero es propio de locos y de tarados, y una buena cantidad de telespectadores enfurecidos llamaron al programa para diagnosticarlo a cajas destempladas: "¡Psicópata! Que coja el dinero y nos lo dé".
El crimen de Perelman es la austeridad: no gustan un pelo los que no necesitan nada, nada del mundo material, digamos. A no ser que se dediquen a la caridad. Pero si, encima de no necesitar nada viven consagrados a una pasión por lo abstracto, por algo que no se puede ver, oler ni tocar, entonces la incomprensión se tiñe incluso de agresividad. Dicho esto, ¿quién comprende a Perelman?
1) Los matemáticos en general han salido en su defensa. De hecho tienen precedentes: Grothendieck, otro insigne matemático precursor de Perelman en lo de rechazar la pasta, dijo cuando le concedieron la medalla Fields que no quería dinero y que su salario de profesor bastaba y sobraba para sus austeras necesidades. Ahora vive en algún lugar secreto de los Pirineos, en plan ermitaño.
2) El Instituto Clay, que lejos de sentirse ofendido por el desaire, ayer seguía manteniendo en su página web una muy respetuosa posición hacia su díscolo galardonado.
3) Muchos ciudadanos (entre los que sin duda se cuentan aquellos a quienes les gustó La soledad de los números primos),que tienen razones variopintas para pensar que el gesto de Perelman es hermoso, o simbólico, incluso heroico. Diré la razón por la que envidio y admiro la suerte de Perelman: aunque ya aviso de que yo no rechazaría el millón y pese a que la austeridad no me dice gran cosa, nada me parece más envidiable que tener una pasión tan voraz tan voraz tan voraz que todo lo demás a su lado queda deslucido... ¿Se lo imaginan? Andar todo el día ensimismado, con la cabeza en una nube de fórmulas, no depender de nada ni de nadie, ni del matrimonio ni del amor ni de las ilusiones engañosas del dinero, ni de las emociones fatuas y fugaces de la vanidad, ni de los proyectos que (dicen) ayudan a vivir, como por ejemplo "vamos a construirnos una piscina, a tener trillizos, a cambiar el coche", cosas todas ellas que se palpan y se tocan... Pasarse el día en casa, solitario, dándole a la conjetura mientras tu madre te hace la cena y la colada... Eso es una suerte tan inmensa que no se puede comparar con nada: porque el amor al conocimiento nunca decae, es insaciable e infinito y además es gratis. Como lo digo lo siento: si me dieran ese millón de dólares y la pasión por la conjetura de Poincaré o cualquier otra conjetura a mi alcance estuviera en venta, yo me la compraría. La pasión, digo. Pero hay cosas que ni se compran ni se venden. Y el rechazo de Perelman a ser tratado como una mercancía es todo un símbolo de ello, tanto si a él le gusta como si no.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Permiso para disentir

Pilar Rahola
Difícil artículo, no en vano remar contra corriente siempre comporta grandes riesgos. Y sin embargo, ¡qué necesidad de poner la postilla a tanta adulación acrítica, a tanta elevación a los altares, aunque el santo en cuestión fuera un descreído impenitente! Hablo de José Saramago, cuya muerte se ha parecido más a un duelo nacional que a la triste pérdida de un escritor. Por supuesto, se trataba de un gran escritor, y personalmente llegué a amar tanto su obra, que incluso recorrí los paisajes portugueses de su bella novela Memorial del convento. Sin embargo, con Saramago me pasó lo mismo que con Cela, que amé su literatura tanto como desprecié su pensamiento, en ambos casos porque cuando dichos escritores se calzaban las botas de pensadores, no salían perlas de sus bocas. Cela era un machista maleducado, un grosero malhablado, un tipo desagradable, y, sin embargo, La familia de Pascual Duarte es un monumento literario.
Y Saramago, cuyas formas eran educadas, estuvo toda su vida vinculado a los pensamientos más reaccionarios de la izquierda, hasta el punto de dar su apoyo a dictadores comunistas, a partidos como el PC portugués, que habitan ideológicamente en el jurásico inferior, y a todo quisque que machacara a los norteamericanos, hiciera populismo tercermundista y, por supuesto, hablara mal de los judíos. Si las ideas de Saramago hubieran triunfado, habríamos vuelto a los peores tiempos del estalinismo, porque este "lúcido pensador" –según la mayoría de las crónicas laudatorias de estos días– despreciaba a la malvada democracia "burguesa", tanto como amaba a la dictadura del proletariado. Villatoro lo explicaba muy bien ayer en sus "Trossos" del Avui: "Muchos escritores se han fascinado por formas de pensamiento totalitario, y nadie les discute que sean grandes escritores". Pero no son buenos pensadores. La cuestión es preguntarse por qué Saramago, después de toda una vida defendiendo ideas extremas, mantuvo intacto su prestigio como intelectual "comprometido". ¿Comprometido con qué? ¿Con algunas de las ideas que destruyeron el siglo XX? ¿Y si hubiera defendido al extremo de su propio extremo, el fascismo? Entonces habría sido condenado al ostracismo, porque a la extrema derecha se le niega, por suerte, el pan y la sal. Los intelectuales de extrema izquierda mantienen su prestigio ideológico intacto, incluso después de que su propia ideología haya fracasado. Disiento, pues, de tanto elogio desmesurado. Lamento la muerte del escritor cuyas novelas me han hecho gozar tanto. Pero nunca pensé que detrás del escritor hubiera un intelectual, sino que había un viejo comunista aferrado a ideas sin futuro, tan obtuso en su pensamiento como sutil en su literatura. ¡Viva, pues, la buena literatura, la única que quedará (por suerte) tras la guillotina del tiempo!

------------------------------------------------------------------------------------------------

No vull explicar l'evidència ni estendre'm més en aquest llarg post..., només dir: Permiso para disentir: Comprender a Perelman. Sempre!

Per Sant Tinnitus! i per la nit de Sant Joan! visca la lletra i visca la diferència! en aquests temps en què abunden les intencions de notables i de ments preclares... vull amb ànsia denunciar l'èxit de les diferència, i acotar: comprendre sense demanar permís. Sempre! Un nexe d'aquest text és la lletra, el caràcter, i l'altra, la gran diferència en la qualitat del pensament, en la qualitat de la seva expressió, avui quan més que mai calen significar categories davant les diferències!

Cirugies humanes

Tinc una amiga que porta burka, porta burka des de no fa gaire, és que li fa por ... no pas el seu marit ni la seva religió, li fa por el món. Ella és jove, de raça blanca i és bonica, té el cabell negre i l’ànima trista, té poques ganes de viure perquè enyora l'essència, alguna cosa mínimament permanent, no en té ni treball ni gaire família, només compta amb una quasiamiga o coneguda, algú així com vosaltres o com jo; una habitació i un llit on dormir i un món fosc. Li falten estris i molt de suport, clar té l’ànima trista, i gens de ganes de mostrar-se, per això es posa de dol; no vol veure aquest món. És massa fràgil, i llavors li parla la soledat: T'has de disfressar. I llavors és quan se’l posa, el burka; de nou, i no em fa cas, es torna com molts una illa.
Tenir una amiga que porta burka no és fàcil, dol. La prohibeixen i això que tant se li en donen les ideologies.., bé, sí, creu en una cosa... no haver de prendre, d'agafar... No en té ni idea de cap a on va la vida..., la seva, la de tots..., perquè fa temps que viu expropiada. Imagineu-vos per no tenir no en té ni un tiquet de bus atrotinat, ni un bolígraf per signar, res no paga, res no rep. I clar, té un burka al cor, una túnica amb una escletxa per on li entra, per on es fica l’estranyesa, per on hi caben conceptes i visions malabars, estrambòtiques, on s’esmicolen les prohibicions i la falta d’amor, per on li prenen la llibertat i el somriure, per on se li escapen les il·lusions.
No se’l vol treure, el burka, té massa por; despullada sentiria com li intervenen l’interior sense pudor. No sap si demà cosir l’escletxa i tancar-se per sempre, amagada del tot.
No sé què dir-li. Potser li explicaré que jo també en porto, de burka, i que lluito perquè sigui cada cop menor, amb menys roba i més exterior. Dir-li que dos ulls són un cor, i aquests en un burka no s'amaguen, només es tanquen per dir prou. Dir-li, que abandoni la desesperança, no tothom prohibeix tot; i que esperi uns dies que potser el món, el de fora, serà més bo, perquè entre una cosa i una altra, entre molts, cada cop la por és menor.
Tinc una altra amiga... que també porta un burka, però aquesta no ho sap. Quan parlàvem l'altra dia anava gairebé desputllada, entre toballoles em deia prop del mar que un parell de dies de dolor, quinze de repòs i tant les dones com els homes en lloc de mirar-la als ulls s'hi queden al bell mig del pit instal·lades...
Cirugies humanes.

Aquelarres

Ai Sitges, Sitges, Sitges!!! Sempre he considerat que aquest poble vora el mar tenia una idiosincràsia molt poc tel•lúrica, il•lusòria; Sitges encara que sense arribar a l'engany em feia pensar en una mena d'amagatall excèntric, una cova amb un tresor que guarda lladre refugiat,(que em disculpi la seva bona gent, la imaginació campa lliure, la confiança i la llibertat d'explicar-me també) Sí...la màgia és la màgia i la seva història així l'ha perfilat : ciutat de carnavals -que no de xirigotades-; espai gay per excel•lència -que no de marietes-; ciutat de cinema - res de martingales : de fantasia i terror-. Però, i do? que dirien els que la miren des de l'altre costat. Aquest Sitges aquests dies acull al CLUB. El club? Quin Club? Sí, aquell club del que mai havíem sentit parlar aquí a ca nostra i que de sobte, com el conill de la txistera, apareix per "art de birlibirloque" i ens deixa bocabadats per no dir dramàticament estupefactes, per trobar-se ara i aquí, i pel misteri de les seves característiques . El club Bilderberg amb la cinquentena llarga des del seu origen és un club selecte, exclusiu, per gent d'una única espècie. Ja se sap, la paraula club dóna per fer excepcions i reserves: o ets o no ets, res de termes intermitjos, i aquest acompleix tots els articles de la norma. I mira ...Sitges... sembla que s'escau. Des de l'època dels "americanos" ja la cosa pintava...especial. Però aquest no és el tema, aquest inici xorra describint el poble català que alguna que altra passejada observadora m'ha regalat, m'ha servit d'introducció mig tranquila per topar en un tema al què dramàticament s'ha d'entrar a drap encara que només sigui per petar-la. La resposta és òbvia però la pregunta s'ha de fer. Com ha estat? De quina manera? Per a què es troba aquesta penya tan eclèctica? des d'una reina al més que possible nou presidenciable socialista espanyol, des d'un Nobel de la Pau indesitjable, des d'un periodista vingut a més, des d'una xiflada terratinent manxega a una colla de Gates, Soros..., etc... bla, bla, bla?????
Tirant del fil treiem l'entrellat, encara que no calia esforçar-s'hi gaire.
Una colla d'"experts" del món de les finances i del poder es reuneixen a la "chita callando" amb motiu, allò notable que ens abdueix a espais siderals propers a l'al•lucinació opiàcia, d'anar argüint estratègies de futur davant dels esdeveniments que, succés a succés, omplen els dies de cada any i que segueixin resultant beneficioses per als seus interessos particulars, de poder i de capital, que no de l'interés global, per així seguir perpetuant-se i acabar d'una punyetera vegada amb el nostre planeta quan abans millor.
De fet, la notícia és que no hi ha notícia, és sabut des què el món és món que el que té la vaca no vol perdre-la, es quedaria sense llet, i sobre tot, sense el guany del seu rendiment, i així El Club es tanca amb pany i clau maquinant com cuidar "el ramat" sabedors que la vaca ja està seca, l'herba eixuta i el ramat afamat, i amb uns resultats dels beneficis de sempre en el compte general, que això només ha estat un cop d'aire. Notícia vella notícia. Per a qui hi hagut sorpresa és pels de casa, la gent de Sitges (com ho deuen viure tan a prop i amb tal descaradura?), la de Catalunya, els de rodalies en sabem de l'aquelarre ... i precisament encara que tenim la pell dura, a dies d'una vaga general, la reunió sembla, és, una frivolitat.
Seguretat pública a gogó, oficialitats, pompes i pompes i més sumptuositats.
I quan l'any vinent canviin de país, perquè encara tenen vida per uns quants anys, els que facin la descoberta de l'existència del Club a ca seua també fliparán. O no és per flipar?

------------------------------------------------------------------------------------

Dona amb ventall

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva".

Elogi de Viure. Joan Maragall. Any Maragall.

La femme à l'éventail. Modigliani. Quadre robat del Museu d'Art Modern de Paris el 20 de maig.

El poeta i el pintor, la dona, la vida i el seu sentit; el folklore com a il·lusió, potser un camí de faralaes en aquest maig quasi final, amb música, amb poesia, amb esport, amb festa. Com a esperança, com a futur, entre molts, el deure. El deure de viure d'acord a l'amor a la vida, el respecte a l'esvenidor.

Ventant les mediocritats m'apropo al cap de setmana orientant-me al sol, a l'herba..., com sempre, i atenta al que em xiuli el riu.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Comunicat de revolta

Es veia a venir, ja està aquí i és pitjor encara de l’esperat. Zapatero ha anunciat el matí del dia 12 de maig al Congrés dels Diputats les primeres mesures del seu pla de xoc que consisteixen en una rebaixa del 5% de mitja en els salaris dels funcionaris i la seva congelació el 2011, l’anul•lació del xec-bebé, la retallada de 600 milions d’euros en ajuda al desenvolupament, s’elimina la retroactivitat en el cobrament de la prestació per dependència i es congelen les pensions per al 2011, entre altres.
Aquestes mesures signifiquen un atac directe a les condicions de vida de milions de treballadors i treballadores i pensionistes, i se sumen a les retallades salarials i als acomiadaments massius que des de fa dos anys es vénen donant com a resposta a la crisi. Ni una sola mesura toca els interessos dels qui són alhora, i cada dia més clarament, responsables i beneficiaris de la crisi: la classe capitalista.
Anys de bombolles immobiliàries i financeres, de capitalisme de casino, d’injeccions milionàries a la banca i d’impunitat total del món de les finances tenen ara el seu complement en aquest pla de xoc que, amb el suport de la Unió Europea del capital, del FMI i del propi Obama, es disposa a aplicar servilment el Govern “socialista” de Zapatero.
Si no hi ha resposta, molt aviat es retallaran nous drets, afeblint i desmoralitzant a la classe treballadora. Així Zapatero està obrint les portes i estenent la catifa roja per a un futur govern del Partit Popular, que anirà més enllà encara en la seva carrera per a guanyar-se la confiança del capital.
L’única forma de sortir de la crisi és un repartiment radical de la riquesa, augmentar els impostos als capitalistes, reduir la jornada laboral a 35 hores i repartir tots els treballs (a la feina i a casa), combatre l’evasió fiscal i reduir dràsticament les despeses militars (començant per la retirada immediata d’Afganistan).
Estem patint un atac especulatiu d’una “manada de llops” als quals tots els governs occidentals sense excepció han salvat amb ajudes públiques milionàries que han deixat buides les arques de l’Estat. Ara són aquests sectors els que s’estan enriquint amb el deute públic adquirit per a salvar-los de la ruïna fa tot just uns mesos. És un escàndol inacceptable. És urgent una auditoria pública i independent sobre el Deute Públic.
Davant d’aquest atac brutal contra la gent treballadora, i per a plantar cara a la dictadura dels mercats i els governs al seu servei, és ja inajornable la convocatòria per part dels sindicats d’una Vaga General que digui: prou! I obri un procés de mobilitzacions socials que generin força i confiança en una alternativa solidària i anticapitalista enfront de la crisi econòmica.
Les nostres vides valen més que els seus beneficis!

Revolta Global