Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 31 de diciembre de 2009

2009. Punt i final.


Estimat 2009, ara i des d’aquí et lliuro, a unes hores de la teva marxa, un gran i respectuós salut, amb deferència però amb explicitat. Primerament, essent gent educada et vull agrair els bons moments que m’has fet passar, tot fent balanç pengen més els saborosament melosos que no pas els que, entre els teus dies i les teves nits, tenien un xic d'excès de sal.
Hi ha hagut ganes de viure i il•lusió, treball, hi hagut salut, família i amics; darrere les hores, avui tinc llibres, converses, pel·lícules i bons àpats, un càlid sofà i una finestra amb vistes ; no descartaré les frusleries, tan de bo l’anual dieta que em regales com una estona a memorar, també aquell esforç de l’esport deixat amb suor sota la fina pluja que regalima amb molta gana des de la dutxa del gimnàs, seré ingènuament agraïda, potser també cal. Però el que de debó agraeixo és la pau i el pa i, sense oblidar l’amor i l'aixopluc del parlar. Han estat viatges allà on he explorat móns de carretera i de retruc camins interiors, el festival de Cadis, l’estiu als Alps -del que aquí consta un petit i bon tast-, la claror plàcida d’Almeria o l’expedició a Londres estones del teu temps on he viscut tant la soledat entranyable com la bona companyia. La naturalesa dels rius i el clima pur dalt les muntanyes m’han fet rodolar paraules, emocions i estones de pensament en l’aire. Però..., avui també toquen retrets, no sé si m’entens..., ja ho sé que no serveixi de gaire..., però el dia no és res sense la nit i un any tampoc ho és sense el plany. No puc oblidar els dies de mal de cap, on cap medicament servia ni cap paraula o silenci es convertia en un bàlsam pel més enllà. No és un retret, la vida dóna el que dóna i tu només ets temps, però una necessita i vol recordar.. Si els guanys han estat sortosos les pèrdues, si no nombroses, si molt importants. Sense plors no em resigno a no dir que, estimat any, m’han pres coses i fets i ...persones en una proporció generosa si recordo l'experiència amb els teus germans. Fa anys ja , que sóc orfe de pare i mare, i sé que el dolor de la mort es torna impotent quan te n'adones que allò que es perd el record no l’augmenta , ben el contrari, es difumina en el teu pas i sembla tot plegat com si res hagués estat més que un somni, un passat irreal. M'ha passat de nou amb l’absència de la Maria... ,torna el gran misteri i ataca sense mirar. Sobre els fets i les coses que han caigut llastimoses em guardo una estona del proper calendari per fe'ls hi els honors amb la intimitat que mereixen o amb certa companyia, la gata és un bon mirall per on començar a mirar.
Definitivament, amic 2009 et dic adéu agraïda de nou però amb ganes i amb certa presa per tot plegat i et garanteixo que al nou company que aquesta nit t’allibera intentaré fer-li costat, com a un amic l’ajudaré quan li vulguin donar pressa o li designin algun mal mandat; no el vull ni menys difícil, ni menys estrany, ni menys llunyà..., si no que, savi ja de moltes pèrdues, abandoni la falsa pietat.

El video és cortesia del Club de Piragüisme Salt-ter.

jueves, 24 de diciembre de 2009

bonanitbona: lletra i música nadala del caganer

Xalalalalaaaaaaaaaaaaalalaa...

En un pesebre hi ha de haver- hi el nen Jesús i el Sant Josep, també la verge María, una vaca i una mula i mal penjat un Angelet ...

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Hi ha d'haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet i un riuet de paper de plata i pastorets i pastoretes, envoltat d'un foc rogent.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

En un pesebre ha d'haver-hi tres gallines i un ferrer, un ramat de cabres sueltes, i una iaia castanyera i un dimoni dins l'infern.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Agafeu la cartolina, retalleu un cel immens i afegiu li unes estrelles, i els que no tinguin llumetes hi podran posar uns gomets.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.
Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

També hi ha d'haver tres reis, amb tres patges i tres camells, que venen des de l'orient, carregats porten presents, que bé que ens ho passarem.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Però sobre tot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer.

Al pesebre hi ha d'haver, hi ha d'haver un tamboret perquè hi segui sant Josep i si no hi ha tamboret que el pobret s'hi segui dret.

No us es oblideu mai més en un pessebre ha de haver-hi, ha d'haver-hi sobre tot un caganer.
No us en oblideu mai més que en un pessebre ha de haver-hi sobre tot un caganer.


Xalalalà, xalala,xalalalaaaaaaaa


Que ruli, que ruli la nova nadala catalana aaaaaaaaaaaaaaaa, xalalala, xalalaà aaaaaaaaaaaaaa

viernes, 18 de diciembre de 2009

NS/NC

No sap, no contesta. Aquesta possibilitat dins el mercat d'opinions és la que darrerament observo amb suficient atenció. Quins motius pot tenir qui no contesta? I qui no sap? és que són ignorants en el tema? Els que callen, otorguen o han emmudit? En una època on tothom parla, on tothom s'erigeix en jutge i on, en general, ens declarem propietaris d'una raó lapidaria, la possibilitat de formar part del tant per cent que, simplement no opina, sigui per la raó que sigui és digna d'estudi, i m'atreviria anar més lluny, d'admiració.
Llegia l'altra dia en Antoni Puigverd que proclamava l'elogi del dubte. Venia a dir que tenim unes opinions tan hermètiques que som lluny d'anar camí de " la fluidesa ideológica i de les opinions que canvien". Tothom jutge, tothom "diu la seva", i alcem aquest exercici com un signe de llibertat! de nou dins del sac dels paranys. Si s'utilitza el judici amb tanta severitat, amb tant de coneixement, amb tan frenesí... on té cabuda el dubte? En tot cas, ¿es pot afirmar que sota cada opinió severa i convincent hi hagut un temps de reflexió, d'anàlisis, de fre que alliberi un pensament elaborat, que faci nèixer una opinió "de rigor" ben llunyana del xivarri de tant bla, bla, bla, per tant una opinió més lliure?
Una moda, aquesta del posicionament. Temps fa ja que les enquestes ens fan derivar cap a un costat o un altre, i si ens aturessin pel carrer, o ens enquestessin per telèfon, menys aquells que a saber per quina bona raó (segur que és bona) apreten a còrrer, ¿ seríem prou generosos en contestar : no ho sé, necessito pensar-m'ho, no ho tinc clar, pregunta'm-ho demà? . Però... poc ens aturem a observar la pregunta , generalment tendenciosa; per norma, amb rapidessa ens adjudiquem a un costat o un altre envanits de saber-nos opinadors, i per tant importants. Sigui sobre preguntes de poc entrellat, de molt o de suficient, acabem contestant amb una certesa immòbil pròpia de qualsevol savi reconegut a l'àgora grega, aquell que sempre cita l' un erudit pagat de si mateix amb ganes de premi .
Em pregunto aquests dies de referedums sobiranistes i xivarri taurí: ¿què n'opines, mossa? doncs, confeso que no ho sé, ni dels que sí, ni de la gent que diu taxativament, no. A cas, la llagosta que sense aigua agonitza a l'aparador de la peixeteria abans no la comprin, per alliberar-la o assassinar-la ...no és digna de ser respectada com a ser viu? He caigut en el deliri? hi ha bons i dolents, opinions correctes i opinions incorrectes? No, és clar, res és tan fàcil. Als diaris o als mitjans visuals s'adjudiquen cares, perfils d'un bàndol i d'un altre; pocs expliquen els seus dubtes, no els hi deixen, no ho publiquen. És que és símptoma de feblesa aquell que la seva resposta respon a la incertesa, o es necessiten posicions aparentment fermes que ens facilitin la resposta i així evitar pensar?
Segur que el dubte ens fa pensar, imaginar i enlairar i jo mentre m'enlairo sospeso possibilitats, pros i contra, i segurament arribo a saber que no en sé prou per respondre'm sense engany, que, ves! no contesto res, perquè una resposta absoluta, així al bot, no sóc capaç de donar-la ara, poder demà, poder mai..., i en tot cas... és possible que al final la guardi tancada en mi i a molt disposar la dispenso en un vot en blanc. Seria bo que s'avancés el vot en blanc?. ...seria símptoma de maduresa electoral una crescuda important d'aquesta opinió? Tan de bo algun dia ho poguem comprovar.

jueves, 10 de diciembre de 2009

Temps difícils

Explicar que he passat un cap de setmana a Londres amb el conseqüent reguitzell d’anècdotes i satisfaccions pot ser tan avorrit pels altres com recordar les vivències d’un embaràs davant un públic masculí o submergir-se en el passat per rememorar davant d’una senyora les històries de la puta mili; i com jo tampoc estic disposada a no passar-m’ho bé mentre escric, de moment sense més censura que la pròpia, només faré un parell de suggeriments literàris , i que de ben segur algú altre ja ha observat, però que m’han estat útils i que , en algun moment , han ajudat a fer d’aquest viatge alguna cosa llibertina i en suma fantàstica dins de l'anomenada sortida turística.

És important no caure en el parany de l'enlluernament del concepte ciutat, i per això, abans, millor que després, és important llegir, i millor llegir algun autor local; cito Dickens, si parlem, com és el cas, de Londres. Hàbil en l'escriptura i reinvidicador quant les justícies socials, retrata la ciutat anglesa del XIX amb la passió del què necessita la denúncia de l'explotació física i del que vol arribar a la moral del lector sense moralina. Tota ciutat moderna té moltes contradiccions i anar a la seva història es prestar-se a viure-la amb més coneixement; això és, llegir per fer bon turisme, un altre suggeriment. Passejar per Londres havent voltat per les pàgines de Dickens ajuda a canviar l'escenari, ajuda a no caure en un altre parany. Avui, Oxforx Street, Picadilly Circus o Regent Street..etc., són carrers, avingudes, que si no has viatjat pel platò literari és fàcil que et poguin confondre, sobre tot al turista enamorat de la majestuositat i del cosmopolitisme, és a dir, aquell amic de l'amor a primera vista. Actualment, el comerç i la cultura fa de la ciutat un reclam; deixant enrera la boira, el fum, la fortor de l'aigua embrotida i contaminada del Tàmesis ja no és la indústria la que lidera si no la fortuna. El canvi és substancial però no és un indicador de millora indiscutible, ja que la manca de discusió la porta el coneixement de l'aplicació de la justícia en la seva globalitat. És obvi que el ferum ha estat superat per la circulació salubre de les aigües fluvials i que poques són les cares que embrutides pel carbó circulen pels carrers del Soho, antic barri amagatall de misèries, ben bé al contrari; vestits atrevits i rostres joiosos contemplen els aparadors i els globus de colors i, grans garlandes conviden a admirar el canvi de la ciutat. Cert. De l'indústria a les noves tecnologies, de l'explotació a ... la llibertat. Londres és una capital i una capital parla de diners, de lliure mercat més que d'intercanvi, de grans finances i multinacionals en detriment d'allò mínim i com a tal, minoritari, que a la city com a qualsevol ciutat, té poca cabuda. La llibertat que es respira a Londres és la llibertat de NYork, és la de l'etiqueta, la del "i love...", la de Barcelona i moltes més, és una llibertat enverinada per l'esplendor d'uns en detrimen d'uns altres, l'anomenat darrer món i els submóns col.laterals que viuen dins el primer dels móns...ai...si Dickens aixequés el cap!. Passejar pels grans carrers de Londres és el mateix que passejar per Walt Street, les mateixes marques, similars visions, cultures semblants, la del vine i compra. En consequència és aconsellable visitar Londres, com visitar qualsevol city en un wek end, amb una mirada més exigent, la del petit viatge, aquella que a través de la literatura, la música, l'art, l'esport o qualsevol bona excusa pugi fer viure les grans joies que la història d'una urbe va construint i atresora, des d'una peça d'en Leonard, la tomba d'un pensador o un canal que obre unes comportes per fixar una onada que pogui ser surfejada.

I per acabar amb les propostes literàries: Històries de Londres, de l'Enric González; és una col.lecció de relats basats en l'experiència personal d'aquest periodista a la monàrquica ciutat i que apunto si no bàsica, útil i curiosa per tal de fer d'aquest viatge alguna cosa més que un mirar i no veure, un passeig sense compra, tics a menysprear en el concepte capital (en totes les seves accepcions) de turisme.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre